El proppassat 22 de gener la Comissió Europea, sense fer cas a les veus del Parlament Europeu i de les organitzacions ecologistes, va presentar el seu programa per fer front als reptes energètics i medi-ambientals fins 2030. La seua lectura demostra que s’ha perdut una gran oportunitat per evitar la por que desperta l’extracció de gas mitjançant l’agressiva tècnica del ‘fracking’ .
El text de la Comissió, pressionada pels ‘lobbies’ de les multinacionals energètiques, es limita a formular unes recomanacions generals sobre la necessitat de realitzar avaluacions de riscs prèvies a la concessió de llicències de fracturació, però al·ludeix la prohibició, i evita fins i tot establir controls regulatoris efectius. Amb eixa actitud, la Comissió no ha volgut emparar-se en les possibilitats d’actuació que li oferia el principi de precaució, reconegut a l’article 191 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, i ha optat per tallar la possibilitat de que el Parlament Europeu abordés ja l’elaboració d’una Directiva ‘anti-Fracking’ que evités els riscs als quals ara restem exposats, i que els ciutadans europeus que habiten als voltants del Delta de l’Ebre ja han pogut advertir sobradament.
La pressió dels ‘lobbies’ no s’hi acaba, però. Recentment, el Govern de l’Estat ha enarborat l’excusa del conflicte de competències Estat-Comunitats Autònomes per recórrer davant del Tribunal Constitucional la Llei del Parlament de Cantàbria de 15 d’abril de 2013, què va obtenir la unanimitat dels seus grups parlamentaris en prohibir al seu territori la tècnica de fractura hidràulica, motivada per la gran preocupació social existent. Aquesta Llei té un sòlid ancoratge al marc jurídic de la Unió Europea, perquè es dicta invocant precisament l’esmentat principi de precaució, i perquè es relaciona amb la Directiva Marc de l’Aigua, aprovada pel Parlament Europeu i el Consell al 2000, i que obliga a vetllar pel bon estat de les aigües i evitar llur deteriorament.
Un panorama poc estimulant, como vegeu. La solució, en la meua opinió, passa per més política europea de signe progressista, verd, territorial. Més política que es preocupe per les persones i l’espai en què viuen, i no pels interessos econòmics, sempre particulars, de les grans multinacionals.
