Va ser una nova vetllada on va ser indefugible recórrer al mot debut. En seran més al llarg d’aquesta temporada del Palau de la Música, ja que, tal com va ser concebuda i presentada, és inevitable que qualsevol cronista no deixe constància que a quasi tots els concerts de l’auditori municipal hi ha algun artista que s’estrena a l’edifici de riu Túria amb l’Orquestra de València. Hi haurà més nits del que queda del 2017 i el 2018, però, d’entre totes, hi ha d’algunes més especials, per motius diversos.
Un dels debuts del passat divendres va ser el del director burgalés Eduardo Portal. Es posava per primera vegada davant l’Orquestra de València i davant un públic encara acostumat als finals forts. Tanmateix, la batuta venia amb l’aval de ser un dels joves mestres amb més i millor projecció internacional de l’actualitat. L’altre debut va ser el d’un pianista valencià que s’ha guanyat l’oportunitat treballant des de la base. No és gens fàcil per als solistes d’aquest instrument obrir-se un lloc a l’agenda dels grans auditoris per múltiples raons que allargarien aquest text. Però, a més a més, fins fa poc tindre una ocasió per a debutar al Palau, sent valencià, era quasi una odissea.
Xavier Torres ja havia tocat a l’auditori simfònic però mai ho havia fet a la sala Iturbi amb l’Orquestra de València. El d’Alberic va irrompre en l’escena amb contundència en setembre del 2015 amb un concert a la Beneficiència. Sol, amb un piano i unes Goldberg “inqüestionables”, tal com va recollir aleshores aquest diari. En la primavera del 2016, Torres publicava amb el segel IBS Música les famoses Variacions Goldberg, on el pianista defén una visió de l’obra pròpia, personal i sense fissures. El treball discogràfic li ha valgut elogis de tot arreu, amb 400.000 audicions en Spotify –una xifra impressionant si atenem a l’equació: música clàssica, piano i valencià– i el guardó Melómano de Oro que lliura la revista especialitzada.
La nit de divendres tot era diferent, amb un programa que partia amb Mozart i acabava en el binomi Mússorgski-Ravel, l’Orquestra de València, un jove debutant al pòdium, la sala principal –amb una fantàstica entrada– i Torres amb un Concert per a la mà esquerra de Maurice Ravel.
Portal va triar la “Praga” KV 504 per a obrir el concert. Sense excesos, ni rareses i apostant pel contrast –ben encertadament entre moviments– l’orquestra no va acabar de reproduir allò que des de la seua hipergestualitat s’intuïa que demanava. Tot i això, la visió d’Eduardo Portal va aportar frescor en les cordes i uns vents ben predisposats a oferir, principalment, nitidesa i bon equilibri sonor a una simfonia de Mozart que compta amb versions historicistes exemplaritzants de Pinnock, Krips, Gardiner i un llarg etcètera. La seua “Praga” va estar definida per una idea defensada cap a fi sense pretensions de fer provatures.
El Concert per a piano i orquestra en re major, per a la mà esquerra, de Maurice Ravel, va començar amb la inseguretat sonora del contrafagot –instrument, per altra banda, sempre tan complex–. Rere l’anècdota, l’orquestra va poder extraure el caràcter i la jocositat del mestre francés que atorga al pianista la dificultat de desenvolupar tot el virtuosisme del concert en un sol moviment. Hauria calgut un equilibri sonor més perfilat en els fortes perquè els tutis no sobrepassaren amb tant dinàmica el pianista. Això no obstant, Torres es va mostrar pulcre amb la tècnica de la mà esquerra, el domini del cos per a executar els impulsos i els caràcters però tan resolutius com la mà van ser els seus peus per a controlar els pedals per a interpretar els passatges amb netedat.
El mestre burgalés ja havia deixat constar una mà esquerra de confiança amb els gestos. Amb Quadres d’una exposició de Mússorgski amb orquestració de Ravel, Portal va voler posar sobre la taula totes les capicitats per a demostrar que la batuta pot controlar una orquestra que al llarg dels últims anys s’ha mostrat tan indomable com capaç de fer caure en l’absurd al director.
L’obra descriptiva del compositor rus va servir per a palesar una orquestra més còmoda i lliure, amb unes aportacions a solo d’exquisida factura dels professors de l’OV. La mà esquerra, de nou, del jove director va servir per a dibuixar uns quadres ben definits gràcies a l’entrega d’una orquestra que està en estat de gràcia, segons quina siga l’autoritat de la batuta.
