Només els llibres i algunes places solitàries recorden en ple segle XXI que va hi va haver un temps en què les moreres ocupaven l’horta i les riberes de València. La morera era el símbol més primari de l’apogeu de la fabricació de la seda, extreta dels capolls que produïen els cucs alimentats, principalment durant la primavera, amb les fulles més saboroses de l’arbre. Amb el declivi del negoci de la seda, a finals del XVIII, els tarongerars van anar ocupant progressivament els camps i, posteriorment, la mesurada revolució industrial del segle XIX va fer canviar el territori amb les primeres línies fèrries.
Com a vestigi d’un temps en què València era el punt d’inici i final d’una ruta que unia orient amb occident van quedar algunes jàsseres en algunes poblacions on es conreava la morera. La jàssera o jàssena –com també recull el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua– és la biga sobre la qual se sostenia el pes reial de la fulla de morera, el lloc on els mercaders negociaven el preu del menjar preferit pels cucs de seda. Cal recordar que aquest sistema de mercadeig –sovint dedicat a l’exportació fora del Regne de València– feia servir les jàsseres per a mesurar el fullatge, però també l’arròs, la dacsa i la pansa, i va ser abolit –com tot allò que implicava una reglamentació pròpia per al regne– amb el Decret de Nova Planta de 1707, com recull Josep Sorribes en Un país de ciutats o les ciutats d’un país (Publicacions de la Universitat de València, 2002).
Tot i els punts locals de mercadeig de fulles, com és el cas d’Algemesí, Carcaixent o Xàtiva, per citar-ne alguns d’àmbit comarcal, el poder econòmic de la seda va quedar immortalitzat com a gran centre neuràlgic en la Llotja de Mercaders a la ciutat del Túria. Tant era el creixement del cultiu de la morera que fins i tot s’hi van regular els càstigs per robatori de les preuades fulles com bé recorda l’historiador Miquel Barceló en El feudalisme comptat i debatut: Formació i expansió del feudalisme català (Publicacions de la Universitat de València, 2003).
Fins el segle XIX, les terres regades pel Xúquer i el Túria es van resistir a doblegar-se davant la poma d’or, al·legoria amb què va ser batejada la puixant taronja. La Ribera va sucumbir abans i va passar a convertir-se en el Jardí de les Hespèrides després de fer desaparéixer les moreres i que proliferaren els tarongers.
Amb tot, el conreu de la morera, l’arbre introduït per mercaders italians en el segle XIV i procedent d’Orient, va arribar a ocupar grans extensions de l’horta que envoltava el cap i casal, de manera que les alqueries hi destinaven la planta superior de les cases –l’andana– a la sericicultura, la cria dels cucs de seda, per a abastir un mercat apoderat que comptava amb un Col·legi Major de la Seda, un barri de Velluters i una llotja de negocis a la plaça del Mercat.
L’origen de la Ruta de la Seda
La Ruta de la Seda va ser una de les principals xarxes comercials establertes al món que unia Àsia i Europa. Iniciada al voltant del negoci de la seda xinesa des del segle II abans de Crist, es va estendre per tot Àsia fins arribar a les costes mediterrànies de Tir, al Líban, connectant amb l’estret del Bòsfor (l’estret entre Turquia i Grècia) amb Europa. En el segle XV, l’itinerari es va connectar amb els regnes de la península ibèrica amb València com a punt principal.
El trajecte, que un primer moment va ser completament terrestre, partia de Xi’an (aleshores Chang’an) i arribava fins a Istanbul (aleshores Constantinoble). A més, es va ramificar per tal d’estendre el comerç cap al sud del continent asiàtic. Igualment, més tard apareixeria un recorregut marítim que bordejava la costa pacífica de la Xina fins a l’oceà Índic per a, posteriorment, recórrer el mar d’Aràbia i arribar a Alexandria, des d’on es podia contactar amb la Mediterrània.
La ruta de la seda es va convertir durant segles en un pont entre dos mons pel qual circulaven comerciants, sacerdots, científics, diplomàtics, soldats i aventurers acompanyats per la seda que transportaven, però també per les altres mercaderies que duien, com la porcellana, el ferro i te. Tanmateix, més enllà del valor comercial de la via, el camí va servir com a mitjà de difusió d’idees i coneixements en l’àmbit de la cultura i la ciència, unes sapiències que ràpidament acabaren intercanviant-se entre els dos extrems de la ruta.
València, ciutat de la seda
Cal remuntar-se a l’època en què la ciutat del Túria pertanyia a al-Àndalus. Aleshores, València ja era un punt de referència per les seues sederies i, de fet, la muralla àrab de la ciutat contenia una porta (menor) de la Sederia (Bad Al-Qaysariya pel seu nom en àrab) per a accedir al mercat o barri de la ciutat on s’hi treballava aquest tèxtil.
Durant l’últim terç del segle XV, amb la unió dinàstica entre Castella i la Corona d’Aragó –representada pel conveni matrimonial establert entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó–, València va ser el principal mercat de la seda a la península i va servir com a model per a les sederies de Toledo, Múrcia o Barcelona.
La seda va ser la indústria més potent de la ciutat des del segle XIV fins al XVIII. José Hinojosa explica en un estudi de la Universitat d’Alacant (Sederos judíos y conversos en la Valencia medieval) que les primers sederies locals pertanyeren a jueus de l’activitat dels quals es té constància i es data de mitjans del segle XV. Aquests, després del pogrom de 1391, es van convertir i van seguir amb la seua activitat mercantil.
Així, el màxim apogeu s’assoleix en el segle XVIII, quan hi havia vint-i-cinc mil persones treballant en la indústria de la seda a la ciutat, que comptava amb més de tres mil telers. Paradoxalment, mentre que a València i l’horta el gremi seder mantenia el màxim esplendor, a Carcaixent (la Ribera Alta), un nucli també important del sector seder, un mossèn, un escrivà i un apotecari plantaven,en 1781, el primer taronger, que canviaria en pocs anys la panoràmica de bona part de les comarques valencianes fins a l’actualitat.
Tres visites a la ciutat
El viatger que vulga recórrer el trajecte que realitzava la seda des que era treballada fins al seu mercadeig té tres visites ineludibles que fer dins de la ciutat de València. La Llotja de Mercaders, coneguda també com a Llotja de la Seda, el barri de Velluters i el Col·legi de l’Art Major de la Seda. A més a més, el visitant pot desplaçar-se fins a Montcada (l’Horta Nord) i recórrer el Museu de la Seda de la localitat.
La Llotja de la Seda, una obra mestra del gòtic civil, es va construir entre el 1482 i el 1548. El seu artífex fou l’arquitecte gironí Pere Comte i està ubicat a la plaça del Mercat número 31. Conviu amb dos edificis més de gran importància com són l’església dels Sants Joans i el Mercat Central i l’any 1996 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
En l’interior de la llotja destaquen diverses ubicacions destinades a finalitats distintes, això sí, vinculades totes elles amb el comerç. La sala de Contractació, o saló Columnari, és la més gran i era per on passejaven els mercaders per a tancar negocis. Allí, el Consell de la Ciutat va decidir posar la Taula de Canvis i Dipòsits, és a dir, una mena d’oficina bancària que funcionava com a una mena de banc municipal.
La planta baixa de la torre va assumir la funció de capella i els pisos superiors funcionaven a mode de presó. L’accés, també obra del mateix Comte, es realitzava des de la sala de Contractació.
Al costat del saló Columnari es troba el pati dels Tarongers, un jardí ornamentat amb xiprers i tarongers i que compta amb bancs des dels quals es pot gaudir de les carasses satíriques que representen les gàrgoles.
L’altre edifici és el Consolat de Mar, l’últim dels habitacles de la Llotja, va ser iniciat per Comte, qui no va poder finalitzar l’obra que va continuar Joan Corbera i que va concloure, finalment, Domingo Urtiaga. El Consolat de Mar és una institució creada el 1283 on els cònsols i jutges impartien justícia al voltant dels negocis i l’activitat marítima. Amb dues plantes, en la baixa es troba la cambra daurada, mentre que en la part superior destaca la façana amb els quaranta medallons que representen el llinatge de poders vinculats a la ciutat. Això no obstant, més enllà de l’espectacularitat de les proporcions dels murs i els ornaments, la sàtira i l’obscenitat de les gàrgoles i els adorns de les columnes es mostren com un continu degoteig per tota la construcció.
En les portes del barri de Velluters, al carrer de l’Hospital, s’hi troba el Col·legi de l’Art Major de la Seda, un edifici del segle XV que es va acabar de recuperar el 2016. Ací es recull l’arxiu gremial més vell d’Europa. La necessitat de trobar un criteri comú per a homogeneïtzar la producció i qualitat de la seda, els teixits i els productes a València va propiciar l’aparició tant del gremi de Velluters, els coneguts com a teixidors de vellut, com la de l’organisme que regulava les ordenances. Les primeres pautes de qualitat van ser ratificades per Ferran el Catòlic el 13 d’octubre de 1479 i, el 1686, el rei Carles II va atorgar el títol amb el qual elevava el Gremi a Col·legi de l’Art Major de la Seda.
Actualment, l’edifici acull un museu visitable sobre l’activitat dels velluters, ja que va ser la seu del gremi. Així, en 1767, hi havia a València al voltant de cinc mil telers que donaven feina a la meitat de la població. El visitant podrà gaudir dels frescs, murals i mosaics que s’allotgen a l’antiga seu, construïda en el segle XV i que va patir diferents reformes fins al segle XVIII.
Uns quilòmetres al nord de València, sense abandonar l’horta, s’hi troba Montcada, que compta amb un museu dedicat a la seda i amb una col·lecció de més de 3.000 peces entre les quals s’hi pot trobar maquinària del segle XIX i exemples de telers del tipus Jacquard. Tanmateix, el major ventall d’exemples de sedes convertides en peces de vestir es poden veure cada any durant les Falles.
