Que Ricardo Costa s’haja penedit dels seus pecats de corrupció en el darrer moment evitarà que la justícia puga demanar responsabilitats a l’assenyalat per ell com a cap de la trama de finançament il·legal del PPCV. El matís és important perquè una de les claus del comerç de confessions i rebaixes de pena depén del guany que per a la justícia suposa l’esclariment dels fets i els seus responsables i l’assegurament de les condemnes buscades.
La confessió implica una condemna quasi segura, encara que benevolent, de l’acusat, però no l’extensió de l’acusació a altres possibles responsables, atés que el pas del temps ha produït la prescripció dels delictes. El cas de Ricardo Costa, a més, pot tindre un efecte exemplificador. A hores d’ara ja suposa un precedent original en la política espanyola, pel senzill fet que és el primer altíssim càrrec d’un partit que admet la seua participació en una enorme trama de corrupció i ‘estira la manta’ de debó fins a destapar que les poques instàncies superiors a la seua posició eren el pinacle del muntatge prevaricador.
Costa sap moltes coses de molta gent, com qualsevol encarregat de les canonades, incloses les clavegueres, d’un partit polític. No han passat tants anys com perquè els actuals dirigents del PPCV puguen estar del tot tranquils respecte de qualsevol indiscreció del penedit. El “nou PPCV” no ho és tant perquè no pot ser-ho, entre altres coses perquè el PP espanyol és molt semblant al d’aquella època si tenim en compte que el seu líder és el mateix i el PP és un partit presidencialista.
Isabel Bonig té motius de sobra per a la inquietud o el pànic. No es tracta només que les revifades judicials dels vells casos de corrupció entrebanquen la seua titànica tasca d’oposició al govern del Botànic. Francisco Camps és encara militant del partit. El lligam és encara tan gran que ni Bonig ni cap dels altres dirigents s’han atrevit a demanar-li que renuncie a les prerrogatives d’expresident de la Generalitat.
Les conseqüències immediates de l’explosió de la bomba Costa són un avís del que podria succeir si Camps entrara en erupció. L’onada expansiva assoliria un abast que faria tremolar les estructures del PP. El suport, encara hui, de Rajoy a la versió de la inexistència de finançament irregular al PPCV constitueix una altra prova que els lligams encara són ferms.
Camps va salvar Rajoy quan ell era president plenipotenciari d’un dels territoris senyers governats pel PP i l’actual president espanyol, un candidat doblement derrotat i assetjat pels seus coreligionaris. Això no va impedir que Rajoy sacrificara Camps en l’altar de la campanya electoral de les Generals de 2011, però sí que va deixar un deute que s’ha de reemborsar.
Abans, Rajoy havia obligat Camps a sacrificar Costa. Ho va fer a contracor i incomplint la paraula donada. Les organitzacions com el PP no deixen abandonats els seus mentre es mantinguen fidels i disposats a respectar la discreció deguda. Costa s’ha sentit bandejat i, els darrers dies, ha vist com la cadena de silenci s’ha anat trencant. La sima ja amenaçava d’empassar-lo quan va optar pel penediment, tardà però políticament demolidor. Això no obstant, és conscient del preu que hauran de pagar ell i, sobretot, la seua família, com va advertir davant del tribunal.
Els militants i els votants del PPCV i de la resta de l’Estat han pogut veure i sentir com un dels homes en qui van dipositar la seua confiança admet que l’estructura del partit es recolzava sobre una trama de finançament il·legal. Ja no és només l’oposició, ni uns empresaris aprofitats, ni els fiscals, ni els jutges. Ahir va ser un dels seus, un dels més prominents, qui els va abocar la veritat a la cara.
Tot, davant la impotència d’uns nous dirigents incapaços de negar els fets i de prendre mesures contra els responsables. Francisco Camps té encara el carnet del PPCV i no pensa lliurar-lo. Amb això han de carregar els milers de militants i simpatitzants. A molts, els pot semblar una motxilla massa pesada. El punt potencialment tràgic d’aquesta situació és que la dreta valenciana i també l’espanyola disposa ara d’una alternativa més creïble i confortable on dipositar la seua castigada confiança. Molts ja van fer la mudança en 2015. Ciutadans té la xarxa parada. No ha de fer res més que esperar que la migració comence.
