No hi ha terme mitjà. Per a alguns, Rafael Monterde s’ha destapat com a col·laborador dels tripijocs de Rafael Blasco i de la seua banda de corruptes i, per a uns altres, és l’home que va permetre destapar un dels aspectes més vergonyosos de l’atapeïda llista d’escàndols de l’exconseller del PP.
Si ens hem de guiar per les reaccions del seus amics i col·laboradors després que el diari El Mundo publicara el contingut del sumari judicial sobre la manipulació de les ajudes a les ONGs d’ajuda al Tercer Món, Monterde ha sigut la víctima d’una cacera de bruixes destinada a afeblir la tasca del grup municipal de València en Comú i, per extensió, de tot el govern de la ciutat encapçalat per Joan Ribó.
Aquesta interpretació, a banda de prejutjar la intenció del periodista que publica informació extreta d’un sumari, no explica per què els més interessats a fer descavalcar Monterde són alguns dels integrants de València en Comú, interessats també a afeblir la posició del regidor que el va nomenar: Jordi Peris.
La lectura literal del contingut del sumari torna una imatge molt negativa del personatge, com ell mateix va admetre en un comunicat on, a més, demanava disculpes, per l’efecte que produien els correus electrònics compartits amb membres de la trama.
Al mateix comunicat, Monterde va aclarir que aquesta actitud tan propera als corruptes era necessària per tal de mantindre’s a prop d’ells i permetre-li la recollida d’informació sensible que després va compartir amb periodistes, polítics i ONGs per tal de destapar l’espoli de les ajudes a la cooperació internacional.
Que Monterde va divulgar aquesta informació és un fet contrastat. Fins i tot, va enviar-la a alguns que ara –per desídia i desconeixement– ho neguen. Fins ací, la conducta de Monterde no difereix molt de la de qualsevol espia o infiltrat que, per tal de construir una relació de confiança amb l’enemic i tindre accés a la major quantitat de secrets possible, ha de fer-se passar per còmplice de la malifeta.
Que Monterde participara en l’avaluació dels projectes que havien de rebre els diners de la conselleria de Blasco i, fins i tot, col·laborara en la manipulació dels resultats per a afavorir el desviament de fons encaixa en aquest paper d’agent doble; al cap i a la fi, havia sigut requerit per la trama com a especialista en avaluació.
Els dubtes tornen quan es lligen els correus on assessora la trama sobre com reaccionar davant de determinades informacions periodístiques i acusacions polítiques. Això, però, tampoc no invalida la tesi que per a Monterde fóra, precisament, l’oportunitat d’endinsar-se més en el fang per a després fer-lo explotar.
Per què no va desvetlar tot això durant la instrucció del cas, sobretot, quan, durant l’interrogatori en seu judicial, la jutgessa li va mostrar els correus més compromesos? El fet que cap de les parts demanara la seua imputació durant aquesta fase implica que va col·laborar amb la fiscalia o que les altres acusacions coneixien la seua figura de ‘gola profunda’ i optaren per obviar els indicis?
Només conéixer la destitució, l’alcalde de València, Joan Ribó, va justificar-la per “qüestions estètiques” i va destacar el “caràcter polimòrfic” de Monterde. El problema, però, és que, en el cas que la versió de Monterde siga la certa, ens trobaríem davant d’una injustícia flagrant on l’estètica esdevendria un element molt marginal davant la magnitud ètica del problema.
Tot i això, el judici de Ribó també pot estar proper a la realitat i que resulte que no ens trobem davant d’un heroi ni d’un malfactor, sinó d’algú involucrat en situacions on la seua consciència moral ha d’anar improvisant a cada pas, enmig del perill i l’ambigüitat. L’enigma, a hores d’ara, persisteix.
