Aquest dimecres, Mésdemil va anunciar que abaixava la persiana per les dificultats econòmiques que travessa l’empresa creada fa una dècada pels germans Andreu i Carme Laguarda i Tubal Perales. La discogràfica ha aconseguit posar en el mercat en aquests deu anys 132 discos de grups valencians d’estils diversos que tenen en comú la llengua amb què canten les seues cançons.
El segell amb seu a Benaguasil es liquida i tanca aquest 2017 per a sempre, tot i que els propietaris deixen la porta oberta al fet que algú vulga negociar i comprar la marca i seguir el projecte, com ha reconegut Carme Laguarda a aquest diari. De res han servit les múltiples nominacions que ha rebut Mésdemil en els Premis Ovidi –fins a 17 nominacions va rebre en aquesta dotzena edició–, els 22 discos publicats en el 2016 o els 15 que ha acumulat aquest any, així com les moltíssimes mostres de suport i agraïment que ha rebut a les xarxes en conéixer-se la notícia. El 27 de desembre tindrà lloc un concert de comiat que serà el punt final d’una etapa per a tres treballadors que seguiran vinculats al món de la cultura valenciana: produint i component en el cas d’Andreu Laguarda, creant audiovisuals en el cas de Tubal Perales i treballant en el sector de la comunicació pel que fa a Carme Laguarda.
Els motius del tancament són dos: d’una banda, la pressió fiscal a què està sotmesa la cultura amb el 21% d’IVA establert pel ministre Montoro i, d’una altra, l’hàbit de consum del públic valencià, que “no vol pagar 10 euros per a anar a veure un concert”, una actitud que minimitza els ‘bolos’ dels grups, que sense concerts difícilment poden contractar serveis de promoció dels discos per falta de recursos econòmics. Els queda l’autoedició o convéncer les poques discogràfiques que hi queden perquè aposten per grups, la majoria dels quals encara no estan consolidats o no són rentables per als segells.
El panorama de la indústria discogràfica al País Valencià queda minvat considerablement. Al tancament de Comboi Rècords en gener del 2017 se suma, en desembre, el de Mésdemil. El nombre de discogràfiques que publiquen treballs de grups de l’escena musical en valencià queda reduït a La Casa Calba, Metrònom i Maldito Records. Ara bé, les tres mantenen el negoci amb una oferta diversificada de productes que passa per la producció d’espectacles, la gestió cultural d’espais i el management d’altres artistes, de manera que l’edició discogràfica queda en una segona, tercera o quasi nul·la activitat de negoci.
Això no obstant, romanen alguns exemples de discogràfiques cooperatives com ara Malatesta Records o Música de Telers, que editen els discos dels grups que en formen part i que, per tant, no deixen de banda el concepte d’autoedició, una opció que també han triat grups com Tardor amb el seu darrer disc, Patraix, publicat sota el segell del grup, Primavera d’hivern.
Davant una escena musical valenciana, sobretot la que canta en valencià, en un moment de renovació de grups, amb novetats que atenyen a la configuració dels circuits i la possibilitat de consolidar el ja existent sindicat de músics, la música popular restava atenta a l’impuls que poden oferir les emissions d’À Punt per a fomentar la difusió dels grups valencians i acabar de perfilar un nou horitzó de professionalització el sector. Tanmateix, el tancament d’un nou segell discogràfic deixa tocada una de les potes de la indústria que obliga els grups a reintegrar-se en les discogràfiques que romanen obertes, a apostar per l’autoedició o a aconseguir un lloc en l’exigent discogràfica catalana Propaganda pel fet!.
Fer discos ja no és prioritat més enllà de tindre una targeta de visita o un producte promocional que aporte ‘bolos’. “El CD està en procés d’extinció, però no és cap problema, perquè eixirà un nou suport més avançat encara. Ja va morir el casset i no va passar res, però la gent no ajuda a viure els músics del que fan”, explica Carme Laguarda. La responsable de Mésdemil apunta els motius del tancament: l’IVA cultural i l’hàbit de consum de música de la societat valenciana. “El canvi més gran que hem de fer és valorar la cultura”, raona.
Consum per internet
La Societat General d’Autors i Editors (SGAE) ja va posar l’accent en el seu Anuari de 2017 sobre la tendència que marcava el consum de la música a través d’internet. L’any 2016, el mercat digital concentrava el 50% del total de la recaptació mundial de música gravada –fa 10 anys la xifra només representava el 16%–, mentre que la venda de discos representava el 34% de les vendes a tot el món. A l’Estat, la música gravada va generar una recaptació de 163,79 milions d’euros, una xifra que va pujar respecte al 2015 (1,7%); però les pèrdues acumulades des del 2008 per la falta de negoci acumulen el 40,1%.
L’estat espanyol tampoc no ha sigut alié a la tendència mundial de consumir música per internet i, en el 2016, el negoci de la música gravada a través del mercat digital va representar el 61,2%, un percentatge en detriment del mercat físic del CD, que “continua una evolució negativa”, assenyalava l’SGAE. Els hàbits dels consumidors de música són escoltar-la a través de plataformes i en streaming (un 87,3%), mentre que les descàrregues d’internet i mòbils acumulen el 10,2% (amb una facturació de 10,25 milions d’euros).
Tanmateix, hi ha un detall que apuntava l’SGAE que assenyala la tendència de consum gratuït generalitzat: en el 2016 es van descarregar 1.094 milions d’arxius musicals, dels quals el 93,4% foren descàrregues gratuïtes i el 6,6%, de pagament.
Aquest canvi de consum dinàmic, del vinil al casset i, més tard, al CD, fins a les plataformes com YouTube, Spotify o la recentment presentada Amazon Music, també s’ha produït al País Valencià. “Es consumeix més música per internet i la gent paga menys per anar als concerts”, apunta Laguarda. “Si la gent no paga per anar als concerts per una qüestió d’hàbits heretats, després d’uns anys on s’apostava per la gratuïtat, els grups deixen de fer ‘bolos’ i, per tant, sense ingressos, no els queda cap altra opció que l’autoedició dels seus discos”, explica la responsable de Mésdemil. “Tampoc no tenen altra manera de fer-ho, perquè la vida laboral del músic és molt precària”, afegeix.
“L’enemic és l’IVA del 21%”
Per a una discogràfica modesta, a l’enemic que simbolitzen YouTube, Spotify o Amazon Music cal afegir l’IVA del 21% establert pel govern espanyol. Tot i això, Mésdemil no és un segell estàndard, ja que “en cobrem una part i el disc és del grup, així com tot el que guanyen per vendes físiques i virtuals. Nosaltres vivíem d’ajudar el grup a traure el disc i a fer la promoció. L’enemic que té Mésdemil és el 21% d’IVA”, blasma Laguarda. Ara bé, apunta que en aquesta passada edició del Trovam, el vicepresident de l’Associació d’Intèrprets Espanyols, Luís Mendo, va advertir dels perills d’aquestes plataformes digitals que destinen, d’una subscripció de 10 euros, tan sols 0,46 cèntims que es reparteixen entre tots els intèrprets de les cançons que un usuari puga escoltar durant eixa subscripció. Bona part del pastís recau en les ‘majors’ del sistema, que tenen els drets de bona part dels repertoris i de l’altra part representen els beneficis de les plataformes.
Tot i això, el segell valencià, l’any 2016, va experimentar una millora econòmica, però “ens hem cansat que Montoro guanyara més que Mésdemil. Pagues el mateix que nosaltres per ser autònom si eres una empresa que guanya 200.000 euros al mes”, retrau Laguarda.
Amb uns impostos ineludibles i una professionalització dels grups encara en candeletes, el desig d’un flux econòmic que sostinga la indústria discogràfica esdevé impossible de complir perquè –com ha denunciat reiteradament el sindicat de músics– molts concerts es remuneren suposadament en negre, la qual cosa impedeix que els músics puguen cotitzar i encara no hi ha un estatut d’autònoms que s’ajuste a les circumstàncies laborals. “Si els teus clients no tenen diners, com ens ho fem?”, es lamenta Laguarda, qui demana que els músics puguen treballar i un IVA cultural “normal, com a França”, perquè ací “la càrrega fiscal és molt gran”.
L’hàbit de la gratuïtat
Durant massa temps, els concerts de música han estat gratuïts; un problema, com assenyalen des de Mésdemil i com ho va fer l’SGAE. “Els grups volen que la gent escolte la seua música a través del disc o les plataformes perquè això els genera concerts. El problema és que, quan un grup presenta un disc en una sala per un preu de 12 euros, la gent no va. La gent no està acostumada a pagar al nostre país per la cultura”, apunta.
Sense un preu mínim d’accés a la cultura, el músic, en aquest cas, no pot viure del que fa i fa tornar a l’inici de la partida la situació: sense diners no hi ha discogràfica, sense promoció professional no hi ha concerts i sense concerts no hi ha grup. “És un cercle viciós; si tenen pocs ‘bolos’ i la gent no paga 10 euros per a veure’ls, no poden viure de la música ni molt menys pagar ningú per l’edició i promoció del seu disc”, assenyala.
És més, sosté, “si els demanen 15 euros per a anar a veure un grup, no volen pagar-los, però 30 euros per a un festival amb 40 grups, sí”. Llavors, si es fa el càlcul del que percep cada grup d’un festival de música en valencià, comprovem que la xifra no permet la professionalització en el sector. “Si la gent valorara això i anara a veure concerts igual com va al cine per 10 euros, la situació seria una altra”, planteja. De moment, però, les coses de la cultura no centren encara el debat polític.
