“En qualsevol cas, mantindre viva la flama de la gestió del Partit Popular durant aquests anys que estem a l’oposició és bo, perquè així ningú no s’oblida que ací va governar un gran partit i tornarà a governar en molt poc de temps una altra vegada”. Francisco Camps va acabar amb aquesta profecia la compareixença a la comissió parlamentària que investiga el forat de l’empresa encarregada de construir els col·legis i instituts públics durant els huit anys que va presidir la Generalitat.
Aquest no va ser l’únic auguri llançat ahir per Camps, disposat a posar en valor una gestió cada vegada més discutida i esguitada de corrupció. L’expresident no només va assegurar que “mai ningú” abans que ell “havia construït tants col·legis”, sinó que “ningú tornarà a fer-ne tants”.
Des que el juliol de 2011 va dimitir per a no perjudicar les aspiracions de govern de Mariano Rajoy, Francisco Camps viu dedicat a salvar els mobles d’una herència enverinada. De primeres esperava que se li reconeguera el gest de generositat. Amb l’absolució pel cas dels vestits de Gürtel va demanar sense èxit una reparació a amics i enemics.
L’honor malmés
Els enemics mai no es van disculpar per haver maltractat el seu honor. Els amics ja no ho eren tant i ningú va escoltar les seues demandes de reincorporació a la vida publica, més enllà del càrrec vitalici al Consell Jurídic Consultiu. Camps va anar covant la frustració del joguet trencat, a qui ningú troba un lloc, ni que siga per a desar-lo.
Des d’aleshores, cada compareixença de l’expresident és una poalada més de brutícia sobre la seua imatge, com ara l’interrogatori judicial pel ‘cas Noos’ i les citacions a les comissions de l’accident del metro i Ciegsa. Camps, però, no es rendeix. La cita amb l’enviat del jutge José Castro es va convertir als seus ulls en un agradable intercanvi d’impressions. “Li n’he donat la meua opinió”, va declarar a l’eixida d’aquell tràmit judicial, tot obviant que havia esquivat dos citacions prèvies perquè la policia no havia pogut localitzar-lo.
La comissió del metro el va tensar una mica més. El portaveu de Ciutadans, Alexis Marí, el va desqualificar amb l’adjectiu “infame”, que va quedar reflectit a l’acta malgrat les seues protestes i les del PP. Però, van ser les rèpliques pròpies –com quan va afirmar que desconeixia l’informe de l’empresa HM Sanchis per a manipular els testimonis dels treballadors del metro– les que més van amargar-li el dia.
Forat milionari o fita educativa
Els 1.000 milions de forat de Ciegsa també es transformen en una realitat molt més afalagadora quan passen pel sedàs de Camps. El seu particular prisma converteix un escàndol de corrupció en una fita històrica mai superada anteriorment i insuperable en el futur. La construcció de 400 escoles –una dada presumptament empírica mai contrastada amb la realitat– assoleix en la perspectiva impressionista de l’expresident categoria de gran esdeveniment, com la visita del Papa i el Gran Premi de Fórmula 1.
Camps viu aturat als temps on les auditories internes i les del Síndic de Comptes i el Tribunal de Comptes servien de coartada contra qualsevol sospita d’irregularitats. Ahir va insistir en un argument que no ha evitat el judici per finançament il·legal del seu partit.
A dins del laberint conceptual de Camps, “l’esquerra és revisionista” perquè “fa comissions d’investigació, mira sempre al passat i mai al futur”. Quan una diputada que abans va ser professora evoca “les aberracions” detectades en un col·legi de Ciegsa acabat d’estrenar, l’expresident la converteix en una funcionària que frega la prevaricació “per no haver-ho denunciat en aquell moment”. El calidoscopi de l’excap del Consell projecta una esquerra que, “en dos anys de govern, ha triplicat el deute públic de la Generalitat” malgrat “que ara el FLA ix directe de la tresoreria de Mariano Rajoy i injecta en vena” a la hisenda valenciana una liquiditat que “no existia” quan ell governava.
La incòmoda posteritat
Quan ell governava no hi havia ningú que cobrara de l’erari públic sense anar a treballar. Les disputes internes al PPCV –actuals i passades– són “una entelèquia”. A més, “el PP va posar en marxa una infraestructura educativa del més alt nivell d’Espanya i de fora d’Espanya”, una realitat “molt dolorosa” per als qui volen “enfosquir” aquells anys de llum i de color.
Francisco Camps va deixar clar ahir que la seua pugna vital és amb la Història en majúscules, en concret, amb el que els historiadors del futur acaben dient sobre els huit anys que va dominar l’escena política del país. Una dècada curta en què va assumir la veu d’un poble, però ho va fer –al contrari que el poeta– amb voluntat d’antologia i pensant en la posteritat. Però, no la del seu poble, sinó la seua.
