El bucòlic auditori a l’aire lliure de Bunyol va tornar a acollir el passat dissabte una nova edició del genuí ‘Mano a mano’ (Mà a mà) de Bunyol. Durant l’esdeveniment bandístic es van poder escoltar un seguit d’obres que s’estrenaven a l’Estat, d’entre les quals va deixar molt bones impressions Tempus fugit, del compositor local Santi Miguel. Feia l’efecte que ‘el Litro’ no havia acabat de digerir el resultat obtingut a Kerkrade fa tan sols unes setmanes, on va aconseguir la quarta posició entre les nou bandes participants, mentre que ‘los Feos’ van anar a Sant Lluís a presentar l’estrena mundial d’una simfonia monumental que va servir per a mostrar unes sonoritats de banda compactada i equilibrada.
“Danke, danke”, va repetir amb exhalació Thomas Trachsel mentre rebia les primeres abraçades d’un seguici de compositors centreeuropeus. El músic suís acabava de ser testimoni –junt amb més de 2.000 persones– de l’estrena de la seua 5a Simfonia en mi menor ‘l’Elegíaca’ a càrrec de l’Artística i sota la direcció del seu titular, Henrie Adams, en el Mà a Mà de Bunyol.
L’obra no passarà a la història per la seua rebel·lia, sinó més aviat per la tossudesa de mantindre’s fidel a un romanticisme arcaic de proporcions gegantines. Tanmateix, Trachsel és capaç d’encastar entre el seu discurs, amb sensibilitat, les influències que ell mateix reconeix. La 5a Simfonia beu de les homòlogues de Beethoven, Schubert, Bruckner, Mahler i Sibelius. Com si es tractara d’una paleta de colors, el suís agafa i combina trets de cadascun d’ells: aposta per desenvolupaments brucknerians que apareixen sense saber ben bé cap a on van i que després desapareixen per a transitar lúgubrement pels modes menors o per a reproduir amb subtilesa aquell motiu de tres corxeres que serveix tant per a recordar al geni de Bonn com al de Kalischt. No obstant això, la cèl·lula que empra Mahler en la seua cinquena és un treset, però, el resultat sonor és evident.
En qualsevol cas, el compositor suís és fidel al seu estil tardoromàntic –amb això no enganya ningú–, una estètica que després de més d’un segle obliga l’oient a preguntar-se si això no s’ha escoltat ja o què hi ha d’original i què d’agafat com a préstec. Tot i això, de records sonors, en va estar molt més recarregada la primera part del Mà a Mà.
‘El Litro’ amb la direcció de David Fiuza va tornar a interpretar el programa que va dur a la darrera Olimpíada de la Música, a Kerkrade. Amb Tempus fugit, el jove compositor de Bunyol va demostrar un bon domini de la instrumentació i del tractament dels motius per a aconseguir efectes tímbrics descriptius com el que recorre tota la peça atorgant-li una certa aura reiterativa i que recorda, salvant les distàncies, un minimalisme no estricte. L’ús dels materials melòdics, que s’adapten a estructures rítmiques com el vals o la marxa, són exquisits. Al remat, Santi Miguel va destacar entre els programes de les dues bandes com el compositor més creatiu de la vetlada. Per sort, no està tot perdut pel que fa a les modes bandístiques.
Vivencias, una obra de tres moviments de Francisco Tamarit, però que no sona a Francisco Tamarit, presenta una descripció de records del mateix compositor tan obvis que costa creure que un dels creadors valencians més recaragolats pel que fa al tractament harmònic signe una obra així en què el primer moviment tira mà del jazz (…en América), el segon manipula la melodia de Let it be de The Beatles (…con mis pensamientos) i el tercer (…en Kerkrade) troba en els clàssics del barroc la inspiració necessària per a desenvolupar processos fugats que fan pensar que l’obra, finalment, sí és del compositor de Riola.
Els de l’Harmònica van seguir amb El Puerto de la Suite Ibérica d’Albéniz, per a la interpretació de la qual van comptar amb el pianista David Almerich. Força innovadora va ser l’aparició d’una balladora –el nom de la qual es va ometre malauradament en el programa de mà– que va executar la dansa que subjau en la peça andalusista. Seguidament, sense interrupció, ‘el Litro’ va començar la seua exposició amb una instrumentació de Luís Serrano Alarcón de la peça d’Albéniz. Si bé el compositor de Xiva la intitula Invocació i pretén ser una revisió, l’arranjament deixa al descobert una instrumentació forçada que provocava sonoritats tosques, aspres, estridents, que forcen els metalls aguts a executar motius virtuosístics poc convencionals i amb una densitat de veus que provocava un esvalot sonor que poc té a veure amb el refinament afrancesat.
L’actuació del CIM l’Harmònica no va ser la d’altres ocasions i es va veure afectada per un desequilibri en la formació mantingut al llarg del programa, sense registres mitjans, un fet curiós tenint en compte la nombrosa corda de clarinets –només s’escoltaven els principals i primers– i de violoncels i saxòfons. Per contra, els timbres aguts tingueren massa presència. Això, junt amb una selecció d’obres poc encertada –exceptuant Tempus fugit–, va provocar la reflexió si no és millor una banda més reduïda i compensada, que una nombrosa i desequilibrada –com s’ha pogut veure en els últims certamens de València, on moltes bandes de Primera secció s’han mostrat més resolutives que algunes de secció d’Honor–.
Bunyol va sonar a ‘Feos’ perquè la SM l’Artística es va veure afavorida per una música que tampoc plantejava dificultats extremes pel que fa a timbres, pulsacions o instrumentacions complexes. Amb una música conservadora, Henrie Adams es va fer amb el control de la immensa massa sonora. A la simfonia de Trachsel potser li sobren compassos de transició, però, si més no, els músics dirigits per Adams van comptar amb un degoteig d’encertats solos. La principal diferència entre ‘el Litro’ i ‘els Feos’ va ser justament que els segons s’escoltaven, compartien criteris d’execució en els solos mantenint el discurs general i la formació va resultar un bloc de música equilibrat en els seus registres. El bon resultat de l’Artística es va deure al fet que es va dedicar a treballar una sola obra? En part, segurament.
Markus Mauderer va poder finalment dirigir l’Himne a Bunyol després que l’any passat un plugim interrompera l’actuació del ‘Litro’. En aquella ocasió, els músics dirigits per David Fiuza van estar a un altre nivell, motiu que fa pensar que aquest espectacle musical de moment va per barris.
