L'aventura de cantar "matèria homèrica"

Elies Monxolí va presentar aquest dijous el seu darrer treball, 'Odissea: el viatge de Ningú', a la sala Rodrigo del Palau de la Música
/ València
2 desembre 2017 01:00h

En certa manera s'hi van viure dos espectacles, un, el de la glosa sobre l'Odissea i Homer del "savi" absent –per una malaltia d'última hora de l'anunciat Joan Francesc Mira– recitada en veu de Maria Josep Escrivà, qui va assumir in extremis el paper de mestressa de cerimònies; el segon, el de l'exercici de posar en música, a mode de poema simfònic, la "matèria homèrica", com va recordar Mira, sempre a través de la veu de la rapsoda.

El cantautor Elies Monxolí torna a l'escena amb una musicació amb tarannà simfònic de l'Odissea. El músic valencià, amb la col·laboració d'Ángel García Galiano, ha seleccionat aquells fragments del viatge d'Ulisses, on la dona protagonitza la història per a construir un conte musical que aquest dijous es va presentar al Palau de la Música. El projecte de Monxolí va més enllà de posar en música el text homèric, ja que a través d'Edicions 96 s'ha pogut concretar un llibre-disc amb il·lustracions de Pere Salinas, pròleg de l'especialista homèrica Laura Borràs i un CD que recull la proposta sonora. Ací, en el disc, juga un paper fonamental la mà i trajectòria de Nacho Mañó, qui, junt amb Monxolí, ha estat capaç d'embolcallar el text d'una música descriptiva per moments i amb certa autonomia simfònica en altres instants. Tot i això, queden intervals per a la cançó, recognoscible, filada a través del recitat que relliga cada 'moviment' en veu d'Amàlia Garrigós.

Fet i fet, Odissea, el viatge de Ningú va arribar a l'auditori municipal amb dues baixes, la citada de Mira, qui l'endemà divendres va poder mamprendre la seua agenda inaugurant la III Trobada de Professorat de Valencià, i la de Laura Borràs –per incompatibilitat d'agenda– que havien de fer la introducció del concert. En el cas de l'assagista va estar suplida per Escrivà, qui acudia en representació de l'editorial. La poetessa va llegir el text que Joan Francesc Mira havia preparat per a introduir el que representa "l'Odissea ara mateix". La impressió de Mira davant la proposta de Monxolí va ser "d'estranyesa" pel fet que "la matèria homèrica tornara a ser atractiva" i, a més a més, musicada. En qualsevol cas, Mira, com a autor d'una de les millors traduccions del poema èpic, va destacar la vàlua del text: "Si haguérem de triar 3 o 4 obres de la literatura, una seria l'Odissea, l'altra, La divina comèdia", va llegir Escrivà. La no presència de la prologuista i directora de l'Institució de les Lletres Catalanes va ser suplida per un vídeo, que, per problemes tècnics, no es va poder veure complet.

D'esquera a dreta: Elies Monxolí, Nacho Mañó, Amàlia Garrigós, Gisela Renes i David Apellániz. / DIARI LA VEU

La proposta merament musical que va arribar al Palau no va comptar amb tot el conjunt de veus i instruments que formen part del conjunt. Així, junt amb la veu i piano de Monxolí van estar Nacho Mañó en el baix i guitarra, Amàlia Garrigós en la narració, Gisela Renes en els cors i petita percussió i David Apellániz en el violoncel. L'absència dels instruments que sí que formen part del treball discogràfic va deixar el discurs orfe d'intensitat en els punts més àlgids. Es va trobar a faltar, sobretot, una bateria, un clarinet, etc. Tampoc no va ajudar molt a fregar la bellesa que proposen els arranjaments i la lletra, la mala equalització de la microfonia, principalment la que atenyia la veu cantant d'Elies Monxolí. Els excessius desajustos d'afinació en els cors podrien quedar en segon pla de la memòria gràcies a la profunditat que va imprimir Apellániz amb el violoncel i, si es vol, a l'entrega de tots plegat per mantenir la vivacitat del conte.

Odissea, el viatge de Ningú, d'Elies Monxolí, a la sala Rodrigo del Palau de la Música de València. / DIARI LA VEU

I va acabar Garrigós amb veu càlida per sobre dels últims acords suspesos com la bruna marina sintetitzada electrònicament, recordant que "quan ixes per a fer el viatge cap a Ítaca prega que el camí siga llarg, ple d'aventures i amerat de saviesa". Una lletra i uns acords que recorden Llach, que vol ser pop simfònic sense arribar a ser-ho, degotada de sapiència de Mira i Borràs. Però el camí per a reviure aquesta aventura de cantar matèria homèrica ens condueix inevitablement cap al llibre-disc.

next