No és la primera vegada que ‘El Bigotes’ fa miques l’honor de Francisco Camps. La primera i involuntària confessió d’Álvaro Pérez es va produir al llarg dels darrers mesos de 2008 i els primers de 2009 en les converses enregistrades per la policia espanyola que, 3 anys després, van fer furor durant la vista oral del judici dels vestits que va concloure amb l’absolució de l’expresident i de la seua mà dreta al PPCV, Ricardo Costa.
Amiguito del alma, el curita, Louis Vuitton, la Perla i molt més: les converses de Gürtel al judici dels vestits.
A l’Audiència Nacional estan tots menys Camps. Els aforaments i la complexitat del cas van provocar el fraccionament en peces i, quasi 9 anys després que la trama Gürtel esclatara, l’home que es va declarar “amic de l’ànima” de Pérez pot estar tranquil que no serà acusat dels delictes a què han de respondre els seus subordinats al govern i al partit.
Però, Francisco Camps no ha pogut viure en pau des que en març de 2009 es va saber que havia vestit peces de roba sufragades per les empreses que organitzaven les seues victorioses campanyes electorals. Va esquivar el cas Nóos però no ha pogut regatejar, de moment, la investigació al voltant de la Fórmula 1.
La peripècia judicial dels seus tractes amb Ecclestone perd rellevància a ulls del protagonista al costat de la contundència del colp contra la seua malmesa reputació infligit per Álvaro Pérez. ‘El Bigotes’ ja l’havia avisat que li seria lleial “durant molts anys” i ell va haver d’advertir-li que ho havia de ser “durant tota la vida”. S’hi va mantindre durant molt de temps fins que se li han tancat totes les eixides i s’ha convertit en un individu desnonat però vitalista, tot i que amb il·lusions limitades a les 4 parets d’un presidi on, almenys, pot aprendre a cuinar.
Francisco Camps va dissociar-se de la realitat fa quasi una dècada. No va pair bé que se l’afusellara políticament per accions que constituïen el modus operandi habitual al seu partit, com els papers de Bárcenas van demostrar posteriorment.
L’absolució al judici dels vestits havia de significar la seua rehabilitació en coherència amb la doctrina oficial al PP segons la qual no hi ha responsabilitats polítiques sense que un tribunal no emeta una condemna ferma. El mateix personatge que el va obligar a dimitir continua de president del govern d’Espanya, mentre que ell, que es va sacrificar perquè això fóra possible, és un apestat també al seu partit.
Camps ha optat per la defensa numantina. Quan era rei no es va adonar que estava nu. Ara, quan ja no és ningú, s’aferra a un càrrec al Consell Jurídic Consultiu heretat de quan lluïa la condició de molt honorable, però que el converteix en una diana perfecta del blasme públic. És la seua muralla defensiva: un parapet de cartró pedra que percep com el darrer vestigi del seu poder, convertit en símbol irrenunciable d’una dignitat esvaïda. Bastarà que Ricardo Costa bufe una mica perquè aquesta darrera protecció s’enlaire.
