“Esperaven que algú pagara per ells els serveis prestats en forma de donatiu?” Aquesta pregunta la va formular l’advocat de Fira València durant el judici de reclamació del deute de 568.511 euros que el PP arrossegava amb la institució des del 2008. Sonava a pregunta retòrica i, en efecte, ningú no la va respondre. La lògica dels esdeveniments, però, apuntava a una resposta afirmativa, després que el partit que governa a l’estat espanyol des del 2011 alegara que no tenia intenció de pagar perquè no hi havia cap contracte signat.
Tots aquests fets només es poden explicar si es retrocedeix una dècada per tal de situar-se, per exemple, al maig del 2007, un any abans del congrés, fins ara, impagat. Feia deu mesos que el Papa Benet XVI havia visitat València per a una trobada amb milers de famílies catòliques del cost de la qual ningú no va voler informar. La fundació que ho va organitzar tot mai va presentar els comptes. Anys després es va saber que només en la transmissió televisiva de l’esdeveniment es van distraure almenys 3,4 milions d’euros que no van eixir d’aquella fundació, sinó de l’extinta Radiotelevisió Valenciana.
La primavera del 2007, Francisco Camps va encetar la campanya electoral de la seua primera reelecció amb l’anunci que, si guanyava, València tindria una carrera de Fórmula 1 que es disputaria en un circuit urbà construït expressament. Aquest gran esdeveniment, a més, no costaria ni un cèntim als contribuents. També van caldre anys per a descobrir que la circulació de bòlids per la ciutat tampoc no havia resultat debades i que tant el contracte original amb el propietari del mundial de F1 com la concessió de l’organització a l’empresa Valmor havien estat farcits d’irregularitats.
Així es feien les coses al País Valencià en aquells temps. Per això, quan Francisco Camps va oferir a Mariano Rajoy el muntatge a València del XVI Congrés del PP i l’aleshores candidat derrotat a les Eleccions Generals celebrades uns dies abans va acceptar l’oferta, els fets que van succeir-se han acabat amb una sentència que condemna el PP a pagar per l’ús de les instal·lacions de Fira València nou anys després.
Fets consumats
El primer que cal dir és que, en aquells anys, les coses que Francisco Camps volia que es feren, es feien. La qüestió del cost i el mètode de pagament era una qüestió, si més no, secundària. L’aleshores president de la Generalitat, auxiliat per Rita Barberá, havia portat a la seua ciutat el Papa i la F1. Portar Rajoy i el PP sencer no havia de ser tan difícil. Sobretot, si es té en compte que es tractava d’un Rajoy molt afeblit, derrotat per segona vegada per José Luis Rodríguez Zapatero.
Al seu costat, Camps gaudia d’una còmoda majoria absoluta obtinguda dos setmanes després que Bernie Ecclestone confirmara que, sense una victòria del PP a les Eleccions Autonòmiques, el Gran Premi anunciat mai no se celebraria.
El president de Múrcia, Ramón Luis Valcácrcel, va ser nomenat president del comité organitzador del XVI Congrés. Pocs dies abans del començament va comparéixer ja a Fira València per a donar compte de les tasques preparatòries i, a la pregunta al voltant del cost, va arredonir-lo en un milió d’euros. La lògica dels grans esdeveniments també regia en aquell congrés polític.
La construcció del líder
La gran trobada dels conservadors espanyols havia de servir per a apuntalar un Rajoy amb els fonaments corcats d’oposició interna, amb Esperanza Aguirre a l’aguait de qualsevol signe de feblesa i amb José María Aznar fent palesa la sensació que havia errat en l’elecció de delfí. Des que Camps i Barberá acolliren Rajoy, acabat de batre, al balcó faller de l’Ajuntament de València, la salvació del líder espanyol del PP s’havia convertit alhora en el tret d’eixida per a la seua successió. Qui l’ajudara a salvar-se en aquells moments tan foscos, gaudiria d’una posició privilegiada en la cursa següent, una mena de pole position al delfinat.
Mariano Rajoy va recompensar amb generositat aquest suport quan Francsico Camps va esdevindre un joguet trencat arran de l’esclat del cas Gürtel i la difusió de les seues converses íntimes amb Álvaro Pérez. Va estar al seu costat fins que l’escàndol va amenaçar de truncar les expectatives electorals del PP en el tercer intent de Rajoy d’accedir a la Moncloa. Aleshores, va fer caure Camps, tot i que acabava de revalidar per segona vegada la majoria absoluta.
D’un temps, d’un país
El congrés de València havia d’enlluernar Rajoy i tots els delegats presents, inclosos els qui haurien volgut el cap del president del partit com a trofeu. Des de Presidència de la Generalitat es van organitzar visites a la ciutat i a l’Albufera amb àpats inclosos per a la legió de periodistes desplaçats des de tots els punts de l’estat espanyol i més enllà.
Els recursos públics es van posar al servei d’un esdeveniment que, definitivament, posava València i el País Valencià “al centre del món”. La confusió partit-institució va arribar al paroxisme amb una naturalitat absoluta. Que Camps esdevinguera el millor situat a la dreta de Rajoy volia dir, al cap i a la fi, que els valencians es trobaven una mica més a prop de les estances del poder real –Madrid– perquè el PPCV s’havia erigit en el millor i, fins i tot, l’únic garant dels interessos i anhels dels ciutadans.
L’accés de Camps a l’avantsala del despatx de Rajoy a la seu del carrer de Génova tenia un preu ínfim si es compara amb els beneficis potencials. La cessió dels amplis espais de Fira València, sense contracte signat ni preu concret, no havia de constituir cap escàndol. De l’organització del congrés es va encarregar la direcció espanyola del PP, però en la confiança que les naus on s’havien d’instal·lar els escenaris futuristes i les graderies multitudinàries eren territori controlat, en concret per l’alcaldessa Rita Barberà.
Quan els responsables administratius de la fira van enviar, per primera vegada, les factures, a Génova van pensar que es tractava d’un malentés i es van negar a pagar. Va caldre el tomb polític de maig del 2015 perquè Fira València reclamara judicialment el més de mig milió d’euros de deute. L’advocat de la institució va haver d’explicar que els contractes verbals també tenen validesa i que només calia acudir a una hemeroteca per a comprovar que el congrés s’havia celebrat i que, per tant, s’havien prestat els serveis que Fira València volia cobrar. Fins al darrer moment, el PP va intentar que li isqueren debades, una pretensió, si no legítima, almenys coherent amb l’esperit d’una època concreta viscuda en un país concret de la ribera occidental de la mar Mediterrània.
