Sergi Tarín / València.
És un clàssic de la novel·la i el cinema negre. Tot aquell que aspira a un mínim de transcendència processal necessita d’una esposa, una amant o una mare que el defense a plor obert davant del tribunal. En el seu cas, Rafael Blasco feu ús de secretària fidel per evitar la crua irrellevància i, de pas, afegir una mica de cosmètica al personatge manipulador i despòtic que han traçat quasi tots els testimonis anteriors.
Mª Ángeles Rincón, ama de l’agenda de l’exconseller de huit del matí a onze de la nit, de dilluns a diumenge, durant 12 anys, s’enderrocà amb les primeres preguntes del fiscal. “Negue tot el que vaig dir. No era conscient del que firmava”. D’esta manera esmenà la declaració de 30 d’abril de 2012 davant la magistrada Nieves Molina al Jutjat d’Instrucció número 21. Aquell dia Rincón relatà que la relació de Blasco amb Augusto Tauroni “no la tenia amb cap altra persona d’ONGs o fundacions” i que la telefonada del 22 de febrer de 2012 a Arturo Tauroni, de part del polític, per prevenir-lo “d’un fet imminent” que havia de prendre “seriosament” era una filtració de les detencions que arribarien l’endemà i que escapçaren la trama corrupta.
Divendres reescrigué la versió i relatà que Tauroni era un més dels nombrosos directors de fundacions que visitaven el conseller i que l’avís telefònic fou per regularitzar els papers d’una immigrant a punt de ser deportada. Exactament la versió de Blasco. “¿Per què diu ara una altra cosa?”, li qüestionà el fiscal i a Rincón la veu se li feu d’escletxes: “Estava plorant, en una situació extrema. Em digueren que aniria com a imputada i em vaig desmoralitzar”. “¡Crec que fou vostè!”, li amollà al fiscal Vicent Torres abans d’ajocar el cap i proferir un singlot. “Insistiren molt i vaig firmar perquè volia anar-me’n a casa. Tot fou una interpretació de la jutgessa”, murmurà.
L’advocada de la Generalitat li oferí pausa i got d’aigua i Rincón prosseguí amb l’agonia: “Estava passant per una depressió i havia perdut una infinitat de quilos. Ja no era jo. Cada volta que ho recorde… Va ser molt traumàtic”. Mentre, en el banc de les defenses, apuntaven alguns rostres de pietosa ironia. “Se li veu en una situació d’una terrible angúnia”, li saludà l’adovcat de Tauroni i, en sentir-se sana i estàlvia, Rincón feu una ràpida fotosíntesi del gemec al somriure. De fet, quan li preguntaren per Blasco es tornà loquaç: “Volia ajudar a tots, molt treballador, era el primer a arribar i l’últim a marxar. Donava a tothom el telèfon privat. Jo li renegava perquè volia filtrar-li les telefonades i que no li molestaren”.
L’hagiografia es féu poderosament elàstica en mans de les defenses i la secretària recordà com acompanyà a Blasco a Les Corts quan baixaren la persiana de Solidaritat l’estiu de 2011. “ELcontinuaven cridant molts representants d’ongs perquè ningú resolia els problemes”. Precisament, a prop del Parlament, al cantó del carrer Navellos, on hi ha la casa dels caramels, és on les acusacions creuen que Rincón arreplegava sobres amb diners de la trama corrupta. “Eren currículums de persones interessades a treballar amb el conseller”, assegurà la secretària, qui defensà que a diari arribaven sobres al despatx de Blasco i que ella els obria sempre que no anaren expressament dirigits “a l’atenció personal del conseller”. “¿Era variable la dimensió del sobres? ¿Obria també els de Tauroni?”, interrogà la magistrada Pilar de la Oliva amb to escèptic. “No”, contestà Rincón, qui només firmar la declaració, s’apropà a les defenses en busca d’un darrer senyal d’aprovació i condescendència.
