Francisco Camps era llicenciat en dret quan va convertir-se en president de la Generalitat. Després de la renúncia forçosa arran del cas dels vestits de Milano i Forever Young i el seu pas a la reserva activa al Consell Jurídic Consultiu (CJC) va decidir aprofundir en una carrera jurídica interrompuda ben aviat per una indefugible vocació política.
En el marc incomparable de la Universitat Miguel Hernández d’Elx i sota els auspicis del seu amic i en eixe moment col·lega Vicente Garrido, president del CJC, Camps va mamprendre l’escriptura d’una tesi doctoral al voltant dels sistemes electorals, on defensa el sistema anglosaxó majoritari de districtes uninominals.
Preocupat pel sorgiment de nous partits que amenaçaven de fracturar l’espectre polític del quasi perfecte bipartidisme valencià amb l’hegemonia del seu partit, l’expresident no va perdre l’oportunitat de proposar l’aplicació de la seua tesi a les eleccions autonòmiques. Fidel a la màxima de “si la realitat canvia, sempre pots corregir-la reformant el marc legal”, Camps defensava un sistema electoral amb un districte per diputat on el partit més votat obtinguera l’escó. Amb aquest sistema, el PPCV, amb el 27% dels vots hauria obtingut una majoria absoluta més àmplia que quan superava el 50% dels sufragis.
Farncisco Camps sol defensar aquesta mena de propostes amb aparent seriositat. Ahir va demanar, amb la compostura acostumada, que els mitjans de comunicació tinguen accés a la declaració judicial on haurà de respondre per la gestió de la Fórmula 1. La seua petició no és legal –les declaracions en primera instància no són audiències públiques–, però, com ell mateix va afirmar quan algú li ho va advertir, eixa és la seua “petició”.
L’experiència li ha demostrat que, en contrast amb l’obscurantisme de molts dels aspectes el seu govern, la transparència és una bona opció cada vegada que ha hagut d’enfrontar-se a l’acció de la justícia. D’un judici retransmés per televisió i amb un jurat popular va eixir absolt i, al seu parer, invicte. Malgrat l’enorme desgast al seu honor que van suposar-li les converses amb Álvaro Pérez reproduïdes durant la vista, set ciutadans imparcials van exonerar-lo.
Camps pot interpretar que un dels factors determinants d’aquesta victòria judicial es troba en les seues declaracions durant els interrogatoris i, sobretot, en un al·legat final on es va presentar com a la víctima política dels qui no van perdonar-li l’èxit. En aquestes filípiques, va apel·lar al poble, als ciutadans que acabaven de renovar-li la confiança electoral i que, al seu parer, ja l’havien jutjat favorablement a les urnes.
En efecte, el poble representat pel jurat va tornar a fer-li confiança. Uns anys després va haver de superar un altre escull, amb la declaració pel cas Nóos i els contractes de la Ciutat de les Arts i de les Ciències i la mateixa Generalitat amb el cunyat del rei d’Espanya. Dels seus tractes amb Iñaki Urdangarín també va eixir ben parat. Primer es va fer el distret amb els intents del magistrat del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, José Castro, d’interrogar-lo.
Quan, finalment, un secretari judicial enviat per Castro el va localitzar i va poder formular-li les preguntes encomanades pel jutge, Camps va convertir aquell tràmit judicial en una entrevista d’alló més distesa. “Ni insistència, ni pregunta complexa, ni estranyesa, ni incompatibilitat amb respostes anteriors. M’he sentit molt còmode en la declaració. De fet se m’ha fet el matí súper curt”, va declarar aleshores als periodistes.
Ahir es va tornar a trobar amb periodistes, en aquest cas amb els qui ell mateix va triar, per a demanar que es fera una excepció en les normes processals espanyoles per tal que les càmeres i les gravadores puguen enregistrar la seua actuació davant de la jutgessa prevista per al proper 24 de gener.
Ell sap que no li ho concediran, però el record de l’al·legat final del judici dels vestits i l’agradable trobada amb l’enviat mallorquí del jutge Castro el menen a fantasiejar amb una altra intervenció triomfal, a la vista de tothom i, com ahir va demanar als informadors reunits al seu voltant sense que ningú “subratlle, tergiverse o pose cometes” a les seues paraules.
