La Marea / Toño Fraguas.
Els polítics podrien posar límit a la cobdícia de la banca, les grans corporacions i les grans fortunes. Els polítics estan venuts. I els sindicalistes, que en realitat també són polítics. Tu no tens cap culpa. La culpa és del sistema que han dissenyat els polítics. Tu eres un manat, un ciutadà indefens. No t’interessa açò que anomenen política, per a tu la política hauria de ser una altra cosa, però tens una cosa clara: la culpa del que et passa a tu és dels polítics. La teua responsabilitat arriba com a molt a exercir un vot de càstig cada quatre anys, encara que no valga de res. I si no val de res la culpa és de la llei electoral que han decidit els polítics (que són els autèntics culpables).
Tu, ja diem, com a molt un vot de càstig o, millor: no votar. Així romans encara més pur: no tens les mans tacades, com els polítics, els culpables, els que no volen una autèntica democràcia, que serveixen a interessos personals, que solament volen fer carrera. Tu no et taques les mans perquè açò no és una autèntica democràcia, així que no mereix la pena.
‘Fulanito s’ha afiliat a un partit o a un sindicat’. Uf, quin ois. Voldrà créixer, voldrà folrar-se, voldrà viure del conte, com tots els polítics: els culpables. Fulanito, com s’ha afiliat a una organització, ha perdut la seua capacitat crítica, acatarà tot el que li diguen, es vendrà. Perquè ja se sap: en els partits ningú pensa, tots són iguals, marcant el pas, no hi ha debat, res canvia. Açò no és una democràcia, és una partitocràcia.
La democràcia és una altra cosa: tu sí que saps com hauria de ser, saps què és el que fa falta. Però millor deixar-la en mans d’uns altres. Els polítics, els culpables. Per a què afiliar-te a un partit i intentar canviar-lo? O afiliar-te a un xicotet, diferent, o fins i tot fundar-ne un? Un que, per exemple, vulga canviar la llei electoral. Saps l’esforç que requereix açò? Perdre hores i hores en paperassa, estatuts, debats. A més, quants anys haurien de passar per a aconseguir la influència necessària que permetera forçar un canvi de la llei electoral, o qualsevol altra mesura que supose, de veres, més democràcia? Molts anys, molt esforç i moltes probabilitats de no aconseguir res. Seria l’única via, però no mereix la pena. Que ho intenten uns altres, si volen. Però quan ho intenten es convertiran en polítics, o siga, en culpables.
Però tu saps que la democràcia no solament es construeix des d’un partit o un sindicat. També des de fundacions, ONG, associacions, mitjans de comunicació… Uf, ja se sap el que cerquen: traure profit, desgravar impostos, cercar-se una manera de vida amb la coartada d’ajudar els altres. La culpa no és només dels polítics i els sindicalistes, és de tots els que s’impliquen en qualsevol organització: alguna cosa voldran.
Tot el que isca a la palestra, opine en veu alta, munte alguna cosa, es faça notar o s’expose a la crítica, encara que faça sacrificis, encara que s’arrisque donant la cara: alguna cosa tèrbola voldrà. Protagonisme com a mínim.
És més: Per a què anar a manifestacions, si no serveixen pràcticament de res? Tampoc serveix de res fer vaga, ni signar manifestos o campanyes ciutadanes. Com a molt alguna victòria parcial, poca cosa. Res, res, tu millor a casa, sense tacar-te les mans. Pur. En atur o explotat en el treball, sense expectatives, fotut, però pur.
Si açò no és una democràcia o no la democràcia que a tu t’agradaria, ja saps de qui és la culpa.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
