Quan Carolina Punset i Alexis Marí van contraure matrimoni al Veles e Vents, la parella ja tenia els dies comptats a Ciutadans (Cs). La cerimònia, oficiada per l’alcalde de València i amb l’assistència de la crema de la política valenciana –amb el president de la Generalitat al front– es va celebrar el mateix dia que el partit estava celebrant la IV Assemblea General a Madrid. Mentre Punset i Marí es comprometien en presència de Joan Ribó, Ximo Puig, Mónica Oltra, Antonio Montiel i Enric Morera, la major part dels diputats i càrrecs importants valencians de Cs assistien al gir ideològic “liberal” imposat per Albert Rivera enfront de les tendències socialdemòcrates d’una part de la militància.
Punset i Marí s’identifiquen amb eixe corrent ideològic que els aproxima per l’esquerra al PSOE. Marí prové de la quasi extinta UPiD, el partit fundat per l’exsocialista Rosa Díez. Punset representa una certa gauche divine escorada cap a la gauche caviar, cosmopolita i universalista a la francesa, és a dir, antinacionalista sempre que la nació no siga França, Espanya o qualsevol altra avalada pel pes dels segles i, sobretot, per un estat consolidat.
La parella va convertir el seu casament en un esdeveniment social i polític de forma deliberada. Almenys, al País Valencià, l’enllaç va eclipsar informativament l’assemblea del nou liberalisme ciutadà. El missatge de l’eurodiputada i del portaveu a les Corts Valencianes va sonar claríssim. El que estava succeint a Madrid ja no anava amb ells. Ella havia dimitit tres mesos abans de l’executiva estatal. Ell encapçalava un grup parlamentari dividit i havia trencat qualsevol comunicació amb Albert Rivera. Tots dos estaven dinamitant els ponts amb el líder del partit i això en una formació com Cs és una garantia d’ostracisme.
El rebuig als Pressupostos Generals de l’Estat ha sigut el moment on tot s’hi ha decantat. La “coherència” al·legada per Alexis Marí a l’hora d’obviar les ordres de rectificació enviades des de Madrid sonen a inconsciència per a qualsevol que haja militat en un partit polític. L’encara diputat autonòmic va llançar un repte que no podia guanyar. Ni tan sols ho pretenia. El seu triomf és el d’haver provocat que la guillotina li haja caigut en el millor moment per a ell i en el pitjor per al seu botxí. Perquè la coherència demostrada ahir per Marí té dos vessants. Formalment, significa el compliment de la paraula donada quan Cs va signar la declaració unànime de les Corts contra el PGE. Mariano Rajoy va obligar Isabel Bonig a desdir-se’n. Albert Rivera no ho ha aconseguit amb Alexis Marí.
La presència del diputat en l’acte parlamentari del 25 d’Abril contra el maltracte de l’Estat el converteix, a més, en un defensor dels interessos dels valencians, en el primer màrtir polític de la causa animada pel Govern del Botànic, no només per la millora de les condicions financeres de les institucions, sinó pel fet mateix que la veu dels valencians s’escolte per fi a Madrid. Marí va posar de manifest que la reunió d’ahir era conseqüència d’una declaració que van signar “tots” i que no es tractava “d’un acte nacionalista” sinó “per a reclamar justícia”.
El que va succeir després entra ja en una altra categoria. Una cosa és criticar el viratge dretà del partit i una altra qüestionar en termes morals la decisió més transcendent presa per C’s en tota la seua breu història. “Per què encara continuem agafats de la mà amb un home que va dir a Luis Bárcenas: ‘Luis, sigues fort’? Eixe home és el president del govern”, va preguntar-se Marí durant la roda de premsa posterior a l’acte reivindicatiu.
Les tensions amb el líder del partit poden assolir nivells insuportables, però afirmar d’ell que “es va prendre de bon matí una dosi tremenda de Cola Cao i que anava molt carregat” d’eixe producte és un comentari suïcida, motiu suficient per a obrir-li un expedient disciplinari. El menyspreu flagrant al superior només pot conduir a l’expulsió. I Marí ho sap.
