I ara, què? Aquesta és la temuda pregunta que milers de joves valencians no saben respondre una vegada han finalitzat els seus estudis universitaris. Fora de les facultats els espera un món laboral ple d’exigències i on les oportunitats estan contades. Trobar una resposta a eixa qüestió no és una tasca fàcil i molt menys després de protagonitzar en els últims anys les xifres més alarmants quant a l’atur. Unes xifres que, a més, continuen impactant una dècada després de l’esclat de la crisi econòmica. Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística, en l’últim quadrimestre de 2017 la taxa d’atur en els menors valencians de 25 anys es trobava en un 39,71%.
Tot i que les adversitats són moltes, igualment ho són els camins per a reinventar-se i fer front a la situació actual. Opositar o emprendre un nou projecte empresarial s’han convertit en les principals opcions davant la impossibilitat de fer que sone el telèfon i escoltar una oferta digna. Les dues tendències, en definitiva, constitueixen tot un repte en el qual hi haurà més motius per a deixar-ho tot que per a continuar. No obstant això, la constància i l’esforç poden arribar a materialitzar-se en l’èxit.
Una emprenedora nata
Així ho va viure Aina Ivars (27 anys i natural de Teulada). Actualment té la seua empresa, una agència de comunicació, amb més de 300 clients i amb una plantilla de quatre persones. Ivars tampoc no sabia com conduir la seua vida professional després d’acabar els seus estudis de Publicitat i Relacions a la Universitat d’Alacant. La falta de recursos econòmics així com la tessitura econòmica d’aquells anys, eren els seus pitjors enemics per a aconseguir allò en què havia invertit i dedicat temps. Durant un any va estar treballant de dependenta a una tenda d’esport. Després d’eixe standby en la seua vida, va estudiar el màster de Comunity Manager a la UNED, conscient que les xarxes socials venien xafant fort.
Va ser l’any 2013 quan va decidir llançar-se a la piscina. Ivars recorda com es va comprar un maletí i va fer ella mateixa unes carpetes de visita a mà. Amb eixe material i una gran il·lusió es va recórrer totes les empreses de la Marina Alta: “Anava d’empresa en empresa i els oferia fer-me càrrec de la publicitat. El fet de ser tan jove, tenia aleshores 23 anys, i també ser dona em complicaven més les coses. Notava com els empresaris es quedaven mirant a la porta esperant que algú entrara darrere de mi. Com si jo fóra insuficient”. Enmig de la desesperació i la incertesa de si allò que estava fent tenia algun sentit, tot va canviar. Una empresa li va donar un vot de confiança. Un trampolí que li va permetre iniciar la seua carrera professional. I, 365 dies després ja comptava amb una altra persona i va obrir l’oficina al municipi de Gata de Gorgos. “Contractar la primera persona va ser un gran pas, encara que en eixos anys els resultats econòmics encara no es veien. Al mes cobraven uns 500 euros. En més d’una ocasió hauria tirat la tovalla si no haguera sigut pel suport de la gent del meu voltant”.
Cinc anys després d’encetar la seua aventura empresarial Aina ho té clar: “L’única solució que vaig veure va ser fer-me autònoma. Al principi ho vaig passar molt malament però té la seua recompensa”. Espera poder ampliar la plantilla a finals d’any, tot i que ressalta que els problemes com a autònom són de valent, especialment aquells relacionats amb els impostos o el tema de vacances: “Des que vaig començar amb aquesta empresa no hi ha hagut cap any que no m’haja endut el portàtil amb mi durant les meues vacances. Al cap i a la fi, la disponibilitat en este sector ha de ser de 24 hores”. Embarassada de tres mesos, és sabedora que possiblement no tinga una baixa de maternitat com la que tindria una altra treballadora.
El privilegi de ser mileurista
Els mateixos passos va seguir la cooperativa ‘El rogle’. Un grup d’amics advocats i sociòlegs que van voler no sols compartir la seua vida social sinó també professional. Ubicats al barri de Benimaclet i sota el lema ‘Recerca, Mediació i Advocacia’ ofereixen tot tipus de serveis jurídics però especialment aquells relacionats amb el dret de l’habitatge. Fins i tot aposten pel mètode més tradicional de resolució de conflictes, la mediació. “Tot va començar quan un de nosaltres treballava en una oficina d’intermediació d’Alfafar atenent gent que tenia problemes d’habitatges. Més tard, va començar a treballar en altres pobles i es van anar afegint altres tres companys a poc a poc. Eren autònoms en eixe moment però les decisions eren presses entre els tres”, explica Adelina Cabrera, una de les últimes a incorporar-se a la cooperativa.
Aquesta jove de 29 anys, graduada en Dret i en possessió de dos màsters, revela que està encantada amb la seua nova feina, però que encara ha de compartir pis per a poder costejar les seues despeses amb eixos 1.100 euros que cobra. Tal com ella mateixa conta, és l’única manera de poder emancipar-se. “Ara ser mileurista és ser un privilegiat. Uns anys enrere seríem notícia per cobrar este sou”, lamenta. Cabrera va descartar des del principi la idea d’opositar Cabrera , tot i que és conscient que a la llarga et dóna una major estabilitat i un sou més alt: “Jo, personalment, mai en la vida no hauria opositat. Em sembla que és estar molt de temps fora de la vida real. En el cas de dret, les oposicions són molt complicades i suposen un gran sacrifici personal”.
A la recerca de l’estabilitat laboral
Per a Sara Torregrossa (22 anys i natural de Xàbia), en canvi, era una decisió de la qual no tenia cap dubte. Graduada en Criminologia per la Universitat de València, és de les que forma part dels ‘sí sí’ –sí que estudia i sí que treballa– . Així, s’adapta als diferents torns que cada setmana realitza al Mcdonalds per a poder dedicar temps per a estudiar per a les oposicions d’ajudant d’institucionals penitenciàries. “Vaig decidir agafar una feina a mitja jornada perquè quan oposites no saps quant tardaràs a obtenir la plaça i no volia paralitzar la meua vida”, explica. A més a més, confessa que està obsessionada amb l’estabilitat i això també va fer que es decantara per opositar. “Durant els anys més durs de la crisi vaig veure com moltes famílies ho passaren realment mal. A la meua casa, afortunadament, eixe problema no el tinguérem perquè els meus pares també són funcionaris”.
Amb tot el rebombori sobre Catalunya, Torregrossa afirma que el govern està descuidant la gestió de les oposicions, ja que el passat any no es realitzaren els exàmens. “La sort que tinc jo és que es tracta d’unes oposicions que es convoquen tots els anys. Per a l’examen de febrer s’han presentat un total de 13.000 instàncies per a un total de 711 places.” Així mateix, la criminòloga Torregrossa considera que molts dels aspirants no tenen vocació per l’àmbit penitenciari però es veuen impulsats a fer-ho pels baixos requisits que s’exigeixen, com ara estar en possessió del Batxillerat.
Tot i que està convençuda de la seua elecció un any després de finalitzar la seua etapa a la universitat, manifesta que el seu major desig des que era menuda era ser policia, però el requisit que existia anteriorment en referència a l’altura va acabar amb el seu somni. Un objectiu que una mateixa veïna del seu poble també va intentar complir el passat estiu. Però els resultats no foren els esperats: “Tinc pensat tornar a presentar-me però sé que he d’estar totalment concentrada amb les oposicions. No et pots dedicar a altres coses. La dedicació ha de ser al 100%”, conta la jove Lourdes Devesa, de 25 anys, qui qualifica de “caòtica” la seua situació actual: “Moltes vegades pensem: Fins a quan més estaré sense treballar? No veus mai el final”.
Falta de finançament i de formació empresarial
Enamorada de l’esport va estudiar Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE) però, de nou, un cop aconseguit el títol també va viure moments d’incertesa. “Quan estudies CAFE la principal opció quant a mercat laboral és la docència; les altres estan més complicades. Jo tenia clar que no era el que volia”. Així, Devesa es va plantejar obrir un centre esportiu al seu poble per a les persones amb patologies, però els obstacles que han de fer front els autònoms van fer que aquesta idea no es desenvolupara. Ara es troba immersa en la seua segona carrera, Fisioteràpia.
Des de l’Associació de Joves Empresaris Valencians saben del que parla Devesa. Aquesta entitat que va nàixer l’any 1985 té com a principal objectiu assessorar els joves d’entre 18 i 40 anys que es troben en fase d’expansió de la seua empresa. Dos són els principals problemes que ressalten des de l’Associació a l’hora d’arrancar una idea empresarial: el finançament i la formació empresarial. “Al principi, per a dur endavant un projecte empresarial es necessita una forta inversió. I, d’altra banda, aquells joves que són emprenedors per obligació no tenen eixes habilitats com ara el lideratge o la direcció d’equips”, expliquen des del departament de Comunicació.
Començar des de zero amb frustració i decepció però també amb esforç i optimisme. Aquest és el recorregut que els protagonistes de les històries contades van emprendre una vegada van abandonar les universitats. Aquests joves també van haver de fer front a un dilema: obrir de nou els llibres i fer hores a les biblioteques amb l’objectiu d’aconseguir una plaça a l’administració pública o iniciar pel seu compte una idea empresarial sense saber quin serà el resultat. I com ells, molts més.
