Sabien que no seria un dia normal de feina. Per això, els membres del col·lectiu El cameraman –Jorge Crespo, Rafael de Luis Casademunt i Carlos Errando– es van proveir de centenars de rodets de 36 fotografies per a captar amb les seues càmeres tot allò que poguera produir-se en el que es preveïa que seria un dia històric a la ciutat de València. El 9 d’octubre del 1977, després de les primeres eleccions democràtiques celebrades el 15 de juny, el Plenari del Parlamentaris valencians va acordar proclamar el 9 d’octubre com a ‘Dia Nacional del País Valencià’. Un acte que donaria el tret d’eixida a una jornada plena d’actes reinvidicatius per l’autonomia valenciana i que culminaria en la que ha estat considerada la manifestació més gran de la història del cap i casal, segons algunes estimacions amb més de 600.000 persones.
El resultat final van ser més d’un miler de fotografies –digitalitzades i restaurades per a l’ocasió– que van servir per a confeccionar una revista de fotoperiodisme. El futllet editat per Fernando Torres i amb la col·laboració de Jordi Ballester, de l’Equip Crònica i de Vicent Andrés Estellés, entre d’altres, tenia com a objectiu il·lustrar i informar de com va discórrer aquell dia en què, ara tot just fa quaranta anys, milers de valencians que pensaven de manera radicalment diferent, van unir les seues veus en una única per a reclamar l’Estatut d’Autonomia tal com s’havia fet a Catalunya l’11 de setembre. Part d’aquestes instantànies s’exhibeixen al vestíbul del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuvIM) fins al pròxim 7 de gener, en la mostra ‘9 d’Octubre de 1977. Retrats d’una il·lusió’.
Relat coral
Davant la impossibilitat de mostrar tot el treball, s’ha optat per exposar les reproduccions d’una cinquantena en unes dimensions no excessivament grans, mentre que les altres 300 poden ser visualitzades a través d’una pantalla de televisió on es reprodueixen de forma contínua. “Per si algú vol trobar-se en les fotografies”, va explicar el director del MuVIM, Rafa Company, tot destacant l’esforç que s’ha fet perquè les persones que no van viure aquella jornada puguen copsar la importància del relat coral de la mostra. “Aquesta és, per damunt de tot, una exposició honesta –va assegurar Company–, en què no s’ha actuat de manera esbiaixada ni apriorística, respectant totes i cadascuna de les diferents sensibilitats que es van donar cita en aquella mobilització de tan enormes dimensions. Diferents sensibilitats i percepcions sobre el que havia estat –i el que havia de ser– l’autonomia política dels valencians”.
Company va insistir en la quantitat i la diversitat de testimonis fotogràfics que expliquen “el mite fundacional de l’autonomia valenciana”. Això no obstant, Company sí que va assenyalar que l’exposició sí que mostra personatges que van ser fonamentals en el procés però que han sigut intencionament amagats. “Aquest país, en nombroses ocasions, és caïnita i molt inmisericorde amb les persones que han donat molt per ell”, va criticar.
En moltes d’aquestes imatges que conté la mostra es poden identificar alguns dels polítics que van tenir un paper rellevant en el procés d’elaboració i posterior desenvolupament del primer Estatut d’Autonomia aprovat l’any 1982. Figures com Joan Lerma, futur president de la Generalitat; Ignacio Carrau, president llavors de la Diputació de València; Miguel Ramón Izquierdo, alcalde de València i després fundador d’Unió Valenciana; la històrica dirigent comunista i una de les escasses dones que apareixen en primera fila de les fotografies, Pilar Bravo; Francesc de Paula Burguera, llavors diputat d’UCD per València; Emèrit Bono; José Antonio Noguera de Roig; Antonio García Miralles, i un llarg etcètera de personalitats que van participar activament en els avatars polítics de la Transició i la negociació de l’Estatut d’Autonomia.
Per part dels fotògrafs es va ressenyar l’existència d’algunes “llacunes informatives”, atés que era impossible abraçar-ho tot. “Per exemple, no hi ha documentació gràfica del Tedéum a la Catedral perquè no vam entrar-hi, potser ahí sí que vam pecar de subjectivisme”, va expressar Rafa de Luis, qui va explicar que el criteri de tria les fotografies ha sigut clar: inclou les mateixes que es van reproduir al follet i totes aquelles que tenen un valor documental, encara que tècnicament no siguen perfectes. “Insistisc, hem tractat de ser fidels a la narració dels fets, partint de l’ordenació cronològica de com va anar el dia”, va dir Company.
Per la seua part, el responsable d’exposicions del museu, Amador Griñó, va incidir en la rellevància social de la mostra, plantejada com “un document històric i fotoperiodístic que representa un moment fundacional en la construcció de la il·lusió col·lectiva de l’autogovern. Es tracta, per tant, d’un manifest visual, d’un mite fundacional i d’una part inextirpable de la nostra memòria”, va apuntar.
Regressió
En aquest sentit, si hi ha una cosa comuna en tot el material exhibit, és la il·lusió que mostren els rostres envoltats d’uns edificis grisos com els temps que es volien deixar enrere. “Hi havia una il·lusió i una expectació pel que podia venir que mai s’havia viscut. Estàvem impactats perquè s’estava produint una manifestació de magnituds impensables amb banderes de tots els colors i sense que ‘els grisos’ ens anaren al darrere; no hem d’oblidar que no havien passat ni dos anys de la mort de Franco i que encara no s’havia aprovat la Constitució”, va relatar aquest dimarts De Luis, qui es va mostrar molt prudent a l’hora de pronunciar-se sobre com s’han transformat, després de quatre dècades, aquelles il·lusions.
“El contingut de les imatges no ha quedat obsolet, atés que moltes de les reivindicacions d’aquell moment encara continuen vigents. El que han canviat són les circumstàncies”, va expressar. Més compromés es va mostrar Carlos Errando, notablement “decebut” amb el resultat final d’aquella reivindicació. “No havia tornat a fullejar la revista fins que vam començar a digitalitzar el material i la sensació personal que tinc és de regressió, d’haver tornat al punt de partida, sobretot per la gestió política dels últims vint anys. Hem tornat al punt de partida”, va lamentar Errando.
Toni Mestre i una societat de pantalons acampanats
Un punt de partida que Company va descriure de forma molt gràfica durant la seua introducció a la exposició i que també es recull en un dels panells que hi ha al vestíbul. “Franco havia mort. Toni Mestre omplia de goig les orelles del personal amb el programa de Dalt a baix i, un migdia, el primer canal de la Televisió Espanyola havia posat en pantallla Aitana, l’informatiu –conduït per Eduardo Sancho– que delimitava mediàticament l’àmbit general valencià. Aquella era una societat en blanc i negre, de pantalons acampanats amb el regust agre de la repressió neofranquista a la vora del bescoll i amb ministres vestits de tergal i autoritats que exercien la valenciania del franquisme extrem. De prou abans de l’octubre del 1977, a l”Espanya, Una, Grande y Libre’ li havia eixit un competidor: ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’. A més, semblava que el País Valencià acabaria dient-se oficialment País Valencià i les senyeres de les quatre barres no portaven blau o en portaven. L’oposició cultural i política al franquisme es mostrava disposada a conquerir una autonomia de “primera divisió” i aquella vesprada de tardor la gent clamaria amb tota la raó i recorreria –amb cridòria i somriures– els carrers cèntrics d’una capital que semblava esdevenir profundament valenciana.”
L’exposició es completa amb altres activitats, com ara la taula redona organitzada conjuntament pel MuVIM i la Institució Alfons el Magnànim on intervindran, aquest dimecres, la vicepresidenta de la Diputació, Maria Josep Amigó; el conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler; la catedràtica emèrita de la Universitat de València, Isabel Morant; el politòleg Amadeu Mezquida, i el director del MuVIM, amb l’objectiu de rememorar l’esdeveniment per a analitzar l’evolució política, econòmica i social de la societat valenciana al llarg dels últims quaranta anys.