La supressió de l’atenció sanitària als immigrants sense papers decretada pel govern de Mariano Rajoy tot just va accedir a la Moncloa es va justificar en la necessitat de retallar la despesa pública i evitar un procediment d’intervenció a la grega dels comptes públics espanyols.
La mesura, promoguda pel govern espanyol, afectava principalment la gestió de les comunitats autònomes, titulars de la major part de les competències de salut. La retirada de la targeta sanitària a 870.000 persones situades en els esglaons socials més vulnerables va fer que es visualitzara un dels aspectes més cruels de la resposta neoliberal a la crisi econòmica desfermada en 2008.
El decret, però, no va preveure una anàlisi de l’estalvi econòmic que es volia aconseguir. A més, cap territori va aplicar-lo fil per randa. Les raons d’ordre moral es van acumular a les de caire organitzatiu. Deixar d’atendre malalts atesos la vespra per ordre governativa fregava l’incompliment del jurament hipocràtic. La desatenció podia produir problemes de salut pública en el cas de pacients amb possibles malalties encomanables.
En la pràctica, es va situar els serveis mèdics en una situació jurídica insegura on la resposta de cada centre de salut o hospital podria ser contradictòria. Arreu de l’Estat no hi va haver una instrucció generalitzada de compliment exhaustiu del decret sanitari i algunes comunitats autònomes van començar a legislar amb l’objectiu de deixar-lo sense efecte.
Mentrestant es van produir casos de desatenció, alguns flagrants, però no generalitzats. L’efecte principal de la inseguretat legal va recaure en els immigrants que fins llavors havien percebut els centres sanitaris com a llocs on no arribaven les previsions més dures de les lleis d’estrangeria. L’efecte dissuasiu causat per la por a ser rebutjats com a pacients i, pitjor encara, a ser identificats com a irregulars, es va notar durant els primers temps de vigència del decret.
Recursos a dojo
Catalunya, el País Basc, Navarra, el País Valencià, Aragó, les Illes Balears i Cantàbria van aprovar normes explícites que restablien cobertura sanitària universal sense diferenciar la situació legal dels pacients. L’executiu de Mariano Rajoy hi va recórrer contra tots els casos, davant del tribunal superior corresponent o al Tribunal Constitucional, depenent del rang de cada legislació.
La justícia ha anat atorgant-li la raó per vulneració de la competència estatal de regular qualsevol aspecte que afecte la despesa pública i l’estricta observança de la disciplina fiscal. En el cas dels territoris on el tomb polític de maig de 2015 va significar la formació de coalicions d’esquerres, els nous governants hi van fer bandera política en nom de la justícia, la igualtat i la humanitat.
Aquesta contestació explícita a la norma estatal va obligar el govern de l’Estat a presentar recursos de manera sistemàtica. Tot i això, cada vegada que un tribunal ha anul·lat una norma, el govern autonòmic s’ha refermat en la voluntat de no deixar desemparat ningú, tot obviant que això frega l’incompliment flagrant d’una sentència judicial.
“Males persones”
Ahir, tant Ximo Puig com Carmen Montón van garantir que els immigrants continuaran rebent atenció sanitària al País Valencià. El portaveu socialista a les Corts, Manolo Mata, va convertir el recurs de Rajoy en una falta moral pròpia de “males persones”, només reparable amb una reforma de la Constitució, atés que la decisió del Tribunal Constitucional “és legal”.
El problema, de nou, se situa en el conflicte entre legalitat i legitimitat amb un vessant moral que fa de l’exclusió dels migrants sense papers de la sanitat pública una opció política de difícil defensa. Perquè, a aquest criteris se suma la manca de justificació financera, mes enllà de la intuïció que la no prestació d’un servei es correspon amb un estalvi pressupostari.
Ningú, però, al govern de l’Estat, s’ha preocupat per quantificar els resultats del decret. A Andalusia, per exemple, la Junta va optar per atendre aquests immigrants mitjançant convenis amb associacions i amb una targeta que permet fer un seguiment dels tractaments. N’hi va arribar a expedir 110.000, un nombre que s’havia reduït a 27.000 en 2016, en una demostració que els primers a emigrar des de l’estat espanyol fins a destinacions més pròsperes van ser els qui es troben més baix en l’escala social i laboral, però en disposició de treballar.
