Si la barrera electoral per a les Eleccions Autonòmiques haguera sigut del 3% en comptes del 5% la història política valenciana hauria sigut diferent. Als primers comicis celebrats després de l’aprovació de l’Estatut, el 1983, la Unitat del Poble Valencià (UPV) hauria obtingut representació a les Corts Valencianes amb 58.712 vots i el 3,09%. Des d’aleshores, la rebaixa del llistó es va convertir en una de les reivindicacions històriques del nacionalisme valencià. La demanda pot fer-se realitat en els pròxims mesos.
34 anys després i en unes circumstàncies polítiques ben diferents, la Comissió d’Estudi sobre la possibilitat d’una àmplia reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Corts va aprovar ahir per unanimitat el dictamen que ho preveu. Aquest és el primer pas per a iniciar la redacció de la reforma de la llei electoral, la norma que ha de fer possible que la barrera del 3% estiga vigent per a les eleccions de 2019. El canvi exigeix el vistiplau de dos terços de la cambra, una majoria que no requereix els vots favorables del PP.
Fora de l’Estatut
El 5% autonòmic es va establir el 1982 per la voluntat dels partits majoritaris d’evitar l’aparició de competidors minoritaris que pogueren competir pels seus vots i els seus escons. El principal responsable va ser el PSPV, que no volia que el nacionalisme agafara força electoral. Més tard, el PP va defensar la barrera i es va negar a derogar-la. L’alt nombre de vots necessari per a superar-la va facilitar el procés d’absorció pel Partit Popular d’Eduardo Zaplana de l’electorat d’Unió Valenciana.
Amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006, el PP va convertir aquest punt en una línia roja. El secretari general socialista, Ignasi Pla, va intentar a la desesperada la rebaixa al 3% amb l’esperança de governar després de les eleccions de 2007 amb el suport del Bloc. Pla no ho va aconseguir, però va forçar que el llistó –tot i quedar-se al 5%– no estiguera reflectit a l’Estatut reformat, sinó a la llei electoral. Als comicis de l’any següent, el Bloc es va quedar a les portes del parlament. Amb el 3% no hi hauria hagut govern d’esquerres. El PP hauria mantingut la majoria absoluta, però molt més ajustada que el que el repartiment d’escons va reflectir.
L’anormalitat valenciana
El 5% valencià és una anomalia respecte de la majoria de sistemes electoral als diversos territoris de l’Estat. Suposa l’aplicació del mínim que es fa servir per a obtindre regidors als ajuntaments. Però el que fa el llistó més difícil de superar és el fet que s’aplique a la suma de les tres circumscripcions. És una barrera de país que fa que un partit que haja superat el 5% puga obtindre un diputat encara que dispose de menys vots que un altre en una circumscripció concreta. Això ha tingut l’efecte de frenar l’alacantinisme polític en moments en què la dreta ha patit crisis i divisions, com quan el PP va viure les tensions entre Camps i el feu alacantí dels zaplanistes representats pel president de la Diputació, José Joaquín Ripoll.
Les reserves del PP
La barrera no va evitar que durant la legislatura del 1987 al 1991 obtingueren representació fins a cinc partits diferents. Fins i tot, el nacionalista Pere Mayor va obtindre escó, però perquè la UPV va concórrer en coalició amb Esquerra Unida. El 2015, la fragmentació encara ha sigut major. També hi ha cinc partits a l’hemicicle, però els escons estan molt més repartits. El 1987, el PSPV de Joan Lerm es va quedar a tres diputats de la majoria absoluta. El PP d’Alberto Fabra –ara d’Isabel Bonig– és el partit amb més representants i està a 19 d’una majoria igual.
Amb el nacionalisme insert al Parlament i al Consell a través de Compromís, la urgència de la reivindicació s’ha apaivagat, però no la voluntat política de rebaixar un llistó capaç de bloquejar en gran mesura l’evolució política del país; de castigar amb la irrellevància política qualsevol escissió d’un partit que pretenga concórrer en solitari i condemnar al silenci parlamentari desenes de milers de ciutadans.
Per això, és el PP qui encara es resisteix a una reforma completa del sòl electoral mínim. Mentre que PSPV, Compromís, Podem i Ciutadans defensen la baixada al 3% per separat a cada circumscripció per a participar al repartiment d’escons, el PP vol mantindre la norma del llistó autonòmic en nom de l’estabilitat i contra la fragmentació de l’hemicicle en grups atomitzats. El partit d’Isabel Bonig també defensa que un terç dels diputats es trien per districte uninominal, com al Regne Unit, un sistema que afavoreix el partit més votat en una comarca. Aquest sistema hauria permés al PP mantindre la majoria absoluta en 2015.
Llistes desbloquejades
Amb l’objectiu d’avançar cap a una democràcia “més representativa”, PSPV, Compromís, Podem i Ciutadans proposen desbloquejar les llistes electorals perquè els ciutadans puguen intervindre en l’ordre final dels candidats. També són partidaris d’incorporar la paritat en les llistes mitjançant el sistema de ‘llistes cremallera’ perquè “en totes les candidatures hi haja una representació del 50% de cada sexe de manera consecutiva.
