Existeix ja una primera generació de dones immigrants que escriuen en català i que se senten plenament identificades amb la cultura del país que les ha acollides. Aquesta “plenitud”, però, no ha sigut debades, atés que per a aconseguir-la han hagut de fer uns “viatges d’anada i tornada” mitjançant els quals han acabat construint una nova “identitat híbrida”. Aquest és el principal argument de l’assaig Passats i presents d’allà i d’ací. Memòria, identitat i jo autobiogràfic, l’obra premiada amb l’últim Joan Fuster dels Octubre de 2017.
La seua autora, Margarida Castellano, assenyala que es tracta de dones que escriuen sobre temes que tenen a veure amb la identitat múltiple, les fronteres i l’hibridisme. “De la mateixa que la literatura beur i la xicana tenen uns inicis, la nostra literatura escrita per dones immigrants comença al segle XXI, a partir del 2004″, explica Castellano, actual directora del Cefire de Plurilingüisme. L’autora tracta d’explicar la complexitat d’una qüestió que investiga des de fa anys i que fon els seus arrels en un viatge a Mèxic que va ser el principi de tot. “La seua és una identitat híbrida i ho ha de ser perquè no tenim una cultura totalitària que diga ‘ser català o ser valencià és això, i si no fas això ja no eres català o valencià’. Hi ha moltes maneres de ser valencià”, argumenta la jove assagista.
Margarida Castellano: “La seua és una identitat híbrida i ho ha de ser perquè no tenim una cultura totalitària que diga ‘ser català o ser valencià és això, i si no fas això ja no eres català o valencià’. Hi ha moltes maneres de ser valencià”
En 2004, Castellano es va traslladar a l’altre costat de l’Atlàntic amb la intenció de completar la seua investigació amb una beca de la Universitat Autònoma del país sobre la literatura que estaven escrivint les dones mexicanes que havien nascut i crescut als Estats Units d’Amèrica i que, malgrat viure amb normalitat al territori nord-americà, troben que no són acceptades plenament. “Són autores com Sandra Cisneros, que s’adonen que quan va a Mèxic ja no són mexicanes, ni als Estats Units són nord-americanes i és quan es crea aquest espai fronterer, aquesta identitat híbrida”, indica Castellano.
Va ser en aquest procés d’investigació que es publica l’obra Jo també sóc catalana, de Najat El Hachmi; un relat que conta precisament totes les vivències que estava recollint Castellano. “És el mateix viatge d’anada i tornada que veiem fer tots els estius a aquestes famílies que baixen al Marroc i quan hi arriben són considerades europees amb tot el que implica el somni d’Europa en aquests països, vaja, com el somni nord-americà, i que després la realitat s’encarrega de desmentir”, emfasitza l’única dona premiada enguany als Octubre.
“És ací quan vaig veure la connexió clara: les obres que escriuen dones migrants en les grans literatures hegemòniques com l’anglesa i la francesa, aquesta última coneguda com a literatura beur, també estaven arribant a la nostra llengua”, assenyala Castellano, qui acumula també anys d’experiència com a professora de Secundària. A partir d’ací, el camp de recerca s’obri i Marga Castellano descobreix les autores que han sigut la pedra angular el seu projecte: Najat El Hachmi, Asha Miró, Agnès Agboton i Laila Karrouch.
Castellano subratlla el llarg i complicat procés que experimenten aquetes dones fins que construeixen la seua pròpia identitat. “Elles ho expliquen molt a totes les seues obres, que ser dona i ser marroquina o del Benín i créixer ací els resulta molt complicat, atés que la mirada amb la qual les observem és diferent. A més, després, quan són mares, tampoc els resulta fàcil, ja que repeteixen els rols que els han transmés les seues mares, però el seus fills són catalans al 100% i hi ha coses que trenquen amb la concepció del món que els han creat”, expressa l’autora premiada.
Un bri d’esperança
Castellano subratlla que la majoria d’aquestes autores han fet la seua escolarització en català. “Naixen d’unes aules que es deien aules d’acollida, on se’ls acollia socialment, culturalment i lingüísticament”, expressa. Aquest acolliment, però, no ha sigut possible al País Valencià. “Nosaltres no hem tingut aules d’acollida, hem tingut aules de compensatòria en què, durant molts anys, sols es donaven llibres per a omplir buits, és a dir, compenses allò que aquestes persones no tenen. És molt important aquesta paraula i aquesta forma de fer. Si hi havia acollida depenia del mestre, però no perquè hi haguera un rerefons institucional. Amb un sistema que no ha acollit de manera amable ens hem endarrerit, i per això no tenim una literatura en valencià feta per dones emigrants que estiga al nivell de Catalunya”, lamenta Castellano.
Margarida Castellano: “Amb un sistema que no ha acollit de manera amable ens hem endarrerit, i per això no tenim una literatura en valencià feta per dones emigrants que estiga al nivell de Catalunya”
Això no obstant, la guardonada amb el Joan Fuster assenyala una fita que pot ser un punt d’inflexió com és el fet que els Premis Sambori hagen reconegut el relat Jo sóc Tiguida. Tiguida Cissokho, d’origen senegalés, és alumna del CEIP Sant Joan Bosco de Cocentaina i va ser guardonada amb el premi individual en necessitats educatives. També, el fet que en els 15é premis Vicent Andrés Estellés de Benimodo es propose que l’Ajuntament publique el relat breu d’Hafsa Souri, La història del meu hijab.
“És una notícia magnífica que comence a premiar-se aquesta literatura de qualitat al nostre país. El pas següent és convéncer aquestes xiquetes i joves que contar la seua experiència està molt bé per a altres adolescents que es troben en la mateixa situació”, indica Castellano, qui confia a tindre en la pròxima dècada un premi Octubre escrit per una d’aquestes identitats híbrides. “Per què no podria ser?”, es demana.
En aquest sentit, Castellano assenyala el paper de les institucions en el suport a aquesta futura generació d’escriptores valencianes de “frontera” que ens ajuden a comprendre el que significa “ser valencià” en ple segle XXI. “Estem a les beceroles, però arribarà un moment en què elles també reivindicaran que són valencianes, ho estem veient ja als carrers. Arribarà un moment que es creuran la identitat i la reivindicaran perquè ja no se sentiran excloses”.
Margarida Castellano: “Estem a les beceroles, però arribarà un moment en què elles també reivindicaran que són valencianes, ho estem veient ja als carrers. Arribarà un moment que es creuran la identitat i la reivindicaran perquè ja no se sentiran excloses”
Així, ara, la seua preocupació i un dels objectius de la seua tesi –el primer era demostrar que la literatura catalana també té les mateixes tendències i corrents que la resta de literatures hegemòniques– és investigar com fer arribar aquests textos a les lectores “model” que hi ha al País Valencià. “A les escoles d’adults tant del País Valencià com de Catalunya tenim moltíssimes dones marroquines i d’altres països que han patit aquests processos d’immigració tan cruels i costosos i quan arriben ací troben que la realitat que s’esperaven no és és la que havien somniat. La Najat ho diu molt bé: ‘Jo no vull pertànyer a un grup de dones immigrants, vull pertànyer a una comunitat de veïns amb total integració. No vull festes interculturals, jo vull anar a les festes del poble’. Hem de normalitzar tot això i una manera de fer-ho és llegir quina és la reivindicació d’aquestes dones”, emfasitza Castellano.
La identitat híbrida ja existeix al País Valencià
“A mi m’agradaria que –continua– en els instituts no només continuaren llegint les identitats que llegíem fa vint anys, com ara Papers Secrets o Mor una vida es trenca un amor, que estan molt bé, però és que resulta que estem en el 2017 i hem canviat com a societat i com a persones i, per tant, em sembla molt important que s’inserisca en el currículum de Secundària una obra com De Nador a Vic o parlar de L’últim patriarca, de La filla del Ganges o d’El secret del meu turbant, les quals poden ajudar les nostres alumnes d’origen marroquí, o potser elles ja se senten valencianes al 100%. És la reivindicació d’una identitat que existeix”.
Margarida Castellano: “Reivindique el paper de la literatura i la cultura en general per a afrontar els conflictes identitaris”
I és des d’aquest vessant literari des del qual reivindica el paper de la cultura per a afrontar els conflictes identitaris. “Hem d’evitar tots els clixés i fer visible i normalitzar la riquesa intercultural que ens envolta”, reclama. “La frontera és una oportunitat perquè és on esdevenen les pràctiques literàries culturals més potents, perquè si hi ha una manera d’acollir els nouvinguts d’una manera amable és mitjançant l’art i la literatura. Potser el que ens toca com a societat és esborrar aquestes fronteres socials, econòmiques i culturals que es presenten com a murs infranquejables”, rebla Castellano.
