No va ser fins al febrer de l’any següent quan -després de patir diversos talls per la censura, segons va reconèixer el mateix director- la pel·lícula de Berlanga va poder estrenar-se a nivell comercial. Un grapat de cinemes madrilenys van acollir, el 17 de febrer de 1964, el modest llançament de la nova col·laboració de Berlanga i Azcona després de la també inoblidable Plácido.
Inspirada en el cas real d’un botxí que es va negar a executar una dona condemnada al garrot vil, El verdugo relata la història de José Luis, un jove que treballa en una funerària i somia amb emigrar a Alemanya per a treballar com a mecànic. La seua núvia és Carmen (Emma Penella), la filla d’Amadeo (José Isbert), un home que treballa com a botxí en l’Audiència de Madrid.
Però els seus plans es veuran truncats quan es veja obligat a succeir el seu sogre, que es jubila, com a botxí per a no perdre el pis de protecció oficial on viu tota la família. José Luis accepta la nova ocupació a contracor i davall la promesa que mai haurà de matar ningú. Però prompte arriba una ordre d’execució i el nou botxí haurà d’enfrontar-se al seu “deure” com a botxí professional.
Una cinta carregada de retranca i humor negre que el mateix Berlanga va definir com un al·legat contra la pena de mort i se situa al costat de títols com Benvingut, Míster Marshall! (1953), Plácido (1961) i La vaquilla (1985) en el més alt de la filmografia de Luis García Berlanga. Un dels títols imprescindibles del mestre valencià mort el 13 de novembre de 2010 als 89 anys.
