Dibuixar el plany, el dolor o el lament d’unes partitures antigues, algunes de les quals tenen més de tres-cents anys, és un exercici habitual en els consorts especialitzats en la música antiga. Música Trobada, juntament amb l’artista sonor Edu Comelles, proposen un maridatge de colors i timbres barrejant les sonoritats de l’ensemble dirigit per Francesc Valldecabres i l’electrònica dels ordinadors. Un exercici de renovació del repertori històric que es podrà degustar aquest divendres (a les 19h) al Palau de la Generalitat.
‘Plany’ és el nom d’aquest espectacle primerenc, que obri la porta a noves i futures col·laboracions entre Comelles i el consort. La proposta trasllada al públic un “trencament d’esquemes” tant del format com del resultat sonor final, reconeix Francesc Valldecabres. El concert té una durada de 50 minuts i gira al voltant del “lament” que es desprén de l’Stabat Mater, on el consort interpreta, “com un concert a l’ús”, una part de l’Stabat Mater (1723) d’Alessandro Scarlatti, la Canzonetta spiritual alla nana (1636) de Tarquino Merula, un número de l’Oratori de Pasqua (1725) i una part de la Passió segons Sant Joan (1724) de Johan Sebastian Bach i del valencià Pasqual Fuentes, de qui enguany es commemora el 250é aniversari de la seua mort, una de les seues Lamentacions. Tot plegat, “és un programa de Setmana Santa que té la dona com a eix central”, explica el director.
El projecte proposa també una experiència sonora a l’oient a través de la disposició dels intèrprets. Al bell mig se situa en cercle el consort i l’artista sonor, mentre que la disposició del públic requereix construir una segona circumferència. En tercera fila, els altaveus embolcallen els oients. Violins, violoncel, traverso, clavicèmbal i les dues veus: soprano i contratenor, interpreten els antics laments mentre que l’electrònica marida els sons dels antics instruments apareixent i desapareixent de manera subtil, explica Valldecabres.
Altres fusions i altres formats
La barreja d’estils que parteixen de la base de la música antiga ha tingut èxit des de l’aparició dels primers sintetitzadors. Des del projecte Switched-On Bach de Wendy Carlos en 1968 al Free Bach 212 de la Fura dels Baus i el consort Divina Mysteria de 2017, la música barroca ha vist diversos experiments de fusió amb jazz i el flamenc que proposa Fahmi Alqhai. Són, si més no, “maneres d’apropar el repertori antic”, reconeix Valldecabres. Això no obstant, ‘Plany’ “és un apropament més actualitzat i que ens dóna més possibilitats” sense renunciar cap dels dos extrems sonors a fer cadascú el que saben fer, apunten tots dos.
“La música antiga no té necessitat de rejovenir-se, però sí el format de concert tradicional perquè està molt desfasat”, manté el director de Música Trobada. Tot i això, Valldecabres observa que tots els formats, els concerts més tradicionals i les propostes artístiques innovadores poden conviure i són vàlides. En concret, ‘Plany’ proposa al públic “trencar esquemes”, encara que el resultat “serà una cosa propera al públic”.
L’objectiu del maridatge era evitar el “galimaties” que podria suposar un repertori complex des del punt de vista contrapuntístic. “Buscàrem coses que tingueren elements molt repetitius com la nana de Merula, que sempre té la mateixa harmonia, la Lamentació de Pascual Fuentes que és molt clara, sobretot a l’inici, i l’Oratori de Pasqua amb el tema de la flauta, que és un material molt eteri. El que preteníem nosaltres era donar-li eines que Edu Comelles, perquè poguera modificar-les còmodament i que poguera interaccionar amb el consort”, indica Francesc Valldecabres.
Entre el consort i els ordinadors de Comelles hi ha tres-cents anys d’història i dos llenguatges completament diferents. La finalitat era superar les dificultats i, per a fer-ho possible, l’artista sonor provoca textures instrumentals, encara que emfatitza que existeix una distància en la concepció del dol o la pèrdua entre els instruments acústics i els electrònics. “La música barroca, que té aquesta solemnitat i una part molt dramàtica, desapareix, perquè en clau contemporània no es corresponen amb les concepcions del segle XXI. Almenys per a mi, que tinc una formació musical allunyada d’aquesta”, sosté Comelles. “M’apropie d’aquest so i el retorne amb la mateixa sensibilitat, perquè entenc l’electrònica com una tècnica i no com un estil”, afegeix.
El lament es converteixen en colors; “és una maquina del temps d’anada i tornada”, apunta Comelles, on ningú renuncia a fer la seua música, sinó que entre el consort de música antiga i l’electrònica es tendeixen ponts”.
Cabuda en les programacions
Música Trobada es troba immers en diversos projectes, però vol explorar propostes artístiques que “haurien de tindre cabuda en les programacions dels festivals” ortodoxos, rebla Valldecabres. “Els puristes em posen molt nerviós”, diu el director del consort, perquè considera que cal apostar per la innovació, ja que “sota l’excusa del purisme hem amagat molts projectes, però crec que han de seguir les propostes historicistes, tot i que aquesta proposta és una altra possibilitat també”.
Per a atrevir-se a incloure-les en els festivals, cicles i auditoris, Valldecabres reclama valentia en els programadors, perquè “la música antiga no crec que visca un mal moment. No crec que hui Haendel visca pitjor que Schumann, és a dir, crec que Haendel té més públic”. Malgrat no haver-hi un cicle de música antiga al Palau, hi ha festivals i consorts valencians fent propostes de recuperació de patrimoni, de repertori universal, però també hi aquesta mena de propostes que “tal com estan pensats els festivals d’antiga en l’actualitat, no crec que tinga molta cabuda encara que crec que hauria de tindre-la”, afirma.
“Cada vegada m’importa menys els contextos artístics i les escenes i el que pense el món. Jo vinc de les belles arts i ja hem superat la modernitat i la postmodernitat, que la música ho faça o no no és problema meu”, explica Comelles. “La música és ordenar sons en una línia de temps i, malauradament, des del reggaeton fins a Bach estan fent això. Discutir si és pertinent o no barrejar la música antiga i l’electrònica, per què no?”, es pregunta.
Tots dos emfatitzen que ha calgut una feina quasi d’orfebre per a encaixar els 300 anys de diferència entre les progressions harmòniques antigues i els patches electrònics, però recorden que tampoc no és nou el maridatge: “Hi ha grups a Europa que fan antiga i es passen a la contemporània; és més, hi ha moltes més connexions entre l’antiga i la contemporània, que no amb altres estètiques”.
