Era el tercer Britten consecutiu que s’escenificava al Palau de les Arts. Després d’El somni d’una nit d’estiu de 2016 i Una volta de rosca més de 2017, aquest dijous s’estrenava Peter Grimes, que està considerada la millor òpera de l’anglés i, siga dit de pas, també va significar en 1945 una injecció d’orgull patriòtic per al gran imperi britànic.
Christopher Franklin tornava a fer-se càrrec d’una òpera del britànic al coliseu valencià i, en aquesta ocasió, va comptar amb un elenc especialitzat i competent en tots els timbres vocals, més enllà de tindre en el paper principal el tenor nord-americà Gregory Kunde com a Peter Grimes. La versió del director nord-americà va aconseguir representar sonorament una mar suggestiva i terrible que l’escena, a càrrec de Willy Decker, rebutja en tot moment. El director d’escena alemany mai no presenta l’oceà, sinó que el deixa a la imaginació a través d’un fons blavós –que més aviat potser el cel– i la referència contínua del text de Montagu Slater, elaborat a partir del poema The Borough de George Crabbe de 1810.
Malgrat l’escarida escenografia, una producció del Teatre de la Moneda de Brussel·les adquirida per les Arts, que se sosté en els recurrents plànols mòbils i una plataforma inclinada, Peter Grimes ha sigut la representació més completa de les obres de Britten que s’han representat al coliseu valencià. Tot i això, Decker aporta distribucions escèniques enginyoses com ara el judici a Grimes només començar l’òpera elevant la justícia per sobre del poble amb una gran cadira, o un instant d’una cerimònia anglicana –que s’escenifica dues vegades, en dos instants separats–, amb tot el poble perfectament alineat i assegut cantant de manera que es trasllada un missatge d’un rebuig consensuat envers Grimes, o l’accent en el timbaler que condueix el poble cap a la cabanya de Peter Grimes per a acussar-lo d’un segon assassinat. Va ressaltar la bona definició dels personatges, accentuant contínuament la doble vara de mesurar els valors.
En aquest èxit de la temporada operística de les Arts va jugar un paper destacadíssim el Cor de la Generalitat representant un poble o, més concretament, eixe borough que retratava Crabbe amb una doble moral capaç d’espentar l’excèntric pescador a la mort. El Cor, elogiat sempre per les seus bones aportacions vocals al conjunt dels títols representats, va mostrar una qualitat ocultada en altres òperes, en tant que va exhibir una disposició escènica excel·lent aprofundint en els detalls sociològics i psicològics que demana el drama des d’un punt de vista actoral.
Gregory Kunde, com va advertir en una entrevista concedida a aquest diari, apostava per accentuar el vessant psicològic del pescador i es va presentar com un Peter Grimes contundent, homogeni en els seus registres vocàlics i perfectament mesurat a l’hora d’aportar, en la part escènica, la fúria i la bondat dicotòmica d’un mariner incomprés per la seua malaltia bipolar. Debutava, si més no, amb un paper que va més enllà del bel canto, que exigeix concreció en el timbre i l’afinació davant de les tensions harmòniques i melòdiques de la música de Britten. Junt amb el tenor nord-americà, la soprano Leah Partridge va ajustar el seu personatge condescendent a una veu penetrant i gràcil.
El repartiment es va completar amb bones aparicions de Robert Bork com a Balstrode, qui dels rols secundaris va destacar per la dolorosa frase final convidant Grimes a suicidar-se; Richard Cox com a Bob Boles, signant bones intervencions a l’hora de jutjar el mariner; Andrew Greenan com a Swallow; Ted Schmitz com a reverend Adams; Charles Rice com a Ned Keene, i Lukas Jakobski com a Hobson, pel que fa a les veus masculines. Rosalind Plowright, en el paper de vídua, va apujar els clímax de la trama amb una acció escènica perspicaç i uns matisos expressius per a presentar-se sempre recelosa dels misteris que envolten Grimes, mentre que Dalia Schaechter, com a tavernera, afegia el seny entre uns prohoms de ‘Boar’ tan rígids per alguns assumptes i laxes per a les mundanes. En aquests aspecte, Giorgia Rotolo i Marianna Mappa –les dues alumnes del Centre de Perfeccionament– van col·laborar a sustentar la història amb les aportacions més golfes del text.
L’Orquestra de les Arts, com en l’anterior Don Carlo que va obrir la temporada, no va acusar aquelles dificultats amb què espantava l’audiència l’exintendent del coliseu el dia de la seua dimissió. La formació, sota la batuta de Franklin, va dibuixar la mar, va accentuar les pors i la violència d’una societat representada per un cor capaç de tot, fins i tot, de matar Peter Grimes.
