“Les nostres úniques armes per a eixir a patrullar eren un xiulet, un bolígraf i el talonari de denúncies per infraccions de trànsit, i van haver de passar anys perquè ens deixaren conduir un vehicle oficial”, relata Mari Carmen Penadés. Ella i altres vint-i-huit dones formen part de la història. La seua promoció, la de 1981, va ser la primera en què la dona es va incorporar a l’aleshores denominada Policia Municipal de València. Penadés i Amparo Ciurana són algunes de les protagonistes del documental Promoció del 81, que presenta hui la regidora de Protecció Ciutadana, Anaïs Menguzzato, a partir de les 19.00 al Complex Esportiu Municipal la Petxina.
El resultat final és el treball de dos d’anys d’investigació del periodista Ricard Chicot –amb la col·laboració de l’excàmera de televisió Mateo Gil–, a qui la seua professió va posar en contacte per casualitat amb tres d’aquelles policies. “Em vaig quedar bocabadat amb les anècdotes que explicaven i vaig intuir que seria magnífic i, alhora, una gran oportunitat poder transmetre tot allò que els havia passat des que van entrar a formar part d’aquest cos municipal fins a l’actualitat”, explica Chicot. Així, al llarg de quaranta-cinc minuts, s’arrepleguen fotografies inèdites, vídeos gravats en cintes de 8 mil·límetres i, sobretot, els testimonis d’una època en què tot estava per fer. “La intenció és que el documental tinga tot el recorregut possible, perquè és la història de 29 dones que van lluitar i que lluiten per la igualtat i per a conquerir la visibilitat i espais al cos de policia”, reivindica Chicot.
Amparo Ciurana: “El nostre aterratge va ser un poc improvisat, sobretot perquè no tenien molt clar on destinar-nos ni quines responsabilitats podíem exercir”
I la història, com recorden Ciurana i Penadés, no ha sigut fàcil. A les reticències mostrades per una part de la societat i d’alguns dels seus companys es va afegir una certa improvisació en el seu aterratge en la quotidianitat del cos de seguretat municipal. “L’alcalde, Ricard Pérez Casado, va lluitar moltíssim per la nostra incorporació, però ens vam trobar que no hi havia ni espais diferenciats, com ara vestidors per a homes i per a dones. De fet, quan es van adonar, ens van situar en la cambra que utilitzava la dona de la neteja, amb la qual la vam compartir durant un temps. I, sobretot, no tenien molt clar on destinar-nos dins del ventall de responsabilitats de la policia local”, explica Amparo Ciurana.
Policies de trànsit, però sense vehicle
Així, les primeres dones que van treballar d’agent de la Policia Local van ser assignades al denominat Batalló de Circulació. “Ens van col·locar als carrers pròxims a l’Ajuntament per a dirigir el trànsit i regular l’estacionament. D’aquesta forma érem ben visibles i estàvem controlades. Podríem dir que al principi vam rebre un tractament paternalista, ja que el nostre quefer diari estava molt previst i reduït; no teníem opció d’accedir a un altre tipus de serveis que els companys de l’anterior promoció exercien amb normalitat”, explica Ciurana, qui aleshores treballava en un oficina i es va assabentar de la primera convocatòria de places de policia per a dones pel seu germà, quil havia ingressat al cos un any i mig abans.
“Vaig pensar que podia formar part d’eixa aventura, que era l’oportunitat de demostrar que les dones podíem entrar en un món que fins ara havia sigut acaparat pels homes”, indica Amparo. “Totes aquelles dones que formem part de la promoció érem inquietes i molt avançades a la nostra època. Amb tan sols 19 i 20 anys, no ens vam rendir mai davant les dificultats que ens trobàvem diàriament, atés que allò de la igualtat de gènere ni tan sols existia en el nostre àmbit com a concepte”, expressa Maria Carmen Penadés, qui havia exercit prèviament com a auxiliar d’infermeria.
Amparo Ciurana: “Al principi vam rebre un tractament paternalista, ja que el nostre quefer diari estava molt previst i reduït”
Sortosament i després d’anys de reivindicació per a exercir les mateixes tasques que els seus companys, “la revolució” va arribar en 1987 amb l’ascens de Pedro Calderón a la direcció de la Policia Local. Llavors es va crear la Unidad Policial Operativa, on es va juntar tot el personal que cobria el matí, la vesprada i la nit. “Ahí és quan va començar realment l’acció. Un mes féiem de policia de barri, un altre mes estàvem en trànsit, que per a nosaltres era cosir i cantar i que per als xics que sempre havien fet el torn de nit era molt complicat.. I començàrem a patrullar en cotxe”, sospira Penadés. Sí, perquè, tot i que un dels requisits per a accedir a la Policia Municipal era disposar de carnet de conduir, van haver de passar anys fins que les policies pogueren conduir un cotxe oficial. “El primer que em van deixar a mi era un jeep, que havia de conduir pel barri del Carme. Ahí és quan vam veure un món nou, perquè de sobte podíem fer de quasi tot, però sempre controlant-nos”, expressa amb un punt d’ironia Mari Carmen.
Desautoritzades
Al carrer les coses tampoc els van resultar molt més fàcils. “Hi havia ocasions en què t’adreçaves a un ciutadà per a corregir-li una acció lleu i et deien: ‘a mi vosté no em bonegue'”, explica l’agent Ciurana, qui en més d’una ocasió ha vist com alguns homes l’han intentat desautoritzar pel fet de ser dona. “No fa molts anys, sent jo policia de barri, en una intervenció vaig demanar suport. Es va presentar una companya i quan va arribar el senyor encara es va enfadar més perquè era una dona. No content va demanar la intervenció del cap de servei, que també era una dona. L’home es negava a ensenyar-nos la documentació a cap de les tres. Ara això ja pràcticament no passa perquè depén molt de l’educació i de la percepció social i es nota que s’ha avançat moltíssim”, relata Penadés.
Això no obstant, fins fa no molts anys tampoc no era “habitual” o “normal” trobar patrulles integrades sols per dones. “És una qüestió que s’ha anat normalitzant a mesura que les dones s’han anat integrant en les unitats de districte i assumint majors responsabilitats. Ens agradaria avançar més, però estem assumint i ja tenim assumides tasques amb més naturalitat i responsabilitat, que és el mínim que es podia demanar després de 37 anys”, explica Amparo Ciurana. I és que, malgrat l’evolució, el ben cert és que la paritat no ha arribat a la Policia Local de València. “Actualment hi ha 211 dones en una plantilla de 1.500 agents, xifra que representa un 13% del total. Per açò hem sigut un dels primers municipis que ens hem acollit a la Llei 17/2017, de 13 de desembre, de coordinació de policies locals de la Comunitat Valenciana, ja que cal treballar per una Policia Local, per una administració en definitiva, molt més equilibrada”, precisa Menguzzato amb motiu de la presentació de documental.
Anaïs Menguzzato: “Hem de treballar per una Policia Local més equilibrada, ja que actualment sols el 13% d’una plantilla de 1.500 agents són dones”
Ciurana i Penadés subratllen que en el seu sector no hi ha bretxa salarial però sí que s’han trobat amb el sostre de cristall, que no són poques les dificultats per a ocupar càrrecs de major responsabilitat. “Ha sigut i és molt difícil ascendir. No vam tindre galons oficials fins passats els primers anys de la dècada dels 90. En el meu cas, no vaig poder accedir a l’oposició de cap fins al 1994 i fins a aquell moment sols dos companyes meues havien accedit a un càrrec superior. Vam tardar molts anys des que vam entrar fins a poder ascendir”, lamenta Amparo Ciurana, que, des de 2011 i després d’exercir de cap de patrulla al districte d’Exposició, fa d’enllaç amb la Prefectura Superior de Policia del Grup Gamma, especialitzat en la protecció de les dones víctimes de la violència masclista.
Mari Carmen Penadés: “Hem avançat moltíssim i no hi ha bretxa salarial, però existeix el sostre de cristall. Ha sigut i és molt difícil ascendir en la nostra professió”
“La companya que més responsabilitats ha exercit és Mari Carmen Mariblanca, que ha sigut intendent general fins que es va jubilar fa pocs mesos. Ella i jo vam tindre l’ocasió de ser les primeres entrevistades en el nostre primer dia de feina”, recorda Penadés amb certa nostàlgia de l’època. “Des que vam aprovar l’oposició fins que vam eixir al carrer van passar 15 dies i de passar llista el primer dia a l’Ajuntament i deixar-nos al carrer amb un company veterà, 30 segons. A les dos del migdia vam entrar i a les 4 de la vesprada ens estàvem entrevistant”, subratlla.
“El documental pretén remoure consciències, no oblidar mai la història, els passos que s’han fet avant per a no retrocedir mai”, afirma la regidora de Protecció Ciutadana, que recorda que va ser un alcalde socialista, Ricard Pérez Casado, qui en 1981 va facilitar la incorporació de les dones a la Policia Local “en un any difícil, l’any del colp d’estat, però també l’any en el qual es va celebrar la primera marató de València; el documental també arreplega aquestes fites. És una fotografia d’una època de lluita igual que les 29 dones que es van incorporar van lluitar per conquistar drets, espai i visibilitat”, emfasitza Menguzzato.
Amparo i Maria Carmen són sols dos dels rostres d’aquest documental i, des de la talaia que els dóna aquesta oportunitat, animen a compartir-lo amb la societat, sobretot entre les dones perquè es decidisquen a treballar en una professió dura però alhora molt gratificant. “Hauria d’haver més policies d’entre 20 i 30 anys per a garantir un bon futur, però la veritat és que la mitjana està en uns 40-45 o més. Les dones som més necessàries que mai, podem fer qualsevol cosa que ens proposem, com vam demostrar nosaltres”, conclouen.
