Molts del qui van votar per Pedro Sánchez a les primàries del PSOE no ho faran ara per Rafa García. Aquest és el mantra que, repetit una i altra vegada com en un rosari, repeteixen els perdedors d’aquella contesa. La mateixa nit del 21 de maig, mentre anava configurant-se amb xifres l’aclaparadora victòria del polític madrileny, els partidaris valencians de Susana Díaz ja preveien el que havia d’ocórrer.
Coneixedors dels engranatges del partit, de la dinàmica de forces que engega un resultat tan clar després d’una batalla fratricida i de la personalitat del renascut secretari general, els damnificats de la derrota de Díaz ja albiraven el que els esperava: la humiliació i la venjança.
La humiliació va arribar al Congrés Federal, on van quedar arraconats de qualsevol lloc de rellevància a la nova direcció estatal. La venjança té una trajectòria radial i consisteix a somoure les estructures territorials tot aprofitant la inèrcia irresistible de les primàries.
Guerra llampec
La rapidesa amb què Ximo Puig va convocar el Congrés Nacional del PSPV va obligar Sánchez i els seus suports valencians a accelerar la formació d’una candidatura alternativa que es va acabar de bastir mentre se celebrava el Congrés Federal. La presentació d’una alternativa a Puig es fa per la voluntat expressa de Pedro Sánchez com a primera passa per a descavalcar l’exalcalde de Morella.
En el cas concret de la candidatura de l’alcalde de Burjassot, Rafa García, el paper del nou secretari d’organització federal, el valencià José Luis Ábalos, és secundari. De fet, la maniobra, d’un gran risc polític atés que està en joc l’estabilitat del govern de la Generalitat, és més pròpia de l’audaç personalitat de Sánchez que del tradicional ball d’equilibris amb què Àbalos s’ha bellugat durant els darrers 30 anys de vida política. Guerra llampec enfront de campanya de posicions.
Per a Sánchez, Puig és un cas especial. Amb l’andalusa Susana Díaz i el madrileny Tomás Gómez, el dirigent valencià va ordir la maniobra que va portar Pedro Sánchez al despatx principal de la seu del carrer de Ferraz de Madrid. El tracte era que li donarien tot el suport per a evitar la victòria d’Eduardo Madina a canvi que no donara per fet que seria el candidat a la presidència del govern espanyol. Tres mesos després, però, va anunciar que seria l’aspirant socialista a La Moncloa sense consultar amb cap dels seus valedors.
A Tomàs Gómez el va fulminar en vespres de les Eleccions Autonòmiques del 2015 per tal d’evitar que la previsible catàstrofe electoral a la Comunitat de Madrid l’afeblira com a aspirant del PSOE a les Generals, previstes per a sis mesos després. Dels qui el van espentar del no-res al lideratge, queden Ximo Puig i Susana Díaz. Són els mateixos que també van propiciar la seua caiguda, juntament amb altres líders històrics i territorials.
Ximo Puig: peça de caça major
Ximo Puig és la peça més codiciada i també, a ulls de Sánchez, la més feble de les que estan al seu abast. Com Díaz, és president d’una comunitat autònoma, però la seua força electoral és molt menor que la de l’andalusa. I, per damunt de tot, mentre que Díaz controla, tot i la patacada de les primàries, la seua federació, Puig només va arrossegar el 28% dels militants valencians cap a la seua opció personal mentre que Sánchez va doblar amb escreix el nombre de vots, amb un 63%.
A Sánchez no se li ha oblidat que el que Díaz, Puig i Gómez li van oferir era una bicefàlia on el seu paper era el de sostenidor del partit mentre l’andalusa triava el moment oportú per a emergir com a gran esperança blanca del socialisme espanyol en un moment d’emergència de Podem i altres alternatives a l’esquerra del PSOE. Aquesta mateixa bicefàlia és la que ara vol imposar a Puig, tot convertint-lo en un president tutelat pel partit com a pas previ a l’escapçament.
Primera batalla
A escala espanyola, la guerra valenciana que s’ha de dirimir en menys de quatre setmanes, és una batalla per una posició clau. El següent objectiu a la vista es troba a Aragó. Javier Lambán també presideix el govern i, al setembre, ha de revalidar el lideratge intern. Per a aquest territori, Pedro Sánchez ja té candidata: la diputada Susana Sumelzo, una de les poques que va votar contra la investidura de Mariano Rajoy en consonància amb la posició del secretari general caigut.
El president de la gestora, Javier Fernández, ja ha anunciat que no repetirà com a dirigent màxim dels socialisme asturià. Guillermo Fernández Vara, a Extremadura, i Emiliano García-Page, a Castella-La Manxa, ja fan càlculs per tal de preveure l’ofensiva que pot sorgir en el moment que Pedro Sánchez es decidisca a moure els seus peons. Tot dependrà, però, del que haja passat primer amb Ximo Puig al País Valencià.
