L’any 2008, el filòleg Emili Casanova va impulsar des de la Universitat de València la primera jornada sobre els parlars xurros de les comarques castellanoparlants valencianes per a tractar de desarticular la connotació pejorativa que recau sobre la població que empra un codi lingüístic de frontera, com és el cas dels territoris que es troben entre Castella, Aragó, Múrcia i el País Valencià. La convocatòria va sobrepassar les expectatives dels organitzadors, recorda el professor Vicent Garcia Perales. “Va ser un èxit”, si més no un estímul que va servir per a seguir fent noves trobades amb la finalitat d’estudiar el xurro des de l’academicisme, raona Garcia. La universitat s’havia “oblidat” fins fa poc d’estudiar els parlars, de recollir amb mecanismes científics les dites i paraules que en un alt grau són compartides entre les comarques castellanoparlants i les valencianoparlants.
La setmana passada es van presentar al Villar les actes de les ‘III Jornades sobre els parlars valencians de base valenciano-aragonesa’, allò que els parlants locals denominen “charrás churras”. Es tracta, doncs, d’un document de 620 pàgines que publica l’Editorial Denes i que recull les més de 30 ponències, estudis i comunicacions que tingueren lloc en aquesta tercera edició que va tindre lloc a la població dels Serrans.
Les darreres jornades van posar l’èmfasi en la necessitat de seguir aprofundint en l’estudi d’aquesta manera d’entendre la vida amb un mapa geogràfic que transcendeix nacionalitats de l’Estat. En aquest sentit, els professors Vicent Garcia i José Enrique Gargallo van posar l’accent en la cultura, els costums i les formes i expressions que defineixen un col·lectiu de persones que parlen xurro, un codi comunicatiu amb tres bases teòriques pel que fa al seu origen, del qual es diu que pot ser castellano-aragonés, valenciano-aragonés o de base castellano-murciana. Tots dos estudiosos destacaren que les III jornades sobre el xurro van servir per a ressaltar l’ús d’aquest sistema de comunicació en un context geogràfic fronterer, tot i que transcendent.
El País Valencià és bilingüe per llei, segons així ho recull la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Des d’eixe bilingüisme legislat “ens hem preocupat per estudiar el valencià, però els altres valencians no han tingut un estudi científic i, per tant, tampoc han tingut un reconeixement per part de la universitat”, explica a Diari La Veu Vicent Garcia. Després del bon inici amb les jornades del 2010, van vindre les del 2013 a Énguera i, a finals de 2016, al Villar, on diferents investigadors van raonar al voltant de les influències del xurro.
Tot i això, el mot –xurro– encara està recobert d’un descrèdit social que des de les jornades i la universitat s’està rebatent. “Tenim huit comarques castellanoparlants i tres d’elles se senten xurres; les altres ho veuen com una cosa despectiva”, apunta el professor, qui argumenta que “ser xurro és una altra manera de ser valencians”. Per això, una de les tasques que s’estan duent endavant des de la investigació és la de “fer obrir els ulls a la gent perquè vegen que algunes de les paraules que ells utilitzen també les usen els valencianoparlants”. És el cas de termes com boira, tàpera, carxofa i garrofa, on només canvien la fonètica, ja que no pronuncien les vocals obertes, o d’altres mots que han patit lleugeres modificacions com adacsa (dacsa), chambi (xàmbit) i pésoles (pèsol), però que mantenen el mateix significat. Amb tot, però, hi ha centenars de mots compartits entre els valencianoparlants i castellanoparlants de frontera.
“Alguns diuen que són paraules antigues, que vénen dels ibers o dels romans”, afegeix el professor. Però la realitat, amb les investigacions a les mans, és que el veïnatge i el trànsit històric de persones ha tingut alguna cosa a dir en l’ús compartit entre xurros i valencianoparlants, tant que “cap mot és propietat de cap comarca perquè les nostres són llengües trasplantades”. Així i tot, hi ha excepcions, com a Énguera, on al fenoll li diuen San Gil i, fins i tot, li dediquen una festa. Tanmateix, “estem tractant de recobrar la consciència de ser valencians” d’unes comarques que han estat acusades de xurres, com un sinònim de segona classe, que com pretenen demostrar els investigadors, és injust.
“Blavers” i “catalanistes” castellans
El despoblament, però sobretot la “globalització”, ha fet que aquesta parla de frontera estiga en perill. De fet, apunta Garcia que moltes zones de les comarques castellanoparlants han abandonat el seu estàndard a causa de la forta influència del castellà o del trasllat dels joves a comarques valencianoparlants.
Tot i que la parla d’aquestes comarques els atorga un tret diferencial respecte a altres zones castellanoparlants, la predisposició social davant la llengua cooficial i veïna, en aquest cas el valencià, planteja “problemes generacionals”, ja que “els adults tenen un nivell molt baix de coneixement del valencià”, es lamenta Vicent Garcia. Per contra, “els joves, gràcies a l’escola i sobretot a Canal 9, tenen una millor predisposició” per a escoltar i entendre la llengua pròpia dels valencians. Ara bé, a les comarques de parla xurra “també hi ha ‘antis'”, reconeix. “Hi ha blavers que no volen saber res, amb una actitud negativa cap al valencià”, mentre que en l’altre extrem, afegeix, “hi ha, diguem-ne, catalanistes –des d’un punt de vista lingüístic–, que pertanyen al sector universitari, amb una mentalitat més oberta i que reconeixen els orígens”.
El docent apel·la a la pedagogia per a divulgar la cooficialitat lingüística real i la recuperació dels trets lingüístics d’una llengua de frontera que representa, amb un tarannà integrador, “una altra manera de ser valencians”. A més a més, apunta que, ara per ara, “cada vegada el valencià està millor acceptat a la zona castellana”.
Els primers estudis: Guarner i Gulsoy
Manuel Sanchis Guarner va ser el primer que es va interessar pel parlar xurro. El lingüista volia fer la seua tesi sobre el parlar de la Canal de Navarrés, però finalment no va poder ser, recorda Vicent Garcia. Posteriorment, va ser el deixeble de Joan Coromines, el turcocanadenc d’origen armeni Joseph Gulsoy, qui va prendre consciència del sistema comunicatiu de les zones de frontera, però al remat, tampoc va ser ell qui va investigar la parla.
Hem d’arribar a finals del segle XX per a presenciar el naixement de la primera tesi doctoral que va abordar en profunditat la situació del parlar xurro a les comarques castellanoparlants, l’autora de la qual va ser Natividad Nebot Calpe.
Actualment, recorda Garcia, el Villar és un dels pobles més actius pel que fa a l’estudi i activitats al voltant del xurro. En aquest sentit, en 1959, Vicente Llatas, com a cronista de la població, va publicar El habla de Villar del Arzobispo y su comarca.
Un atles lingüístic del xurro
Hi ha tres teories sobre la base a partir de la qual es va originar el parlar de frontera. Una apunta al fet que els xurros parlaven castellà des del primer moment i les repoblacions s’haurien fet amb gent de parla aragonesa; una segona defensa que en algun moment del passat els habitants eren catalanoparlants; i existeix un tercer corrent que manté que tot i la base castellana, el valencià estava oficialitzat perquè poblacions com Énguera o Oriola compten amb documentació del segle XV escrita en aquesta llengua. Posteriorment, les successives repoblacions, amb altres parlars, acabarien generant un parlar xurro propi de les zones de frontera entre el País Valencià i Castella.
Actualment, diversos investigadors, des de les comarques i des de l’àmbit universitari, estan elaborant un llistat de paraules que en un futur pròxim podria convertir-se en un atles lingüístic del xurro, segons afirma Vicent García. En aquest àmbit, també hi ha lingüistes que treballen en l’elaboració d’un vocabulari xurro-valencià.
