Fa tres anys, la versió política i judicial coincidien. L’accident de metro del 3 de juliol del 2006 que va segar la vida de 43 passatgers de la línia 1 només havia tingut un responsable: el maquinista, que havia permés que el comboi agafara el revolt previ a l’estació de Jesús a 80 kilòmetres per hora, el doble de la velocitat indicada com a segura. L’any següent, moltes coses havien canviat. La primera resolució que van prendre les Corts constituïdes després de les eleccions de maig va ser el reconeixement de la injustícia comesa pels anteriors governants, sobretot per la negativa de Francisco Camps a rebre les víctimes per a atendre les seus inquietuds i, en concret, per a escoltar la seua demanda de responsabilitats.
L’any passat es van complir els deu anys de l’accident. Entremig, les Corts havien convocat una comissió d’investigació amb l’únic objectiu d’establir si hi havia alguna responsabilitat política en la gestió de l’empresa de ferrocarrils i, també, en la gestió posterior de la tragèdia. Per allà van desfilar, de nou, alguns dels tècnics i empleats de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), alguns dels quals havien seguit, fil per randa, deu anys abans, les indicacions d’una assessoria d’imatge contractada per l’empresa pública de transports per tal d’esvair qualsevol mínim dubte que apuntara a la responsabilitat, per acció o omissió, d’algun càrrec de la companyia o d’algú amb un rang més alt, com ara un director general, un secretari autonòmic, un conseller o el mateix president de la Generalitat.
La comissió parlamentària va establir que s’havia produït deixadesa en les inversions i el manteniment de la línia més antiga de la xarxa de la capital del país. Es va establir que una balisa de control de velocitat a l’entrada del revolt hauria evitat el descarrilament. Però, les Corts van deixar en evidència dos aspectes principals que atenyien dos dels personatges més poderosos de les darreres dos dècades al País Valencià. Juan Cotino havia intentat manipular les víctimes per tal de silenciar-les i que no es convertiren en un problema polític. Francisco Camps havia fet tot el possible per a fer desaparéixer l’accident de l’imaginari dels ciutadans, primer, per a no enfosquir la visita del Papa i, després, per a no pagar cap mena de preu electoral.
Camps ho va aconseguir però, deu anys després, les Corts van establir la seua responsabilitat política així com la d’uns quants càrrecs més. Mentrestant, la investigació per les possibles responsabilitats penals havia pres una nova embranzida després que l’Audiència ordenara a la jutgessa del cas que reprenguera la causa i que practicara noves diligències. El 3 de juliol del 2017, però, aquesta embranzida està en punt mort. La jutgessa va decretar, per tercera vegada, que no hi ha cap responsable més enllà del conductor i que qualsevol pesquisa nova és inútil i innecessària.
Les víctimes volien que l’homenatge d’enguany fóra el primer que se celebrara en la intimitat. Després de commemorar una dècada de l’accident amb la bona notícia del reconeixement per les Corts de les responsabilitats polítiques, els 11 anys havien de servir per a anar tancant la ferida oberta i mai suturada del tot. Van fer una convocatòria discreta per a l’acte de migdia, el més íntim durant els anys anteriors i l’únic ahir. Però, el revés judicial contra el qual han recorregut al costat de la Fiscalia no permet que el cas s’acabe de tancar o que, almenys, s’albire la possibilitat d’un judici on es puga examinar amb llum i taquígrafs què va succeir.
La presidenta de l’Associació de Víctimes 3 Juliol, Rosa Garrote, ho va expressar ahir així: “El temps passa” però “les inquietuds, les preguntes i els dubtes són els mateixos que el 2006”.
