L’arribada de Joan Miró a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) es produeix l’any en què el museu celebra el 29é aniversari i el 125é del naixement de l’artista. Potser el centre que dirigeix José Miguel García Cortés no podia esperar uns mesos més per a commemorar la fita amb una xifra redona, la que es produirà en 2019 o, tal vegada, el temps transcorregut des que l’IVAM va obrir les portes fins a aquest dimecres, dia en què es va presentar a la premsa l’exposició ‘Joan Miró: ordre i desordre’, ha sigut excessiu.
“L’art contemporani no es pot entendre sense Joan Miró”, va respondre García Cortés durant la presentació de la primera exposició que l’IVAM acull de l’artista català (fotogaleria). Per tant, s’entén que l’absència de l’obra de Miró al museu durant quasi tres dècades responia a una qüestió d’anormalitat. Com va reconéixer el director, preguntat per aquest diari, que el creador d’obres com Dona i Ocell, Femme, La masia, El segador o el mural del Sol i la Lluna al centre UNESCO de París no s’haguera exposat al museu era una “mancança” que tenia l’IVAM i el propi territori valencià. García Cortés ho va dir en passat mostrant-se d’alguna manera alleujat per traure’s l’espineta de Miró.
L’estrena de l’artista barcelonés a l’IVAM es fa a través d’una exposició de caràcter retrospectiu que mostra el Miró “més combatiu”, van assenyalar tant García Cortés com el comissari, Joan Maria Minguet Batllori. “Volem donar una idea global, diferent, amb una visió de conjunt”, va avançar el director del museu sobre aquest ‘Joan Miró: ordre i desordre’, que presenta al visitant un recorregut a través de les obres més significatives que s’espera que desperten en l’espectador “una profunda emoció”, va destacar García Cortés.
És, però, l’obra d’un creador “molt relacionat amb la seua època”, que “no busca l’espectador acomodat” i que obliga a mirar “allò que no es veu”. Miró no es pot traure al carrer, entre altres raons, perquè els propietaris de les obres, des de museus públics fins a col·leccionistes privats, “no ho permetrien”, va deixar clar Minguet. Però, tot i proposar-se una contemplació entre murs, “no volíem crear un mausoleu per a un geni l’obra del qual continua viva”, van destacar tots dos entesos.
Del fracàs a la cotització a l’alça
L’exposició, que es tracta d’un projecte ‘ex professo’ per a la galeria 1 de l’IVAM, no és per a experts, sinó que s’adreça a un públic generalista. Comença amb un ordre subjacent, a partir d’olis que giren al voltant de la mostra de 1918 a Barcelona que “va ser un fracàs” perquè Miró “no va vendre res” i, a més, els crítics van escriure sobre ell que “era un pintor que no se sap què està fent”, va explicar el comissari, Joan Maria Minguet. Tanmateix, el camí artístic condueix fins a la provocació.
La primera sala recull les pintures basades en un tractament normatiu d’uns elements que dialoguen entre ells. Això no obstant, el traç ja dóna pistes del que vindrà després: el Miró “més radical” on el seu alfabet genuí inunda les obres.
La mostra s’obri a altres disciplines com la ceràmica i les arts escèniques no narratives com la dansa, el circ o els titelles. L’audiovisual i la cartelleria recorden el Miró, otro, l’exposició retrospectiva de l’obra del pintor organitzada pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya a la seua seu de Barcelona en 1969. El visitant es trobarà a mitjan camí de la mostra, on es trobarà amb els llenços cremats perquè és l’època en què el mateix autor “es qüestiona el seu art”. Tot seguit, es presenta la seua col·laboració amb la companyia de teatre titellaire La Claca.
Quan s’arriba a la sala 4, l’amplitud de l’espai mostra el Miró “estés cap al carrer”, va afegir Minguet. Són ceràmiques i obra pública com murals i cartells, és a dir, els “grafits de la ciutat”, gènere en què el català va ser molt prolífic. “Miró és l’artista de la seua generació que va fer més cartells”, va apuntar el comissari.
El visitant podrà posar-se deures. Segons Minguet: “Ens han dit que Velázquez és molt bo, però amb l’art contemporani no cal que l’espectador ho reconega perquè li ho hagen dit altres”, va incidir el comissari. Seria bo que ho fera per ell mateix. Minguet va apel·lar a la responsabilitat de la ciutadania perquè aquesta “exigisca que l’art no siga una cosa morta”. “La societat, que és la institució (perquè la paga) hauria d’exigir” aquesta qüestió.
‘Joan Miró: ordre i desordre’ representa un repàs a la seua obra, a través de 200 peces que traspuen “vida”, tot i que el “món de l’art és molt fagocitzador”, va retreure l’expert. L’espectador podrà repassar des del 15 de febrer fins al 17 de juny una trajectòria que va del fracàs a l’èxit d’un artista cotitzat, un detall que va en alça, va assegurar el comissari i doctor en Història de l’Art.
