Barcelona. Sense cap adjectiu. Tota la ciutat ha esdevingut en un sol fet unànime. Hi ha un únic desig i una sensació exaltada de viure centrifugat cap al nucli dur de la Història. Un viatge de futur que també ho és a l’essència, als orígens. La gent no camina, cavalca. Ho fa a lloms del verb, de l’acció. Ningú no pot explicar què passarà ni on serà demà i això és el sentit més net de la transcendència. Tot és imprevisible i segur alhora. Una confusió de vida per davant que podria ser certesa, revolució (això diuen alguns) o literatura. O tot alhora. O res de tot això. Perquè el fet o els fets són en constant evolució. La ciutat ha perdut la cronologia i el que passa a les 12.00 es simultani del que ocorre a les 19.00. L’existència flueix a l’uníson i és idèntica la bugada ideològica que penja de les balconades. Una única bandera i un diàleg interminable de dies o d’anys o, fins i tot, de segles.
I si hi ha un lloc on tot allò es fa coàgul és la plaça de Sant Jaume, allà on Ajuntament i Generalitat s’albiren entre l’anar i vindre de centenars d’intermediaris. La plaça, de fet, s’ha convertit en un plató i els periodistes es dediquen a la pesca del vianant per a la crònica contínua. Hi ha qui facilita les coses. Un pagés amb barretina que canta Imagine i L’estaca i que demana diners en una urna. O els que fan competició de nació oprimida. Hui hi ha poques ikurriñes i sols alguna bandera gallega. Res en comparació amb els venecians, que onegen ensenyes gegants amb els lleons alats de sant Marc. Geremia Agnoletti fa 24 anys que funda partits independentistes en aquella antiga república italiana. “Els catalans ens marquen el camí en la lluita i en la resposta de l’Estat. Roma és com Madrid. Quan fem el pas endavant, també ens faran puré”.
Més enllà, a la Rambla, s’escolten crits d’independència. I per la plaça Universitat, els estudiants fan marxa silenciosa en protesta per la repressió policial de diumenge. La conversa es reprodueix, simultània per diferents punts de la ciutat. A Comte Urgell, pel mercat de Sant Antoni, un xiquet de quatre pams d’alçada amolla de colp la pregunta. “Pare, i per què hem de votar?”. “Doncs per a dir-li al president del govern si volen o no formar part d’Espanya”. I uns metres més avant, per la rambla de Catalunya, una senyora de vestit molt florejat i llavis molt pintats i també molt unflats de bòtox justifica el bé i el mal a dos adolescents d’estètica roquera: “Que no, que no, que l’actuació de la policia és imperdonable, però és que aquella gent també va anar provocant amb un referèndum il·legal”.
I el mateix passa al Bart-Ful, un bar de desdejunis a la plaça de Lesseps, a un tir de pedra del parc Güell. Dos jubilats molt elegants, corbata i boina fosca, juguen a la dialèctica recolzats en la barra. És una partida d’efectes més dràstics que no el mus o el dòmino. De les aliances entre anticapitalistes i convergents hi ha un bot cap a la vaga general. I després cap a la independència, al procés constituent. I no hi ha constància de com ni per on es trenca la baralla: “Si em tornes a dir espanyolista, ací acaba la nostra amistat”. “Doncs et prenc la paraula, espanyolista!”. I al bar Ramón, a Torrent de l’Olla, una de les vies principals que travessen Gràcia, Jordi acompanya el vi amb el conyac o a l’inrevés i s’emociona parlant de les dones grans que diumenge va portar a votar del bracet a l’escola de Jujol, a prop de la Diagonal. “Tenien molta por i alhora ploraven amb la papereta a la mà”. Massa sentiments i tots contradictoris. Jordi i el seu germà Jaume, legionari des del 18 anys, a Viator, Almeria. “Jaume, eh! No Jaime. Li dius Jaime i no es gira, però ara diu que ens hem fet uns radicals i que un dia pujarà amb la pipa a matar-nos a tots”.
Més suau és el paisatge que envolta la pastissera Sandra Navas, una barreja de valenciana, burgalesa i andalusa i que fa uns dolços de llet i de llima merengada que et reclamen a crits des de la vitrina. “Estic com si haguera jugat dos partit seguits de bàsquet”. I dos foren les escoles on va estar diumenge. La primera, la Ramón Llull, on es van produir més càrregues. Ella mateixa apareix en nombrosos vídeos d’espenta en espenta entre policies nacionals i guàrdies civil. “Encara estic com en xoc. Ens van tancar l’eixida del carrer; no podíem moure’ns, fins que van rebentar les portes i hi van marxar amb les urnes plenes”.
“Aquest comerç tanca en protesta per la repressió policial”. Són les 21.00 i molts negocis ja han abaixat la persiana indefinidament. L’1-O i el 2-O. I ara el 3-O, que serà de vaga. A la plaça de la vila de Gràcia es traça el calendari de protestes. N’hi ha des de les 9.00 fins a les 18.00. Com a mínim. I per les xarxes socials roden convocatòries semblants des d’altres barris. Dimarts tot continuarà sent simultani i desafecte a qualsevol jerarquia del temps. Tot es trenca i es refà amb una dificultat impossible d’assumir. Ni de definir. A hores d’ara Barcelona és això; una ciutat que han buidat d’adjectius.
