Davant l’absència d’un saló del còmic autòcton, els novel·listes gràfics prenen com a bona la nova iniciativa del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) al voltant dels dibuixants valencians i les seues mirades sobre la ciutat del Túria. L’exposició València en vinyetes, que acull el museu des de dijous dia 8 de juny fins el 17 de setembre, presenta una selecció d’històries d’autors com Paco Roca, Burguitos, Cristina Durán, Sento o Txemacantropus, entre d’altres, per a valorar els artistes locals i homenatjar-los, per una banda i, per una altra, divulgar les obres que plasmen València, la seua gent i les seues històries.
La mostra està dissenyada perquè siga “especialment” itinerant, tal com va explicar aquest dijous el director del museu, Rafa Company. Encara que ara per ara s’està treballant en aquest sentit i no hi ha una ruta planificada, tot apunta que els pobles que poden acollir l’exposició seran aquells que, de manera secundària, també apareixen en les vinyetes, com és el cas de Llíria o Xestalgar. L’exposició està estructurada sobre dos eixos: la València viscuda i la València somiada.
El cap d’exposicions del MuVIM, Amador Grinyó, va voler ubicar la naixença del còmic valencià al tomb del 1500. Amb l’incunable de Lo regiment de la cosa pública (Eiximenis, 1383-1499) apareix la primera referència històrica que referencia València, ja que un gravat pot ser similar, salvant certes distàncies, a una vinyeta, va explicar el responsable de les mostres. Tanmateix, “són pobríssims els gravats que tenim”, va afirmar. Per a trobar els primers còmics valencians, on es combina la part visual i l’humor –dos dels trets que caracteritza al gènere– cal arribar al 1940. Fins el final de la dècada dels 70, a València se signen tebeos com, per exemple, Roberto Alcazar i Pedrín. Estan “fets a València, però no ix la ciutat ni tampoc hi ha un interés per representar les ubicacions amb exactitud”, va explicar el comissari de la mostra, Enric Trilles. Per a veure els carrers, els espais o els monuments de València com escenaris d’unes històries i visions personals cal trobar els “clàssics” de la generació del 80 com Sento, Gimeno o Torres. Van continuar en els 90 dibuixants com Miralles o Fonteriz i, amb el canvi de segle, van irrompre amb força il·lustradors com Roca, Almansa, Durán i Kubala. Juntament amb aquests conviuen artistes multidisplinars com Burguitos i Txemacantropus.
No a la Comic Con Spain
Tot apuntava que, per fi, València tindria el seu anhelat saló del còmic (Tebeo València) en desembre del 2015. No obstant això, una reunió d’última hora va ajornar la posada de llarg per al primer trimestre del 2016. La fira venia avalada pels noms capdavanters del panorama valencià, dibuixants com Sento Llobell, Daniel Torres o Paco Roca, i l’impuls econòmic de Ficomic, l’empresa responsable del saló del còmic de Barcelona.
Quan les aspiracions de Tebeo València s’esvaïen, va aparéixer una franquícia que prometia portar el còmic valencià a la cimera més alta. Comic Con Spain es va arribar a reunir amb l’ajuntament de València i responsables de Fira València per a dur endavant una nova idea sobre un saló del còmic. Després de l’estira-i-arrosa, no se sap res més sobre la proposta que havia de plasmar-se aquest any 2017.
“A València sempre hem volgut tindre un saló del còmic com el que té Barcelona”, diu el comissari de l’exposició en declaracions a aquest diari. A ningú no se li escapa que la fita a la ciutat comtal s’alimenta d’autors valencians que van a Barcelona i, alhora, moltes editorials s’alimenten d’autors autòctons. El cas és que, a València, no hi ha, ara per ara, un esdeveniment d’aquestes característiques. “No sé si ha sigut per desídia de les autoritats o per l’impuls privat, perquè el saló del còmic de Barcelona és d’iniciativa privada i, després, quan van veure que funcionava, van entrar les institucions”, raona. Entre altres motius, Enric Trilles tampoc no descarta que el nucli d’il·lustradors valencians no estiga tan unit com ho estan en altres contrades.
Pel que fa al corporativisme, a la ciutat existeix l’Associació Valenciana del Còmic que, fa tan sols unes setmanes, ha organitzat al mercat de la Tapineria les Jornades del còmic. “Era una cosa xicoteta, però que va estar prou bé”, reconeix Trilles. Les trobades estaven muntades des de casa, amb els creadors locals, i va trobar a faltar major professionalització; ara bé, amb un impuls econòmic adient, d’aquest embrió pot nàixer un saló propi que contrareste l’alternativa de la Comic Con que planteja replicar a València una cosa que ja estava feta. “Portar-ho com una mena de franquícia no sé si és el model”, afegeix.
Les intencions passen per fer-s’ho a casa perquè agafar una franquícia suposa que aquesta porte uns autors –que, a més a més, participen d’aquesta– que treballen bàsicament amb els gegants americans Marvel i DC. Les dos editorials són les principals marques que treballen amb temàtiques sobre superherois que arrosseguen un públic nombrós i que diluirien i, fins i tot ocultarien, la feina dels novel·listes gràfics valencians. Per això, Trilles afirma que la Comic Con, “tal com es va presentar fa uns mesos, com a franquícia, està descartada”.
El valencià “no qualla”
La novel·la gràfica en valencià és anecdòtica, molt xicoteta. Es resumeix a Camacuc i Xiulit. El públic, actualment, explica el comissari, també és reduït. En els anys 80, les editorials catalanes van començar a fer edicions en castellà i català però la distribució també era complicada.
El fet que el còmic estiga escrit en castellà per a descriure d’alguna manera la ciutat no condiciona la visió gràfica de València, indica Enric Trilles, qui posa en valor el compromís amb la llengua de publicacions com Camacuc, impulsat per la Diputació de València, i la revista Xiulit, però, “en la iniciativa privada, no ha quallat massa”. El còmic que es fa a València tracta de donar assortiment al mercat espanyol, per això es fa en castellà, i quan es fa un encàrrec públic es fa en les dues llengües.
El mercat, però, condiciona la llengua. Al remat també és una qüestió econòmica. “El món del còmic espanyol és potent i, a València, som una potència a nivell de dibuixants i guionistes, encara que no tant d’editorials”. Edicions de Ponent i el Nadir, per exemple, estan arrelades i fan coses per a ací, però els centres potents són Madrid, Barcelona i País Basc i, a nivell europeu, estan França o Bèlgica, dos meques del còmic on els dibuixants valencians publiquen amb les grans editorials d’Espanya. Fins i tot, alguns des d’ací estan treballant directament per a la Marvel.
Castellà per al públic espanyol i anglés per a l’anglosaxó, però “la llengua que dóna la divulgació internacional és el francés”, sentencia. El molt o poc flux entre Catalunya i el País Valencià de què gaudeix la narrativa o l’assaig, en el còmic no existeix. El principal entrebanc són els localismes presents en el text “que, en el món del còmic, tenen un pes més fort que el que té en altres gèneres”.
El donyet del Micalet –un tast del qual es pot veure en l’exposició del MuVIM– naix del projecte Valentia, una ciutat, 34 autors i 23 històries, de la mà d’una editorial privada com Norma, “que edita en català a Barcelona però que, a València, potser no ho veu”.
