Quan Ximo Puig i l’aparell del PSPV van decidir donar-ho tot per Susana Díaz, ja era massa tard. El principal problema rau en el fet que molts dels qui van acabar dient que eren de Susana Díaz no ho eren realment. I, no només els qui van avalar-la i després han votat per un altre candidat, sinó els qui sí que han fet servir la papereta amb el nom de la presidenta d’Andalusia, però sense creure-s’ho.
A molts dels qui han votat per Pedro Sánchez tampoc els devia apassionar un candidat que ha perdut dos Eleccions Generals i que va voler governar amb Ciutadans abans que intentar-ho amb l’altra esquerra, però sí que creien en el relat posterior del “No és no”. El missatge va fer impacte. Votar Susana Díaz significava donar el vistiplau a l’abstenció que va permetre la investidura de Mariano Rajoy.
Decisions i credibilitat
Fer l’anàlisi retrospectiva sempre significa jugar amb avantatge. Podríem parlar de l’errada de presentar Susana Díaz enfront de Pedro Sánchez i concloure que era la pitjor candidata per a aquest procés concret. Ens podríem remetre a l’abstenció a Rajoy, com a poma emissària de l’únic pecat mortal que la militància no perdonarà mai: donar el govern a l’adversari. També ens podríem adreçar al Comité Federal que va propiciar la caiguda del secretari general –ara ressuscitat– o al colp de mà de les dimissions en cadena de més de la meitat de l’Executiva del PSOE.
El problema, però, no són tant les decisions com que ningú se’n va voler fer càrrec. Per a la primera –cronològicament– va caldre que Felipe González cantara la seua particular Grândola, vila morena a la Cadena Ser perquè la maniobra contra Sánchez assolira una aparença encara més colpista. Tampoc ningú va defensar l’abstenció a Rajoy com la millor eixida possible per al PSOE fins que la decisió ja era inexorable i imminent.
Al País Valencià, tot i que l’estreta relació política que els unia era ben coneguda, Ximo Puig no va donar suport explícit a Díaz fins a molt poc abans que l’andalusa presentara oficialment la seua candidatura. Episodis com la defensa del corredor ferroviari Central i l’exabrupte d'”esquerra inútil” adreçat a Compromís per part de Díaz, no van facilitar la tasca del líder del PSPV. Només quan la recollida d’avals va demostrar que la victòria de la política andalusa no seria un passeig triomfal, l’aparell de Blanqueries va forçar la màquina. Massa tard.
Ximo Puig, tocat
L’aclaparadora victòria de Pedro Sánchez al País Valencià té conseqüències immediates. Puig disposava d’un full de ruta dissenyat per al proper Congrés Nacional que ha de significar la seua reelecció, fins ara sense cap candidat alternatiu a l’horitzó.
La gran diferència de vots aconseguida pels partidaris de Pedro Sánchez pot induir-los la temptació de plantar-hi batalla directa amb un aspirant propi. Una passa així tensaria més encara la tibant situació al PSPV, que es podria estendre al Consell davant la possibilitat que el president de la Generalitat poguera ser descavalcat del lideratge del seu partit.
En qualsevol cas, si això no es produeix, Ximo Puig s’enfronta a la possibilitat certa que el seu declarat enemic intern, el president provincial de València, José Luis Ábalos, es convertisca en secretari d’organització del PSOE. El Congrés Nacional, doncs, ja no se celebrarà amb les mateixes coordenades que Puig havia dissenyat, atés que hi compareixerà amb un lideratge afeblit després que la militància haja fet cas omís del suggeriment del secretari general, almenys pel que fa a la tria del nou cap federal del partit.
Els resultats de les primàries, però, tindran altres conseqüències a mitjà termini. La derrota de Susana Díaz deixa, aparentment, els barons regionals com Puig i altres en una situació d’enfrontament tàcit amb Pedro Sánchez. Que la pugna esdevinga explícita dependrà de com es desenvolupe el proper Congrés Federal que convalidarà l’elecció del polític madrileny.
Fins ara, Ximo Puig ha fet el paper de lleial aliat de Susana Díaz tot i les incomoditats de discurs i de coherència política que això li ha suposat, sobretot pel que fa a la concepció federal del partit i de l’Estat i les seues conseqüències en afers com les infraestructures ferroviàries. Ara caldrà veure com s’arrengleren els diferents presidents autonòmics socialistes i quina és la posició que assumeix Puig atés que, a més de Pedro Sánchez, amb qui haurà de conviure i amb qui haurà de tractar a la seu espanyola del partit serà, molt probablement, un teòric però díscol subordinat seu al PSPV, alhora que possible número 2 a l’edifici que ocupa el número 68 del carrer de Ferraz de Madrid.
