L’anunci del cartell que publicitarà la fira taurina de les Fogueres 2017 a Alacant ha despertat polèmica a la ciutat. La decisió d’unir la figura del bou a la del poeta oriolà Miguel Hernández no ha agradat a certs sectors culturals d’Alacant. Poc després de la presentació a l’Ajuntament d’Alacant, que tot i no organitzar la fira empara els festejos com a gestora de la plaça de bous, la polèmica per la utilització de la imatge del poeta oriolà es va estendre entre alguns alacantins.
El cartell, obra de Joserra Lozano, ha generat molts comentaris –la majoria crítics– a les xarxes socials, i fins i tot s’ha obert una petició per a la seua retirada amb una recollida de signatures a la plataforma change.org. En la petició es titlla la decisió de vincular la imatge del poeta amb la del bou com un acte “vergonyós i una provocació indecent”. Els promotors de la iniciativa lamenten que el cartell pressuposa que “la tauromàquia és cultura” i afirmen que es tracta d’una “gran provocació” per part de l’empresari de la plaça de bous que no poden consentir “davant la passivitat dels polítics”.
La campanya, iniciada el passat dimecres, ja ha arreplegat centenars de suports. Al tancament d’aquesta edició, la petició, que aspira a arribar als 500 suports, sumava 412 firmes.
Diari La Veu ha parlat amb dos dels impulsors de la campanya; Paco Huesca, conegut programador i empresari cinematogràfic i actual director de la Cinemateca del Mediterrani, i José Antonio Cerdán, jubilat i fotògraf aficionat. Tots dos coincideixen a dir que es tracta d’una manipulació oportunista, aprofitant el 75é aniversari de la mort del poeta.
En paraules de Huesca, “un cop baix” a la figura del poeta. Segons ell, el bou del poema de Miguel Hernández que apareix al cartell o els bous de què parla en altres dels seus poemes no són “els que moren a la plaça, sinó que és una metàfora de l’altra Espanya”.
Cerdán considera que el fet de crear aquesta campanya ha estat la forma d’evitar que “les coses succeïsquen sense més” i propiciar que “la gent proteste”. “És una forma d’eixir al carrer a cridar i, en aquest cas, era necessari prendre la iniciativa”, assenyala el fotògraf.
