Després de l’entusiasme inicial va arribar la preocupació. El pes de la responsabilitat va guanyar terreny i allò que a priori semblava un encàrrec senzill es va convertir en una autèntica preocupació.
“No és que no sabera res, és que, el que pensava que sabia, era només la primera pell d’una superfície emocional molt profunda. No vaig sentir por, vaig sentir vertigen per si no era capaç d’explicar una realitat tan complexa, viva, dinàmica, diversa… i humana”. Així s’expressa en la primera pàgina Fani Grande, autora de Jo sóc així i això no és un problema, l’original en valencià més venut en la 52a edició de la Fira del Llibre de València.
La defensa i l’activisme de Grande pels drets del col·lectiu LGTBI es remunta a fa molts anys, primer a la premsa escrita i ara des del seu reeixit blog El fémur d’Eva. Això no obstant, no va ser fins que l’editorial Vincle li va encarregar aquest llibre que l’escriptora es va adonar de la desinformació que té sobre la realitat de les persones transsexuals i l’amplíssim camp d’investigació que té per endavant. “Ha sigut com eixir de la zona de confort creativa amb un material molt tendre. Abans d’arribar a les persones reals, els dos o tres mesos que vaig estar documentant-me, em vaig acollonir perquè pensava, com vaig a explicar tot això?”, expressa la guionista. I, sobretot, fer-ho amb un llenguatge correcte.
Llenguatge i etiquetes
En aquest sentit, denuncia la mancança, a l’estat espanyol, de llibres d’estil als mitjans de comunicació que tracten sobre com informar del col·lectiu trans fent un ús no binari del llenguatge. “No es diu s’han operat, es diu han tingut una cirurgia de reassignació; no parlem que han canviat de sexe, el correcte és parlar de trànsit; no és un trans, és una persona transsexual; cal actualitzar-se. I no és hermafrodita, és intersexual”, m’explica, i jo em compromet a fer un ús correcte de les expressions, perquè com subratlla la bloguera no es tracta “d’etiquetar, sinó de nomenar la realitat tal com és”.
La guionista reclama que els mitjans de comunicació utilitzen un llenguatge divers, ambigu i no binari per a tractar la realitat de les persones transsexuals
Així, lectxrs, a partir d’ara intentaré que la “x” no simbolitze sols una incògnita, sinó que la lletra em servirà perquè els textos siguen diversos, ambigus i no binaris. Val guapxs?
Per explicar “l’angoixa” que va patir a l’hora d’escriure el llibre, Fani desplega sobre la taula l’esquema gegant que li va servir de guia per a anar encaixant les peces del trencaclosques amb què anava bastint el llibre. “Volia ser molt fidel a la realitat i, sobretot, no decebre a les persones que han aportat el seu testimoni i experiència”, emfatsitza.
Fani Grande: “Volia ser molt fidel a la realitat i, sobretot, no decebre a les persones que han aportat el seu testimoni i experiència”
Així va teixint un relat amb huit personatges ficticis i altres huit de reals que al final de text s’acoblen a la perfecció. “Com més sabia del tema, més respecte em feia la seua realitat. A més, m’adonava que entrava en un terreny humà en què no tenia dret a endinsar-me, però que s’havia d’explicar. Jo no hauria pogut entrevistar una persona que tinguera relació amb algú que s’haguera suïcidat perquè la seua realitat de gènere no s’havia comprés. I per això vaig recórrer a la ficció, que et permet endinsar-te on tu vulgues”, indica Grande.
L’escriptora assegura ser una persona molt “permeable” a les persones, sobretot si són autèntiques i han passat o estan passat per situacions de rebuig i patiment com molts dels entrevistats. Fins al punt que, en aquest cas, la interactuació li va costar haver de passar per una xicoteta síndrome d’Estocolm. “Era incapaç d’editar les entrevistes. Tenia gravades hores i hores i no sabia per on tallar, perquè era com si em mutilaren. Tot era interessant dels seus relats”, expressa alhora que descriu el ritual –gravadora, galetes de xocolate i música– que feia servir per a rebre els entrevistats i fer-los sentir còmodes.
“No sé si el llibre m’ha canviat, però sí que sé que no sóc igual”, rebla en relació al que suposa l’obra i l’acollida que ha tingut entre el públic, especialment els més joves. Abans d’iniciar el procés d’escriptura, Grande va passar un qüestionari a alumnes de tercer de l’ESO per a veure quina resposta podria tindre el tema. “Necessitava preguntar al públic sobre el que volia oferir-los”, indica per a lamentar que la diversitat continua sent l’assignatura pendent en l’ensenyament. “Però no sols pel que fa a la identitat de gènere, sinó també respecte de la perspectiva de gènere, per exemple”, critica.
“Han vingut per a quedar-se”
Des de la seua experiència, assegura que hi ha molt de desconeixement d’allò que és diferent, però que quan s’explica la gent reacciona amb moltíssima naturalitat. En aquest sentit, destaca la lluita i la reivindicació de les mares i pares de xiquets transsexuals. I especialment la dels progenitors dels bebés intersexuals –entre un 1 i un 1,5 de les persones que naixen ho fa intersexuals–, un fet encara més desconegut per la societat. “Són pares i mares que han dit: ‘Jo al meu fill o a la meua filla l’estime’. I són els que s’han apoderat. Això ha sigut clau per a conscienciar la societat”, relata. I adverteix: “Són persones que han vingut ací per a quedar-se, no pensen amagar-se ni amagar els seus fills perquè el sistema els rebutge”.
Fani Grande: “Són persones que han vingut ací per a quedar-se, no pensen amagar-se ni amagar els seus fills perquè el sistema els rebutge”
Així subratlla l’esperança i l’èxit que ha suposat l’aprovació, per part del Consell, de la llei trans. “És un triomf de la lluita i la reivindicació trans, reconeix el dret a ser i acaba amb la patologització del col·lectiu”. Això no obstant, considera que hi ha molt de camí a recórrer encara i recomana a l’administració i a les entitats molta didàctica i pedagogia. “Tothom ha de saber que un xiquet o una xiqueta transsexual té dret a manifestar el seu sexe sentit, i si la classe ha de fer teràpia que la faça. La solució no és que canvie de col·legi”, expressa.
De tots els testimonis que arreplega el llibre –lluitadors històrics, familiars i parelles de persones transsexuals, pares de bebés intersexuals, gent que els rebutja i experts–, la tria es fa complicada per a la bloguera. “Tots representen una mirada molt caleidoscòpica”, explica.
En tot cas, recomana llegir amb atenció la reflexió de Javier de Lucas, fundador i director de l’Institut de Drets Humans de València, en què posa blanc sobre negre que la reivindicació trans qüestiona el sistema. “Tot està construït perquè sols pugues ser home o dona. L’heteropatriarcat i l’hetereonormativitat són el paradigma majoritari i hegemònic i el col·lectiu trans demana cabuda, en el sistema, d’altres realitats”, explica Grande.
Fani Grande: “Molt poques persones pensen en el patiment de les persones transsexuals que han d’estar tot el dia demostrant el que són i el que volen ser”
En aquest sentit, també recull el testimoni d’una part del col·lectiu que rebutja seguir tractaments d’hormonació i reassignació de gènere per a seguir acontentant “els paràmetres binaris” del sistema. “Potser no és bo que el sistema siga binari. A Google ja pots dir que eres gènere no definit. Molt poques persones pensen en el patiment de les persones transsexuals que han d’estar tot el dia demostrant el que són i el que volen ser”, critica l’autora, qui amb els seus gestos i el seu to de veu denota la implicació que ha mantingut en el tot el procés d’escriptura.
