És la nit del 6 d’octubre del 1934 i Pere Quintana, 17 anys, fa hores que viu amb l’orella apegada a la ràdio. Juntament amb ell hi ha el pare i bona part dels nou germans. A fora, la ciutat respira tensa i callada malgrat la unanimitat de finestres obertes per la intensa xafogor. Per les façanes es mouen desenes de nassos ensumant aquell tipus de suor aspre i indefinible que transpiren les situacions greus. Dos quilòmetres rodant avall pel passeig de Gràcia, a la plaça de Sant Jaume, el president de la Generalitat, Lluís Companys, acaba de proclamar l’Estat Català.
És un concepte molt peculiar de la independència i enmig l’atabaladora conjuntura de la República Espanyola d’aleshores. El dia anterior s’ha declarat la vaga revolucionària i el subsòl mineral asturià és ja una escletxa política que crema i pren la metxa, totes les metxes. Hores abans, el president del Govern, Alejandro Lerroux, ha conformat el consell de ministres amb membres de la CEDA, la coalició de dretes espanyoles.
El govern català entén que la República ha començat l’autodestrucció i fa un pas endavant. Companys ix a la balconada del Palau de la Generalitat i convida la República genuïna, així la considera, a traslladar la capital a Barcelona i agermanar-se amb l’Estat Català, mascaró de proa del nou concepte de l’Espanya federal. Una equació política que dura 10 hores, provoca una cinquantena de morts i més de 3.000 empresonats a l’Uruguai, un buc precursor del Piolín del 2017 i on la imatge d’un Companys de somriure tan despentinat com els cabells, abraçat als barrots, esdevindrà en portada històrica.
A aquell fracàs el va seguir la declaració de l’estat de guerra i la suspensió de l’autonomia fins a l’arribada, el febrer del 1936, del Front Popular. Tal com ara, tot i que salvant l’evident distància, els Mossos d’Esquadra van ser l’única força armada fidel a la Generalitat. I la breu revolució també va eclosionar per altres indrets de Catalunya com ara Torregrossa, a la plana d’Urgell, on guàrdies civils de Mollerussa van disparar un dels pagesos atrinxerats a l’ajuntament. Això ho va llegir a l’endemà Joan Carulla, natural de Juneda, poble veí, a la barberia d’enfront de la botiga pairal. Allà arribaven tot tipus de diaris i el jove Carulla, amb només 11 anys, se’ls hi menjava. “Aquells rostres d’Azaña, de Gil Robles, Prieto o Alcalá-Zamora em semblaven molt respectables, em tenien impactat”.
D’aquell temps li ha quedat a Carulla el record dels metres de tela tricolor i quadribarrada que venia a les dones perquè es teixiren les lligues. Després, llegia i llegia. I quan els savoies italians “ens feien córrer com a conills a camp obert”, Carulla ho feia abraçat a una enciclopèdia. Sota el arbres, mimetitzat en tronc i ànima, aquell jove s’exaltava amb les aportacions universals de Diderot.
“Quina guerra, cony!”, diu a la terrassa del seu pis a prop de la Sagrada Família. Una xafogor semblant a la d’ara fa 83 anys i que fa alenar gola i records. “17 morts pels extremistes rojos, 60 joves caiguts al front i 5 pels bombardejos. I 18 afusellats per Franco”, recita la memòria luctuosa del seu poble. “No hi ha dia que no me’n recorde”.
Sense enteniment
Pere Quintana sols ha de posar-se dempeus per a trencar amb qualsevol sospita de vellesa feixuga. Llavors, exhibeix 100 anys d’elegància prima, alta i d’una dialèctica encara més elevada. És un home d’una tranquil·litat no apilada, sinó compartida. Algú que reflexiona, compara, fa paral·lelismes. “Companys era un advocat sindicalista, algú semblant al que ara coneixem com la CUP”. I tot i que les diferències no estan exemptes de matisos, per a Quintana 1934 i 2017 es cusen amb el fil d’una mateixa tensió històrica: “És un altra etapa de tot aquest descontent que hi ha sempre a Catalunya, ja que aquesta i Espanya mai no s’han entés. S’han aguantat, han passat bones temporades junts, hi ha hagut amistat i diàleg, però en el fons mai no s’han entés”.
Tot i això, Quintana no es considera independentista. Carulla tampoc. El primer diu que va votar en blanc el passat diumenge de referèndum. “Si és que vaig votar…”. Just en el moment en què ja estava la papereta dins del sobre i aquell a tocar el forat de la caixa, algú va donar l’alarma d’una imminent arribada policial. “El xic que allà hi havia va agafar l’urna i va tocar el dos”. Tot fou una falsa alarma, però a Quintana li va quedar aquell desassossec de coitus interruptus civicum. Un fet no extrapolable a res més, atés que des que la documentalista Mariona Solé el va retratar enguany al documental “100 anys i un dia”, el Pere ha començat a escriure sobre la República, la guerra, la lluita entre anarquistes i comunistes de maig de 1937 i, és clar, el franquisme, que defineix amb una paraula massa educada, però rotunda: “Pèssim”.
Abans, Quintana havia estat soldat sanitari a les rereguardes de València, Terol i l’Ebre. En aquell últim indret, en concret a la localitat de Riudoms, va treballar de farmacèutic, la carrera que havia començat abans de la guerra i que va acabar a partir del 1939. Més avant tindria farmàcia pròpia, durant 30 anys, a la ronda de Sant Antoni, a Barcelona. Una vida esforçada, de feina sense desmai, com en el cas de Carulla, qui feu ombra de longevitat a Franco, però com a president del gremi de l’alimentació durant 40 anys.
Al baix de Navas de Tolosa hi ha el Súper Estalvi, el primer que Carulla va fundar a Barcelona. I, per sobre, tot l’edifici, amb una quinzena de vivendes, que ell mateix va encarregar treballant hora a hora i ajuntat pesseta a pesseta. “Mai no he fet vacances ni una festa sencera”. De fet, conta, un cap de setmana va marxar amb la família a Palafrugell i no havia passat ni un dia quan es va muntar en el primer tren cap a Barcelona “per a anar a obrir el negoci”. Treball i natura, dos vocacions completes per a Carulla, que es declara “ecologista i naturista”. Dalt, al terrat, acumula set tones de terra repartides entre pruneres, ceps que donen 100 quilos anuals de raïm i una olivera.
Carulla no vol dir què va votar diumenge passat. Però sí que explica que va anar al col·legi després de veure “la violència de la policia contra un poble pacífic que aixecava les mans”. I tot i que vol ser a dins d’Espanya, diu que la vaga de dimecres li va fer sentir “orgullós de ser català”. És aquest ambient semblant a aquell del 34? Per a Carulla, no, i prega a Jesucrist, “que no als capellans tot i que jo volia ser-ho de menut”, perquè qualle el diàleg i l’enteniment. Quintana, en canvi, té un pessimisme per acumulació històrica. “Has vist cap país que s’haja fet independent a Europa i no hi haja hagut morts?”, amolla la pregunta. I fa una darrera reflexió, suau però elemental. I amarga, molt amarga. “Qui surt al carrer ha d’estar preparat a anar a terra. I a rebre un tret si és que algú mostra la pistola. Aquest tipus de coses no es pacten als despatxos”.
