Aquest dilluns va morir Carles Santos, un dels artistes valencians més influents en les avantguardes europees de la segona meitat del segle XX. Probablement, el vinarossenc no llegiria cap necrològica ni tampoc es veuria afectat pel que digueren els diaris sobre ell o la seua música en el dia de la seua mort. Santos era una artista irreverent en els llenguatges, conscient que el que ell feia no era el que l’academicisme, del qual mai no va renegar, promulga a les aules.
“La música i la mar són les meues passions, i les dos comencen per ema”. No cal buscar massa les congruències en la resposta, simplement és un joc de relacions entre una de les disciplines que més ha cultivat i el gust per l’aigua salada que va navegar fins que va poder. Uns minuts abans d’aquell març del 2015, Carles Santos havia tingut una conversa llarga amb aquest diari. Potser una de les últimes entrevistes que va fer al País Valencià poc després que la Universitat de València organitzara l’exposició Univers Santos, comissariada per Pep Ruvira, segurament qui més ha estudiat l’art del músic polifacètic. Després, caminant cap al refugi de l’última planta de la Fundació Caixa Vinaròs –l’Auditori Carles Santos–, l’home va actuar com un home: “Finalment han eixit les barques”, va dir un vell. “Menjarem peix fresc”, va ser la resposta d’un artista vestit amb barret de llana i anorac groc. Provocatiu? Gens ni mica, diguem-ne, filosofia Fluxus.
L’atracció cap al seu Bösendorfer era evident. Aquest dimarts, les seues despulles mortals estan al costat del seu piano, un teclat sobre el qual assegurava que cada dia tocava Bach una hora al dia, per pura “masturbació intel·lectual”. El geni d’Eisenach era un dels seus punts de referència, però també ho eren Tomás Luís de Victòria, John Cage o Joan Brossa. Amb els dos últims hi va compartir amistat i treball. Tanmateix, Santos estimava el silenci. “La música la busques; és com una relació, diguem-ne, amorosa. D’amor i odi en alguns casos. I això t’ho busques i t’ho provoques tu a la teua manera”, explicava.
Tot plegat es podria reduir a un artista transgressor, un geni per a alguns o un boig dopat amb dosis d’esnobisme per a uns altres, que ha cremat algun piano, l’ha passejat en barca per un festival extint que es deia Bouesia i pels carrers de Barcelona i l’ha llançat des d’un helicòpter. Potser un pianista de Vinaròs que tocava els clàssics sense esperar una merescuda jubilació.
La crítica l’ha etiquetat de minimalista, un mot que Santos refusava perquè “la repetició ha existit sempre”. Un titular per als periodistes sobre com s’ha de definir la seua música: “Que no diguen res i es quedaran més tranquils”. Tanmateix, l’erotisme i la sexualitat són la part més valenciana del seu codi artístic. Santos és un llenguatge propi en si mateix que recorre la música, l’escultura, la fotografia, la pintura, el teatre i el cinema; fet a l’esquena d’una Espanya que censurava en el segle XXI el cartell de ‘La meua filla sóc jo’ en la façana d’un teatre de Madrid.
De Barcelona –la terra de la mare– a Nova York, atret per la curiositat que allà, el 1955, estaven passant coses, en tornar va militar en el PSUC i, després, en l’Assemblea de Catalunya, fins a tastar la presó. Uns anys 60 en què “escoltar Schoenberg era quasi un acte revolucionari”. Va visitar la meca de les avantguardes europees, a Darmstadt, on va conviure amb Ligeti, Stockhausen, etc.
En els 70 va crear el GIC, Grup Instrumental Català, amb Mestres-Quadreny. Va irritar el compositor de l’avantguarda de la franquista ‘Villa y Corte’ amb la interpretació d’un Steve Reich que va provocar la intervenció dels grisos en la capital espanyola. L’espectacle sembla que no va ser del gust de l’avantguardista Luís de Pablo, perquè “ja no m’ha saludat mai més en la vida”. Una vida en què Santos va fer teatre amb Brossa, cinema amb Portabella, en què va dirigir una cobla en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, va formar part del Consell Valencià de Cultura, va posar la primera pedra del festival Ensems de la mà de Llorenç Barber, va unir el País Valencià amb Catalunya en la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013 i va actuar amb el Cor de la Generalitat en els darrers premis MAX al Palau de les Arts.
“És l’home frontissa entre el segle XX i el XXI”, apunta el director de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos, i “ens quedarà la seua música”, uns sons que tornaran en la 40a edició d’Ensems a través del seu mític Tocatico Tocatà en una versió per a nadons de Rafa Sánchez i Anna Fonollosa amb què treballen des de l’IVC per al festival del 2018 en una de les seus, el Teatre Rialto.
Carles Santos és un cul que pon un ou i un cony que rep el frec d’un bust i un culte fàl·lic. És La Pantera Imperial, Belmonte, Tramuntana Tremen, El fervor de la perseverància, L’adéu de Lucrecia Borja… És els pianos intervinguts, produccions d’òpera, intervencions al carrer i a la mar amb la seua barca, Maria Magdalena. És Ensems, Teatre Lliure, Festival Grec, i, últimament, Serenates i Palau de les Arts. És tres llibres: El caso Santos (Albatros, 1996) i Música y presentación: los desafios artísticos de Carles Santos, de Pep Ruvira (IAM, 2008) i la biografia autoritzada Carles Santos i Ventura d’Alícia Coscollano (Onada edicions, 2015). Carles Santos, l’home lliure que cremava pianos, és Premi Nacional de Música 2008, Premi de Composició i de Teatre de la Generalitat de Catalunya de 1990 i 2001 respectivament, Creu de Sant Jordi 1999, i hauria de ser carn de reconeixement a títol pòstum de la Generalitat Valenciana.
