Alertades pel centre de coordinació que es va establir a la torre del Micalet, les vint-i-cinc sirenes que es distribuïen per València –sols es conserva una davant la Finca Roja– feien emmudir i fugir els habitants d’una ciutat atemorida pels constants bombardejos dels veloços i ben armats avions italians Savoia S79 i S81 i els hidroavions alemanys Heinkel He59.
La condició de capitalitat de la Segona República va convertir el cap i casal, des de gener del 1937 fins a març del 1939, en epicentre dels atacs dels aliats del general Francisco Franco, que van sembrar la mort –les xifres estimatòries parlen de més de 800 víctimes civils– i la destrucció pràcticament per tota la ciutat.
Davant aquella situació, la Junta de Defensa Passiva del govern de la República es va encarregar d’organitzar la protecció de la població, a través del dictat de normes de conducta i la construcció de desenes de refugis subterranis. En un d’aquests, amb capacitat per a set-centes persones, s’amagaven els xiquets que estudiaven al centre escolar ubicat a l’Ajuntament i que l’actual equip de govern ha rehabilitat després d’un any de treball i una inversió de 212.000 euros.
“Aquesta és una fita importantíssima des del punt de vista cultural i històric, ja que hem recuperat un espai per a la ciutadania”, va explicar la regidora de Patrimoni Cultural i Recursos Culturals, Glòria Tello, minuts després d’accedir a un espai que, en els anys 60 del segle passat, es va convertir en magatzem per a documents que no tenien cap valor. “És una mostra més de la història amagada. Hem fet una aposta pels que van estar ací refugiats i els que vindran a visitar-lo. Tot això ens ha de fer pensar en el que va passar, no repetir les errades comeses i ser un poble més culte”, va subratllar.
Glòria Tello: “La rehabilitació del refugi municipal és una fita cultural i històrica importantíssima perquè es recupera un espai per a la ciutadania”
La recuperació d’aquest espai, especialment protegit per ser Bé de Rellevància Local, forma part d’un projecte més ambiciós que la regidoria vol completar abans que finalitze la legislatura. Així, el següent refugi de titularitat municipal que s’obrirà al públic, el del carrer dels Serrans, tardarà un poc més. “La seua rehabilitació està sent més complicada per les condicions en què es trobava i per alguns problemes amb edificis veïns”, va indicar, alhora que va avançar que s’estudien diferents usos museístics.
El tercer de la llista és el de la pedania de Massarojos, del qual els veïns tenien coneixement però que no s’havia localitzat fins fa uns mesos. “Ara, a través del procés del pressupostos participatius, han demanat que el recuperem. I això farem”, va explicar Tello.
Bona prova de la importància que tenien els refugis antiaeris –a escoles, fàbriques, seus del govern, públics i privats– és un dels panells que s’exhibeixen a la mostra Tempesta de ferro. Els refugis antiaeris a València, que acompanya l’obertura del refugi i que es podrà visitar fins al 6 de juny. La reproducció de grans dimensions mostra el plànol de la ciutat de València amb els més de dos-cents caus documentats –públics i privats–, dels quals una vintena serien susceptibles de ser recuperats, així com les zones que més van patir els atacs indiscriminats.
València va ser una ciutat fortament assetjada: dels 982 dies que va durar la Guerra Civil espanyola, 237 va partir bombardejos
“La novetat d’aquest enfrontament bèl·lic és que els atacs no sols es produeixen al front, sinó també a les ciutats. De fet, dels 982 dies que va durar la Guerra Civil espanyola, 237 es van produir bombardejos a València, una de les poblacions que més va patir les conseqüències de la lluita”, va explicar Pepa Pascual, arqueòloga municipal.
El refugi, que es podrà visitar de forma guiada amb prèvia reserva, va ser construït l’any 1938 (entre gener i juliol) per l’arquitecte José Luis Testor. Té dos entrades simètriques per mitjà d’escales “pintades de color roig per a indicar que en eixa zona encara hi havia perill” i cinc naus allargades paral·leles, cobertes amb volta rebaixada feta de formigó i comunicades entre elles mitjançant arcs de mig punt. Les dos naus extremes són més llargues, ja que en una se situava la sala de màquines i, en l’altre extrem del refugi, hi havia una habitació xicoteta on se situaven els vàters. Totes les naus tenien bancs d’obra on podien seure els escolars mentre esperaven que passaren els bombardejos.
