“Som un poble que camina i que ningú podrà parar”. Així començava una coneguda cançó que sonava als Aplecs dels primers anys de la transició post-franquista, i que amb el pas dels anys va resultar quasi un sarcasme. Durant dècades, no hem caminat, sinó que ens han deturat per culpa d’interessos miops, pors escèniques, personalismes de curta volada i, sobre tot, una malfiança envers les nostres pròpies possibilitats per a comportar-nos com una societat moderna, integrada i en pau amb la seua identitat.
Dècades frustrants, primer de govern d’una esquerra descafeïnada i poregosa davant Madrid, i després d’una dreta instal·lada en la corrupció i la prepotència. A hores d’ara, el resultat és ben desolador, no sols a nivell espiritual, sinó des de la pura perspectiva material: serveis socials que es retallen, sanitat pública que s’intenta desmantellar, televisions que es tanquen i, per damunt de tot, la realitat d’un atur omnipresent que aboca molts a la desesperació i a d’altres, nomenadament els més joves, a l’emigració.
Davant aquest panorama, creix la mobilització social i anem construint una consciència crítica que ens impulsa a demanar polítiques per salvar les persones. Hem estat víctimes d’una immensa estafa, i hem d’intentar eixir-ne, però açò serà impossible si no recuperem la credibilitat perduda. Sembla mentida que un poble treballador, exportador, que es va saber obrir un espai propi de comerç i relació a Europa, ara siga un apestat amb la financiació intervinguda.
A les eleccions del propvinent 25 de maig hem d’anar a votar, perquè els valencians hem d’estar presents al Parlament Europeu per reivindicar-nos com a poble, per recordar a Europa que no som una perifèria suburbial, sinó part de la seua pròpia essència i, així, poder tornar a mirar-nos a l’espill dels pobles tranquils amb sí mateixos.
