Un home planer, sense res a amagar ni cap informació significativa a aportar, sorprés per haver sigut convocat i tan tranquil que –malgrat “la prescripció facultativa” del seu advocat– parla pels descosits. Alfonso Rus es va presentar a la comissió de les Corts sobre l’adjudicació de residències geriàtriques a la família Cotino com els vells padrins de la Cosa Nostra compareixien davant de comités especials del Congrés dels Estats Units.
Aquells vells ‘capos’ responien amb histrionisme els durs interrogatoris de senadors i congressistes, com durant les inoblidables sessions presidides per Robert Kennedy, on homes manifestament analfabets s’escapolien amb sorprenent virtuosisme de les documentades preguntes de l’elit política de Washington D.C. Si Bobby volia un xou on lluir-se, ells no el defraudarien.
Treballant des dels 14 anys
Alfonso Rus sempre ha tingut sentit de l’espectacle. Després d’anys fent d’animador dels mítings del PPCV, sap el que agrada a l’audiència. Ahir no va estalviar-se cap recurs. Es va dibuixar com a un home “de 66 anys, que només va estudiar quart i revàlida” i es va “posar a treballar als 14 anys”. A les Corts va seguir fil per randa el manual dels homenots sicilians, agraris, àgrafs i d’una innocència prístina. “Mai no he demanat diners per al PP ni per a mi perquè no ha calgut”, va aclarir Rus, abans de declarar-se perfectament desconeixedor de qualsevol irregularitat en la concessió a Cleop de la residència geriàtrica de Xàtiva.
L’obra es va fer per la persistència d’un home preocupat perquè la gent major del seu poble havia d’anar a passar els darrers anys de vida a Llanera, a Canals o a Anna. Ho va aconseguir gràcies a la bonhomia pròpia d’un home senzill que procurava dur-se bé “amb totes les conselleries” i que, “en 20 anys, només va destituir una persona”. O, més aviat, la va “canviar de lloc”.
Innocència i traïció
Aquesta pau interior d’aquell que té la consciència tranquil·la es va transmetre als diputats que l’interrogaven. Rus no es va enervar en cap moment, al contrari del que va ocórrer a Francisco Camps –desafiant i tens– quan va haver de respondre per la gestió de l’accident del metro.
Qui fa només dos anys era el totpoderós president provincial del PP és ara un home traït a qui “gravaven els qui tenia més a prop”. La seua caiguda en desgràcia només té un responsable. Es tracta d’un individu que a ulls de Rus ha perdut el nom amb què el van batejar i ara respon per “Ionqui dels diners, un pròfug que quan va saber que l’estaven investigant hi va fugir”.
Com a víctima sorpresa de les malifetes de Marcos Benavent, Alfonso Rus va ser “el primer que el va denunciar”. Només amb ell –in absentia– Rus es mostra desafiant. “Si algun dia em mira, que m’ho diga a la cara”. Per a la pregunta de per què després un jutge el va detindre i va haver de passar dos nits al calabós, no té resposta. I això que presumeix de bona “memòria històrica”, però no es pot recordar “de tot”.
Director d’orquestra
President de la Diputació de València, de l’Olímpic de Xàtiva –en somnis també del València CF– i alcalde de la capital de la Costera, Alfonso Rus declara haver-se “retirat de la política”. En la forma intransitiva del verb retirar. Afirma en descàrrec seu que va ser “director d’orquestra”, una figura que “no toca el clarinet, ni el trombó ni el tambor”, sinó que “dóna l’ordre que alguna cosa es faça i amb rapidesa” per a cobrir “les necessitats” dels xativins que li retornaven el favor amb “majories absolutes”. Com a director, no estava al cas dels expedients concrets –”cosa dels tècnics”–, tot i que no dubta que estaven “impol·luts”.
Director d’orquestra, però sense el do de la ubiqüitat. “Segons el que diuen vostés jo llance el còrner, el remate i em pose de porter”, es va defensar dels atacs dels parlamentaris basats en el gran poder que sempre se li va suposar, una suposició confirmada amb escreix per les hores de gravació del seu repudiat consigliere.
Arribats a aquest punt, li va poder la fama. Va patir un petit conat de supèrbia quan va respondre al representant de Podem que només contestaria les preguntes que li agradaren. La diputada socialista Concha Andrés va evitar l’atac directe i va apel·lar a un amor propi ferit per la distància amb el poder. “Senyor Rus, no ens voldrà fer creure que vosté no estava al cas de tot; que vosté no disposava de tota la informació. Sempre ha tingut els millors contactes i el control de tot”, va referir-li amablement la parlamentària. Un somriure ample, còmplice i a punt de la riallada es va dibuixar al rostre de l’interrogat. Eixa era la resposta.
Amb María José Català, portaveu del PP a la comissió, la complicitat va resultar completa. A ella va encarregar Isabel Bonig l’interrogatori del líder caigut, una comesa delicada i gens agradable que es va resoldre sense que cap dels dos es fera mal. María José –l’apel·latiu amb què Rus es va adreçar a l’exconsellera d’Educació– no va fer cap pregunta compromesa. La seua conclusió: la demanda d’un nombre indeterminat de comissions d’investigació per a auditar la gestió del govern del Botànic va afegir el dit d’histrionisme necessari per a completar una sessió ja ben carregada.
Al cotxe amb Benavent
Rus va agrair l’amabilitat dels diputats –”m’han tractat fenomenal”– i va enfilar l’eixida de la comissió, on l’esperaven els periodistes, delerosos de saber més sobre la gravació on, de mil en mil euros, algú es repartia “dos milions de peles”. En eixe moment el va trair la seua pròpia necessitat de defensar-se. “Qui comptava els diners era l’altre”, va protestar en una involuntària insinuació de la seua presència a l’escena més icònica de l’extensa casuística de la corrupció valenciana i internacional.
Amb això va demostrar que, tot i l’afecció pel món italià demostrat amb el provocador Stefano Russini de la seua marca de roba particular, Alfonso Rus no ha assolit el grau de professionalitat exculpatòria dels vells prohoms sicilians.
Tot té, però, una explicació. L’advocat li havia receptat silenci, però Rus és un pacient difícil. “Com que no estava afònic, he parlat”, va explicar als diputats mentre se n’acomiadava. Amb els periodistes va completar l’argument: “Em costa molt no parlar. Com les dones, quan tenen un xiquet i han de donar el pit i els repreta si no trauen la llet. Doncs, això em passa a mi”.
