Fins a en sis ocasions el president de la Generalitat, Ximo Puig, ha recorregut als autors de Nanas de la cebolla o Mural del País Valencià. Això si atenem superficialment als discursos del cap del Consell en dates assenyalades com el 9 d’Octubre, Cap d’Any o el dia de la seua investidura. L’habitud amb què Puig recorre a cites de Vicent Andrés Estellés i Miguel Hernández, sovint introduint-les en el mateix parlament, respon a la intenció d’idealitzar un tot a través d’exemples poètics. Pretén, doncs, oferir una visió global d’un territori amb dues realitats lingüístiques que malgrat les diferències tenen nexes comuns. El propòsit de la dissertació presidencial, delectant-se en els versos que fan referència al poble, cobren força si s’acompanyen d’imatges. Si aquestes, a més a més, esdevenen plàstiques i s’hi exposen amb intencionalitat artística poden, malgrat les divergències, arribar a unir sota un mateix concepte dos països d’un sol territori que compten amb els seus poetes de capçalera.
El Centre del Carme acull des d’aquest dimecres, 28 de febrer, ‘Miguel Hernández/Estellés. La paraula pren part’, una exposició impulsada per la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme sobre l’obra i la vida d’ambdós poetes amb què es vol, a través d’un discurs artístic, traçar ponts entre les dues cares d’un mateix territori, la castellana i la valenciana, posant de relleu els “nexes” poètics i sociopolítics entre el creador d’Oriola i el de Burjassot.
Amb ‘Miguel Hernández/Estellés. La paraula pren part’, “hem sigut capaços de valorar en una mateixa exposició els nostres dos poetes més importants del segle XX. És un homenatge institucional a aquest gran tàndem de poetes valencians i també a les seues famílies”, va introduir durant la presentació de l’exposició el responsable de la política lingüística de la Generalitat, Rubén Trenzano. La mostra, que va ser inaugurada pel conseller Vicent Marzà aquest dimecres, està comissariada per Carmen Alemany, catedràtica de Filologia Espanyola de la Universitat d’Alacant, experta i investigadora de l’obra de Miguel Hernández, i Vicent Salvador, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Jaume I de Castelló i expert en l’obra de Vicent Andrés Estellés. A més, Nacho París s’ha encarregat del comissariat artístic per a dotar el contingut poètic de narrativa expositiva.
El projecte, que es podrà visitar al Centre del Carme fins al 15 d’abril i després visitarà Oriola i Burjassot per a mamprendre posteriorment una itinerància per les comarques, proposa un acostament al treball literari d’Hernández i Estellés per a posar de relleu els dos escriptors, la seua obra i la implicació sociopolítica, en la mesura que tots dos van ser “poetes del seu temps”, va destacar Carmen Alemany. Aquesta pertinença al present social de cadascun dels escriptors és una condició “indissociable”, com tampoc no es pot negar la seua “idea de poble” palesada en els versos. Això sí, mirant el populus des d’una concepció “abstracta”, com un sentiment de pertinença innegable als substrats populars dels moments històrics en què van viure, va explicar a Diari La Veu l’experta hernandiana.
L’entesa poètica
“La idea de poble va més enllà que un siga d’Oriola o de Burjassot”, va glosar Alemany sobre els nexes poètics i polítics d’ambdós poetes. L’estudiosa reconeixia que, políticament, van viure situacions diferents, però en les seues intencions personals hi havia una voluntat de desitjar el millor per al poble. “Lògicament, Miguel Hernández ni sabia parlar valencià ni es plantejava demanar la independència dels Països Catalans, perquè això quedava totalment fora del seu pensament i de la seua imaginació”, va explicar. Estem parlant de dos poetes que tenen una diferència d’edat, ja que un mor a l’inici de la postguerra i l’altre segueix; per tant, esbrinar el que hauria pogut passar en cas que Miguel Hernández haguera continuat vivint queda relegat a la recreació imaginària. Això no obstant, Alemany va vaticinar que “segurament haurien tingut una idea del territori diferent, però pel que fa a la idea abstracta de poble, no crec que es diferenciaren massa”.
L’exposició facilita una trobada oberta entre els mots que es relliguen al llarg dels mòduls en què està dividida la mostra, i en el cas d’Estellés s’impliquen, ja que ‘el fill del forner’ va escriure rimes d’elogi envers l’autor de Viento del pueblo. És cert que Estellés i Hernández vénen i parlen al poble, a les bases, als proletaris i estimen el poble com una organització, però a l’hora de defensar la demos, la idea de país, difereix entre ambdós. L’entesa, en cas que s’hagueren vist, hauria arribat en el terreny poètic, on “s’haurien entés molt bé. Ara, en el terreny polític, no sé què hauria ocorregut, perquè quant a elements de poesia sí, perquè en tenen molts en comú, d’ací que l’exposició reculla tots aquests punts”, va afegir.
L’exposició
La mostra s’organitza en sis mòduls portàtils que funcionen com a suport per a poemes impresos o produccions audiovisuals. Comença amb ‘Aventados se vieron’, que és una línia de temps que serveix per a situar en un context històric i cultural la vida i l’obra dels dos poetes; ‘La paraula encesa’ en una mà és una petita biblioteca que reuneix publicacions sobre Estellés i Hernández i que permet acostar-se a la seua poesia de la manera més natural possible: per mitjà de la pausada lectura dels seus llibres; ‘Precisamente a ti’ és la secció en què la connexió entre els dos autors es fa més evident, ja que es mostren els diversos poemes que Vicent Andrés Estellés va dedicar a Miguel Hernández, com ara Elegia a Miguel Hernández, al Cementeri d’Alacant o Epístola d’urgència a Miguel Hernández; ‘Demane la paraula per a tu’ és un espai dedicat a l’elecció de la seua poètica, a la forma i la paraula, a la prosa i al vers amb què ens parlen de la recerca d’aquesta paraula precisa, exacta i popular.
L’exposició es completa amb dues estructures centrals que mostren aquest trajecte comú entre la individualitat i l’expressió del drama personal i de l’íntim cap a la consciència del seu ésser històric i col·lectiu. Així, mentre que ‘Con tres heridas yo’ està dedicada a l’amor, la vida, la mort…, ‘De las cosas del mundo frente al hombre’ s’ocupa d’una poesia compromesa, que va de la crítica social a la denúncia de la repressió política i moral de la postguerra. Poesia en un temps hostil, quan “el hombre acecha al hombre”.
Destaca en aquest punt el llibre/escultura inèdit, peça de l’artista Jaume Plensa, que es presentarà pròximament en el context de l’exposició. Finalment, un mural audiovisual contextualitza el treball dels dos poetes amb altres formes de producció cultural.
