Càries, la darrera obra escrita per Juan Luís Mira, arriba aquest dimecres al Teatre Rialto després de fer un periple invers pels espais escènics coordinats per l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Així, després d’haver-se estrenat en l’última Mostra de Teatre d’Autors Contemporanis Espanyols a Alacant i d’haver-se representat al Teatre Arniches i al Teatre Principal de Castelló de la Plana, es posa en escena a València fins al 23 de desembre.
El projecte nascut al sud del País Valencià fa així un “trajecte a la inversa d’allò que és habitual”, va assenyalar el director adjunt d’Arts Escèniques de l’IVC, Roberto Garcia, durant la presentació d’aquesta comèdia que, tot i voler provocar grans riallades, no renuncia al fet que l’espectador reflexione sobre en quines mans està la nostra salut, va destacar el dramaturg, Juan Luís Mira, aquest dimarts.
La comèdia arriba avalada per la signatura d’un dels “nostres autors més emblemàtics”, un text que “ha funcionat molt bé” a les dues ciutats valencianes on s’ha pogut veure Càries, segons va destacar Garcia, qui també va ressaltar que ja es deixa notar a les sales una recuperació d’espectadors.
L’obra porta el segell del Teatre del Poble Valencià –produïda per l’IVC– i està a càrrec de la nova companyia, La tribu del erizo, que dirigeix Pascual Carbonell i que compta amb Juansa Lloret (Valverde), Ernesto Pastor (Silvio) i Aranxa González (Sandra) per a interpretar la història real d’un bioquímic valencià que ha trobat una solució que actua contra la patologia de les càries. L’investigador, que acudirà a l’estrena al Teatre Rialto, existeix, així com la descoberta mèdica que, segons va afirmar el dramaturg, està patentada i guardada a un calaix, ja que l’home es va trobar amb la reacció de la “Big Pharma” que actua com un “poder fàctic” que “maneja massa fils”.
“Càries és un 70% de realitat i la resta és ficció”, va destacar Mira. Tot comença amb un bes entre una parella i amb com els “antibiòtics naturals curen a qui pateix les càries”, va relatar el dramaturg. Així, quan l’investigador pretén donar a conéixer l’inhalador que soluciona la malaltia, “es troba que les farmacèutiques li posen entrebancs”, ja que el que pretenen és “decidir en quin moment pot eixir el fàrmac al mercat”. Per això, Càries llança una pregunta: “En mans de qui està la nostra salut?”.
La comèdia vol fer riure, que l’espectador passe una bona estona, “perquè m’interessa el pati de butaques”, el públic, però després, quan “marxe a casa, que reflexione”, va apuntar Juan Luís Mira. Una reflexió, per exemple, que “tal com està estructurat el món, primer va el negoci que la salut”, un fet que provoca que “hi haja cures als calaixos”.
Tanmateix, l’obra pica l’ullet a Billy Wilder, a qui Mira vol homenatjar a través de L’apartament, un film que es deixa notar mitjançant la banda sonora de Càries.
Por a escriure comèdia
“Càries és una comèdia per a somriure”, va incidir el seu autor, o més que un somrís, vol arrancar “riallades”, va matisar Aranxa González, qui encarna el paper de Sandra. Això no obstant, el dramaturg va assenyalar que s’escriuen poques comèdies perquè els autors “tenen por al fracàs”. En caldrien més, va demanar Mira, perquè es tracta d’un gènere “dificilíssim”, però que “ajudaria a fer arribar el teatre al públic”.
“Fer plorar és relativament fàcil”, va raonar Mira preguntat per aquest diari sobre la qualitat de les comèdies i la influència negativa que pot haver generat al gènere la comèdia comercial d’acudit sexual planer. Ara bé, “l’humor és més complex” i, a més a més, “la comèdia ha estat utilitzada per autors per a fer-la fàcil, igual com han fet alguns amb els drames”. Per això, el públic “necessita bones comèdies” i una “bona galtada de cultura” que el faça despertar d’una zona de confort perquè sàpiga discernir entre entreteniment i cultura. En aquest sentit, Mira insisteix que Càries és una cosa “menuda, senzilla i sense pretensions” que es planteja, en primer plànol, provocar riallades i, de manera “subliminar”, provocar una reflexió, en aquest cas no cap als dentistes, però si contra allò que Mira va citar com el “Big Pharma”, és a dir, el poder de les grans empreses farmacèutiques.
