El restaurant és a vessar, no cap ni una ànima; l’organització vigila que tothom estiga còmode i que la part tècnica funcione a la perfecció. El nervi dels instants previs, ja se sap. Sota el perfum lívid que els entrants deixen escapar de la cuina, els amics que omplen les taules han canviat tertúlia per espectació.
Ja els tenim ací. Les autoritats locals els donen la benvinguda a la porta, però hi ha més sorpreses, amics de joventut que s’han aplegat per fer-los caliu i també l’afecte dels artistes, dels intel·lectuals, que reconeixen la tasca tan productiva que el grup ha prestat a la nostra cultura. Les abarçades no són protocolàries, sinó d’aquelles que transmeten la força solidària de l’estima sincera.
Acompanyats pel so de la dolçaina, la comitiva ocupa els seients de la taula presidencial, que acull vint-i-dos comensals, entre els quals l’alcalde de la ciutat, José Benlloch, la prestigiosa periodista Amàlia Garrigós, que glossarà els mèrits dels premiats, i el sociolingüista delegat de l’IEC, Vicent Pitarch (primer guardonat de les edicions Socarrat Major). La sala compta amb més noms reconeguts, perquè també hi han volgut participar personalitats de la creació artística i literària: Vicent Usó, Vicent i Marc Pallarés (escriptors), Antoni Royo (delegat d’ACPV), Anna Moner i Sebastià Carratalà (escriptors i especialistes en art), Moisès Vizcaino (redactor de La Veu del País Valencià), Cristina Guzman (escultora) i Enric Forner (paleontòleg), entre molts altres.
Havent donat compte de les propostes culinàries de Pepe el Dimoni, una institució de la restauració gastronòmica local, i després de les paraules inicials de la màxima autoritat, la presentadora, Anna Dobón, anuncia la lectura de l’acta per part del secretari de l’associació. S’atenua el dringar que les copes aflautades del cava imitaven al vol, per escoltar la decisió unànim de l’assemblea que acordà el candidat mereixedor del guardó: “l’Associació Cultural Socarrats de Vila-real, en sessió assembleària celebrada el 8 de novembre de 2013, aprova per unanimitat atorgar el premi Socarrat major 2014 al grup musical valencià Obrint Pas”. Els rostres de satisfacció de la sala fan pensar que la decisió va estar ben encertada. Però un dels moments més intensos és a punt d’arribar; Amàlia Garrigós ocupa l’escenari per declamar els mèrits del grup premiat, a qui ella mateixa havia entrevistat per primera vegada en el seu programa radiofònic El jardí de les delícies”, de l’exterminada Ràdio Televisió Valenciana, com podia evocar-se per l’armilla reivindicativa que lluïa: “RTVV la volem nostra”. Amb una exposició molt il·lustrativa de la trajectòria d’Obrint Pas, un missatge explícit de la necessitat d’ús i consum cultural en valencià, la denúncia de l’anihilació dels mitjans comunicatius per part dels governants al poder, un to discursiu eloqüent i una capacitat comunicadora inigualable, el discurs va ser aplaudit abstament, com feia temps que no s’escoltava a un auditori. Els presents, amb el seu reconeixement sonor, no solament avalaven la condició de la periodista, sinó que manifestaven el seu suport i denúncia contra el tancament recent de la Ràdio i Televisió dels Valencians, de les senyals de TV3 i Catalunya Ràdio, en definitiva, el coartament de les llibertats i drets.
Les paraules que tot seguit va dedicar el president de Socarrats van ser d’agraïment sentit a totes les parts i van ratificar el malestar per les accions polítiques d’alguns governants, que entrebanquen el creixement natural del País Valencià. Ara més que mai és necessari el treball cívic i l’associacionisme, va expressar Fermí Font.
Un glop d’habituallament per suavitzar les emocions, perquè arribava el plat fort de la nit. Himne de la Moixeranga en directe, per llançar la catifa d’honor als integrants d’Obrint Pas, que eren reclamats a recollir el premi. Una ovació acompassada i extensa dels assistents feia justícia als anys de treball, a l’èxit de la música en la nostra llengua, en què milers de valencians i públics d’arreu del món han viscut al costat de les músiques i lletres d’Obrint Pas. Xavi Sarrià, Miquel Ramos, Robert Fernàndez i Miquel Gironés, amb el borriolenc Diego Barberà, pujaven a l’escenari i mostraven la seua vessant més pròxima, compromesa i agraïda, que mai han abandonat davant dels seus seguidors.
Una fotografia del moment per al record i llums en penombra, per visualitzar el reportatge en vídeo del realitzador Xavi Manzanet, amb la col·laboració de Yaozi Moreno. I com que havien eixit tots de casa perquè la festa bullia… el personal picava de mans El Cant dels Maulets, d’Al Tall, interpretat magníficament per el duet dolçainer de la nit. Els cafés, les copes, les signatures dels admiradors, les salutacions d’amics que feia temps que no es veien… Era el millor moment per rematar els directes, ara amb el grup autòcton més “socarrat” de Vila-real, Tirant lo Rock, que interpretava dues cançons del seu disc Silencis, i l’emblemàtica Socarrats, del disc que porta el mateix nom.
La vetlada va continuar amb molt ambient de companyonia entre els guardonats i el públic amic, que va tenir ocasió de felicitar-los personalment, mentre pels altaveus podia escoltar-se una selecció de música en català oferida per Pablo del Valle, també integrant de Tirant lo Rock, que amenitzava la resta de la nit.
Obrint Pas deixa aviat els escenaris, però la vigència de la seua lluita i el potent llegat de coratge que ens han encomanat perviuran en l’ànim dels valencians, per crear, lluitar i construir el país Valencià que desitgem. Gràcies, Obrint Pas.
Manel Pitarch (Socarrats Vila-real)
