Quan Empar Marco va ser nomenada directora general dels mitjans de comunicació públics que han d’omplir el buit deixat pels extints Canal 9 i Ràdio 9, es va convertir en la primera i aleshores única treballadora de l’empresa. Tècnicament, ni això, perquè la societat mercantil on recolzarà l’activitat encara no s’havia constituït. Un mes i mig després va poder nomenar un primer equip de treball de cinc persones. Amb eixe xicotet cercle de confiança, Marco ha de bastir uns mitjans nous, amb una tecnologia d’avantguarda, una redacció polivalent i una graella que dinamitze la malmesa indústria audiovisual i satisfaga les expectatives dels grups socials que guaiten des de fa tres anys la tornada dels senyals.
El proper 24 de maig farà dos anys del tomb electoral que havia de garantir l’obertura de les finestres audiovisuals. Ximo Puig i Enric Morera –convertits en les màximes autoritats del país unes setmanes després– s’havien compromés a recuperar els senyals perduts el 9 d’Octubre d’eixe any 2015. No va ser possible. Tampoc el 2016, tot i estar aprovada la llei que dóna cobertura als nous mitjans. Calia liquidar les empreses clausurades per Alberto Fabra, aclarir si l’ERO d’extinció dels 1.600 llocs de treball d’RTVV era legal i encarregar programes a productores per a disposar de material nou quan comencen les emissions.
El Consell va deixar la responsabilitat de crear el marc legal a les Corts. El parlament va nomenar un Consell Rector. Aquest òrgan va triar Empar Marco. La cessió de responsabilitats portava aparellada la gestió de les expectatives, on el temps ha esdevingut un dels ingredients més problemàtics. La lentitud és el baldó dels nous mitjans, precisament perquè hi ha pressa. I hi ha pressa perquè ningú va explicar mai que muntar uns mitjans de comunicació del no-res –o més exactament, a partir d’una herència amb alguns actius però carregada de deutes i incerteses– no és una tasca senzilla.
“Paciència” i “rigor”
Empar Marco feia un any que preparava el projecte amb què havia de convéncer el Consell Rector de la seua idoneïtat per al càrrec. Com a corresponsal i delegada al País Valencià de diversos mitjans catalans, ja donava per descomptat que alguns sectors no la rebrien amb els braços oberts. Però, havent ocupat el càrrec enmig d’un procés carregat de significats, expectatives, decepcions i recialles del passat, les visions del futur han de suportar una llosa que dificulta molt veure la llum. Amb prou feines va concedir entrevistes a les agències Europa Press i EFE. Ahir hi havia expectació per escoltar-la. Estava convidada a un acte aparentment protocolari com la cloenda d’unes jornades sobre l’espai audiovisual valencià organitzades per la Universitat Cardenal Herrera-CEU. Enfront d’un auditori amb majoria estudiantil, Marco es va sincerar i –en certa manera– hi va demanar ajuda.
En concret va demanar “paciència” i que la deixen “treballar en pau”. Per això, va posar l’auditori al corrent del repte que s’ha imposat: el de crear “els mitjans del futur”, i no el de recrear-ne els ja desapareguts. “En novembre farà quatre anys del tancament d’RTVV”, va recordar per un moment la nit que ella va retransmetre l’entrada de la policia a un Centre de Producció de Programes de Burjassot des d’on ara tracta d’insuflar ritme al nou projecte. Empar Marco volia rebaixar ahir les expectatives. No les de fer un mitjà públic de qualitat i que provoque que “els espectadors se senten orgullosos” i que “els treballadors no s’avergonyisquen de treballar-hi”. Volia temperar les urgències tot recordant que entre l’aprovació de la llei que va permetre la creació d’RTVV i les primeres emissions de Canal 9 i Ràdio 9 van passar cinc anys.
“Nosaltres no tardarem tant, però no puc arriscar-me a donar una data, com van fer uns altres. Tinc poc de personal i mentre treballem no ens podem reunir amb tothom. Ens cal rigor. No podem permetre’ns el luxe d’equivocar-nos”, va confessar just abans de defensar un model públic basat en el principi que “els mitjans de comunicació són un servei públic com l’educació, la sanitat o els autobusos, és a dir, un dret dels ciutadans”. La compareixença va servir per a deixar clares algunes línies mestres com la intenció que, llevat dels encàrrecs a productores dels productes de ficció, tota la resta –dels informatius a la plataforma informàtica– es faran amb mitjans propis. N’hi va haver missatges per a tothom; per als professionals veterans que “s’hauran d’adaptar” a una plataforma multimèdia; per als crítics amb les primeres cobertures encarregades com el 25 d’Abril a les Corts o la Fira del Llibre de València, a qui va garantir que “es cobriran la Santa Faç i les falles”; per als polítics i els poders econòmics i empresarials, perquè eviten la “temptació” d’estroncar la independència professional.
Conflicte d’interessos
Marco es va refermar en la xifra de 500 treballadors –entre ells 150 tècnics– per a la plantilla. Del pressupost previst va afirmar que “en caldria més”, però “és suficient per a començar dignament”. Alguna cosa va dir o va deixar de dir la directora perquè, unes hores després, l’Associació Valenciana de Productors Independents (AVAPI) emetera una nota de premsa preocupada pel “possible conflicte d’interessos” de Cèsar Martí, un dels cinc membres de l’equip de Marco. Martí és l’encarregat d’avaluar els projectes de producció externa preseleccionats abans de l’elecció de Marco, una convocatòria a què ell es va presentar amb la seua empresa, ANLO Produccions. Quan Marco el va fitxar es va vendre l’empresa a qui ara és vicepresident d’AVANT, una associació de productores rival d’AVAPI. Estan en joc molts contractes i tothom pren posicions i pressiona en la mesura de les seues forces.
La queixa d’aquests productors suposa una altra pedra en la sabata de Marco. “Anem tan de pressa com podem, però no podem anar tan de pressa com volem”, va confessar ahir la directora.
