Isabel Bonig, a la recerca de "l'ànima perduda" del PPCV

Acostumats al fet que els congressos dels partits polítics, sobretot els de dretes, s'assemblen més a un espectacle d'exaltació del líder que a un fòrum de debat genuí, han passat una mica inadvertides les càrregues de profunditat llançades per la presidenta, ara sí, triada pels militants. Almenys pels 7.000, d'un suposat cens de 148.000, que van participar a les primàries prèvies al XIV Congrés del PPCV.

Isabel Bonig té clar que “els lideratges no es fan a Génova ni a la seu del PPCV, sinó al carrer”. L'exalcaldessa de la Vall d'Uixó és una política extravertida i loquaç. La seua experiència municipal la mena cap a l'activisme social. A més, va heretar un partit paralitzat pel xoc de les eleccions del 2015, on molts dels quadres van perdre el càrrec institucional i els aspirants van veure frustrades les expectatives d'un treball al sector públic.

Tot i que Bonig mai no va donar treva parlamentària als nous governants amb discursos agressius, alguns amb ressons apocalíptics, els primers mesos de la nova legislatura van constatar que el lideratge de la dreta social estava en mans del representant a la terra valenciana de la gran força viva secularment conservadora: l'Església Catòlica. L'arquebisbe de València, Antonio Cañizares, va encapçalar les concentracions contra la reforma dels concerts educatius mampresa pel govern de Ximo Puig.

La imatge d'Isabel Bonig, Esteban González Pons i María José Català a la plaça de la Mare de Déu és la d'uns actors secundaris que s'afegeixen a la convocatòria d'un altre. A més, les contínues i polèmiques declaracions de Cañizares contra el procés sobiranista de Catalunya i els drets dels homosexuals van obligar el PPCV a prendre-hi posició, però no la iniciativa. Tot plegat contrastava amb la relació de perfecta simbiosi entre els interessos eclesials i institucionals mantinguda per Francisco Camps i monsenyor Garcia Gasco, amb el representant de l'Església al Consell i viceversa, Juan Cotino, de plenipotenciari mitjancer.

Rearmament ideològic

El XIV Congrés del PPCV celebrat fa dos setmanes havia de ser, doncs, el de la revifada. “Els darrers anys, el nostre discurs va perdre la ideologia perquè, de tant gestionar, el PP va perdre l'anima”. El cru diagnòstic de Bonig denuncia, en una lectura superficial, el distanciament amb el carrer, una mancança d'ànima ja detectada com a problema epidèrmic –“ens manca pell”– per l'exvicesecretari d'Organització del PP espanyol, Carlos Floriano.

La pell de Floriano assoleix en Bonig una profunditat que requereix de reformes i que no pot aportar el simple maquillatge d'un discurs més proper als ciutadans. Cal reforçar-ne els fonaments. Al congrés, Bonig va reclamar directament la recuperació de la “identitat” del partit: “Urgeix que diguem als valencians qui som, d'on venim, què defensem i quina és la diferència amb la resta d'adversaris polítics”.

Bonig va renegar del “consens” com a principal eina polítca i va apel·lar a “la confrontació d'idees i de projectes com a essència de la democràcia”. Va retraure els assistents que si pensaven que el seu “és el millor projecte per a la societat”, per què callaven, defugien “el debat” i no el defensaven “amb tot l'orgull”.

Aquest maximalisme contrasta amb el discurs general del neoliberalisme que defensa la mort de les ideologies, tot ocultant, però, que el mateix neoliberalisme és una ideologia. Bonig es remet a tendències de dreta molt concretes, algunes contemporànies, com el neoconservadorisme nord-americà, amb arrels explícites en el pensament i la pràctica política de Margaret Thatcher.

Bonig és conscient, a més, que el preu d'activar les bases per a la lluita al carrer té un preu. S'ha de donar veu i vot als militants i a les seccions locals perquè se senten protagonistes de la presa de decisions, com ocorre als Estats Units i al Regne Unit. L'única aliada clara al PP en aquesta qüestió, Esperanza Aguirre, no és precisament la millor advocada per a defensar el sufragi universal als processos interns davant de Mariano Rajoy.

El discurs de la presidenta del PPCV contra el “consens” contrasta també amb la retòrica dels partits majoritaris, tant de filiació socialdemòcrata com liberal-conservadora, i molt freqüent al Partit Popular de qualsevol territori que, tot i imposar la seua voluntat, quan disposa de majoria absoluta no deixa d'invocar la necessitat d'amplis i duradors acords. I molt més encara quan es tracta del sacrosant “consens constitucional”.

Contrastos entre Bonig i Rajoy

Però, amb qui Bonig xoca de front, per tarannà i discurs, és amb Mariano Rajoy, un personatge d'una altra època i, cal recordar-ho, màxim representant de la vella guàrdia aznariana. L'home del “sentit comú”, denunciant dels “adams que pensen que abans que ells no hi havia res” i practicant de la passivitat com a millor instrument de solució dels problemes, viu, a més, un moment en què necessita d'amplis suports per a sostindre's al poder.

La diferència de perspectiva –Rajoy, al govern, i Bonig, enfront– explica en part la contradicció. Quan el polític gallec encapçalava l'oposició al govern de Rodríguez Zapatero, el PP no va dubtar a mobilitzar les seues masses contra la negociació amb ETA, les lleis del matrimoni homosexual i l'avortament.

Però el president del partit mai no va ser-hi un dels més entusiastes i menys encara va reclamar una especial fermesa ideològica i una explicitació dels principis morals i polítics de la formació. Fins al punt que, ja al govern, va deixar caure el seu ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, quan la contrareforma de l'avortament estava a punt d'esclatar-li a les mans. Aquesta ambigüitat i la indefinició resultant mai no van passar inadvertides al seu predecessor i ara penedit padrí polític, José María Aznar, qui no ha deixat de retraure-li-ho.

Vocació majoritària o tancament de files

En la perpètua tensió entre assegurar la base social o eixir a la recerca de la majoria, Isabel Bonig ha optat, de moment, per la primera opció. És de suposar que no concep les dos alternatives com a contradictòries, sinó com a esglaons successius en el procés de reconquesta del poder, de l'assalt als cels autonòmics i municipals el 2019.

El País Valencià no és Castella ni Galícia. Tampoc no és com Andalusia. No hi ha una “majoria silenciosa” conservadora suficientment àmplia com per a garantir l'status quo indefinidament. Els daltabaixos polítics exigeixen tensionar la societat. L'anticatalanisme va fer el seu paper en l'arribada, primer de Rita Barberà i després d'Eduardo Zaplana, a les institucions als anys 90. Les mobilitzacions contra 20 o 24 anys de gestió monolítica de la dreta van tindre un paper semblant per a explicar els resultats del 2015. També hi ha hagut crisi econòmica i dècades del mateix partit al govern en altres territoris i no s'ha produït cap relleu.

Mobilitzacions des del govern estant

Francisco Camps sempre va ser conscient de la necessitat d'aquesta tensió contínua. Va arribar afeblit a la Presidència de la Generalitat, com a successor designat per Zaplana, de qui va haver de desfer-se amb molts treballs al partit, al grup parlamentari i al Consell com a pas previ per a l'assoliment del control absolut. La seua supervivència depenia de cultivar l'enemic intern del “catalanisme” i construir una identitat del PP com a únic i imprescindible defensor dels interessos dels valencians.

La presència d'un socialista a la Moncloa va facilitar-li l'activació de causes com “l'Aigua per a tots”, el rebuig al reconeixement de la llengua catalana a les institucions europees i els primers conats de la baralla pel finançament autonòmic. A més, els tres fronts podien adobar-se d'anticatalanisme. Tot plegat va constituir la barreja ideal, amanida amb els grans esdeveniments i les obres gegantines, per a ocultar els problemes estructurals, la corrupció i l'autoritarisme que arrossegava el model valencià de creixement.

Les manifestacions pel transvasament de l'Ebre i la mateixa visita del Papa havien de permetre la plasmació sobre l'espai públic d'una ideologia ben concreta. No calia explicitar-la, com ara fa Bonig. El conservadorisme de Camps i el PPCV va esdevenir “el relat” valencià sense alternativa creïble, almenys fins que unes telefonades enregistrades per ordre judicial van destapar un personatge ben allunyat de la imatge presidencial que els mitjans de comunicació públics i alguns de privats oferien.

Tot això –mobilitzacions, grans fastos, imatge– es pagava amb fons públics, la major part de les vegades amerats d'irregularitats que van portar a la corrupció generalitzada.

El preu de l'activisme

La presència als debats i als carrers que reclama ara Isabel Bonig s'ha de sufragar amb fons propis, amb les forces que el múscul del partit suporte i amb els altaveus mediàtics sensiblement limitats. Sense els ressorts del poder institucional en les seues mans, el PPCV de Bonig s'enfronta a un desafiament que el retrotrau a la dècada dels 80, quan la dreta valenciana, en procés de definició i dividida en faccions, va haver de tensar molt la corda social, amb una violència verbal continuada i episodis d'agressions físiques, fins i tot contra autoritats com l'alcalde Ricard Pérez Casado.

El diari Las Provincias del 2017 no és el mitjà d'agitació i propaganda quasi omnipotent que vigilava i denuciava amb precisió quirúrgica qualsevol desviacionisme “catalanista” i foradava gota a gota la legitimitat de l'esquerra governant. La seua bèstia negra és ara el regidor de Mobilitat de València Giuseppe Grezzi, i la màxima transgressió contra la qual llançar anatema, les dificultats que les cruïlles de l'anell ciclista produeixen als vehicles de motor.

La pugna per l'espai polític conservador no es lliura contra un partit regionalista com Unió Valenciana, sinó contra una formació espanyola, d'un espanyolisme sense complexos i amb una imatge i uns lideratges d'aparença més moderna que els tòpics folklòrics de l'Horta de València i el verb eficaç però atrabiliari de Vicente González Lizondo.

La lluita per l'hegemonia

Bonig s'enfronta a dos reptes immediats i simultanis: limitar l'erosió que l'estabilització de Ciutadans com a força de centre-dreta pot produir al PPCV i disputar a l'esquerra, amb el marcatge tancat de Compromís i Mónica Oltra, el discurs de la defensa dels interessos valencians, alfa i omega de qualsevol que aspire a l'hegemonia, ni que siga fràgil i temporal, de l'espai polític.

L'espectacular reculada arran de la visita del ministre de Foment, Íñigo de la Serna, pel que fa a l'oposició, amb votació parlamentària inclosa, als Pressupostos Generals de l'Estat del 2017, fa albirar que no ho tindrà fàcil. El sobtat canvi de posició fa paleses les limitacions jeràrquiques d'un partit totalment sotmés a les instruccions de la direcció estatal. Res de nou, i no només al PPCV.

Per tal de trobar “l'ànima” perduda, primer cal tindre'n. Si no, cal manllevar-la i, postissa o no, haurà de semblar autèntica i pròpia. Ben al contrari, pot resultar més realista modular l'ambició regeneradora i limitar-la a un canvi de “pell” o, si més no, a un tractament antiarrugues com l'insinuat per Carlos Floriano.