Si férem una foto a la societat espanyola en el moment actual, a inicis de 2014, probablement el primer que ens cridaria l’atenció és l’explícit i permanent conflicte polític. Els carrers s’han omplert en els últims anys de ciutadans que defensem espais de poder que en un altre temps crèiem assegurats. Qüestions educatives, sanitàries, d’habitatge, salarials, laborals en general o, senzillament, una mescla de tot. El procés de desamortització social que estem vivint és real i, de fet, pot explicar-se atenent als seus fonaments econòmics i a la necessitat de supervivència d’un sistema econòmic implacable amb l’ésser humà. No obstant açò, crec que podem assenyalar tres factors que ajuden a entendre el mapa polític en el qual ens situem.
En primer lloc, fins al moment les lluites sectorials han predominat sobre les lluites estructurals. Les diferents marees que expressen un moviment de protesta hereu del 15M, no han acabat de confluir en una gran marea o tsunami ciutadà. En segon lloc, l’actitud és essencialment defensiva. La percepció és que estem davant una regressió social efectiva, i que el deure moral o la necessitat vital tracta d’impugnar. I en tercer lloc, la manifestació institucional de tot açò és el desencantament i el descrèdit respecte al sistema polític, d’una banda, i el creixent pes relatiu d’organitzacions polítiques que tracten de canalitzar el descontentament, d’altra banda.
Aquest últim punt mereix la pena abordar-lo amb rigor. S’ha parlat d’enfonsament del bipartidisme, i bé, crec que és així. La ciutadania ha deixat de confiar, en termes generals, en els dos partits polítics que han gestionat el país durant el temps en el qual es gestava el desastre actual. La intenció de vot sembla un bon indicador d’açò. No obstant açò, el fenomen no s’ha traduït en un ascens igual d’altres formacions polítiques. En realitat, la vertadera beneficiada del procés és la suma de l’abstenció i el vot en blanc. Les dades no deixen lloc a dubtes:
Probablement açò siga perquè els ciutadans no impugnen únicament el bipartidisme sinó el sistema polític mateix. Associada la política institucional espanyola a un eix esquerra-dreta, on PSOE i PP representaven tots dos pols, el fracàs de tots dos partits és també el fracàs de l’eix com a forma d’identitat política. Que és, no hi ha dubte, l’eix dominant en el qual ha operat la política des de la Revolució Francesa.
Així les coses, no podem quedar-nos en l’epidermis del problema. Tractem, més bé, d’aprofundir en les causes últimes d’aquest fenomen. I em sembla trobar-ne almenys tres importants. La primera, el procés de desdemocratització de les institucions públiques, que inclou la mercantilització de l’espai públic i el regal dels instruments polítics a institucions allunyades de la ciutadania (com el BCE o la Comissió Europea).
L’efecte és que la gent no sent que el Parlament siga útil, en un sentit ampli. La segona, que els casos de corrupció es perceben com generalitzats i s’associen a l’estructura oligàrquica dels partits polítics, desconnectats totalment dels representats. Així, a partir de la falta de mecanismes radicalment democràtics en els partits, s’ha creat un imaginari de classe política corrupta que ho abasta i contamina pràcticament tot. La tercera, que la frustració natural producte d’una greu crisi econòmica es dirigeix als qui, almenys formalment, haurien de donar resposta als problemes de la ciutadania i no obstant açò no ho estan fent. A qui interpel·lar sinó als, formalment, mateixos representants?
En aquest context, Esquerra Unida està aconseguint sentir-se representant de, aproximadament, el mateix percentatge de representats que en 1996. Però alhora, és incapaç d’absorbir el desencantament polític que està, per contra, nodrint les files de l’abstenció i el vot en blanc. Aquesta creixent abstenció prové fonamentalment de les files dels dos partits majoritaris i, probablement, poc o gens identificades amb les posicions més radicals de l’eix esquerra-dreta.
El que tenim és un sector cada vegada més ampli de la ciutadania que no se sent representat i que està, ‘de facto’, fora del sistema polític. Està desil·lusionat, desencantat, destensat políticament. No obstant açò, segons les enquestes és un sector que va simpatitzar amb el 15M, donant suport a la seua filosofia i fins i tot a les seues propostes, però també amb la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques. És un sector, com apunta Fernández Llíria en el seu recent article, que comparteix amb els sectors més ideologitzats les reivindicacions socials de resistència, açò és, posseeix un sentit comú que diu que no és just que ens roben els nostres drets. Per tant, no és un sector despolititzat ‘per se’, sinó un sector senzillament sense il·lusió política. Perceben l’actual sistema com una cosa gris, producte de formes d’organització que no s’adeqüen a les necessitats socials actuals.
Si s’accepta l’anterior, no tenim més remei que reconèixer que no estem davant un problema de programa polític, en el sentit clàssic de la paraula, sinó en un problema d’enfocament polític. Perquè si un se segueix movent en un marc amb el qual no s’identifica un sector creixent de la població, només pot aspirar a mantenir reduïts percentatges d’acceptació. Si, per contra, un aspira a donar un salt qualitatiu, sap que ha de canviar les formes d’organització i de missatge per a generar la il·lusió, que és el requisit indispensable per a engegar el programa substantiu. Estem davant la diferència entre aspirar a gestionar el 15% del vot o per contra aspirar a construir majories socials. Hi ha un llarg tros entre ambdues posicions, tot i que se situen davall el mateix programa formal.
Un exemple clar de tot açò va ocórrer amb el 15M. A ningú se li va escapar que les demandes formals de Democràcia Real Ja, primer, i de les Assemblees del 15M, després, eren en molts casos plenament coincidents amb el programa de l’esquerra alternativa i, particularment, d’IU. No obstant açò, IU no va aconseguir per si sola canalitzar la frustració de la manera massiva que sí ho va aconseguir el 15M. Per tant, no era tampoc un problema de programa polític.
El que estic dient és que la Revolució Social ha d’anar necessàriament de la mà de la Revolució Política. I açò, naturalment, no és res nou. Ja Louis Blanc ho va assenyalar en el segle XIX quan tractava de convèncer dels avantatges del republicanisme, com a paradigma polític, els treballadors que començaven a difondre idees socialistes. Però també està vinculat amb les formes de comunicació política, i tant el jacobí Robespierre com el bolxevic Lenin sabien que no hi havia una altra manera de convèncer i estimular el poble que a través de la paraula ben expressada. El primer va defensar les seues tesis roussonianes amb una consigna tan bàsica com la del dret a l’existència i el segon no va ignorar que els sensats debats de teoria marxista havien d’acabar traduïts en poderoses consignes polítiques com la de ‘Pau, terra i pa’. Sempre els debats teòrics fonamenten les ideologies, mentre que els discursos se situen en el plànol de la cristal·lització concreta. No en va, Marx va escriure El Capital, però també El Manifest Comunista.
Què fer?
Pense que Esquerra Unida ha de decidir a què aspira com a col·lectiu. I si, com pensem alguns, la nostra aspiració és construir la majoria social, llavors hem d’adaptar la nostra organització al context sociopolític en el qual ens situem. Açò passa, necessàriament, per entendre que els ciutadans estem reclamant participació en tots els nivells. Volem que la nostra veu compte, de manera que volem que els nostres vots en democràcia no siguen segrestats pels bancs, les grans fortunes o la troica. Però també volem que la nostra veu com a militants compte en la presa de decisions col·lectives de l’organització. I que passe el mateix com a treballadors en les empreses! Es tracta, en resum, de democratitzar tot espai de la vida política.
Per aquest motiu, una de les formes de recuperar la il·lusió dels qui han tirat la tovallola, passa també per democratitzar les institucions de l’Estat i les de representació política. És a dir, un vertader procés constituent que proporcione noves regles al joc democràtic.
I ja tenim debats que se situen en la superfície d’eixa qüestió. La reclamació de primàries obertes és un símptoma que hi ha reivindicacions d’eixa naturalesa. No obstant açò, les primàries obertes no suposen, al meu judici, cap solució. I en el seu tipus ideal no tenen encaix ideològic en un partit emancipatori, com vaig exposar fa uns dies. Però, fins i tot acceptant les seues virtuts, que existeixen, les primàries es quedarien curtes perquè es refereixen únicament a l’elecció de candidats. I la veritat és que allò vertader i substancialment democràtic és la participació permanent del representat en la tasca del representant. És a dir, portar el debat a aspectes tals com la rendició de comptes, els revocatoris, la transparència i, per descomptat, l’habilitació d’àgores per a debatre amb sinceritat. Es tracta, com recordava l’altre dia, de neutralitzar la llei de ferro de l’oligarquia en el si de les organitzacions polítiques. D’impedir, en definitiva, que unes poques persones ostenten el poder efectiu, i la sobirania, que pertany a la col·lectivitat. Tant en l’Estat, on el subjecte sobirà és el ciutadà, com en els partits polítics, on ho és el militant.
Si acceptem aquest enfocament, aleshores tampoc tenim més remei que acceptar que les pròximes eleccions europees no són unes eleccions més. Són el primer punt de trobada d’un cicle polític, compost per tres processos electorals, que respon a un context socioeconòmic que obri la factibilitat d’emancipació social. L’important no és, ni ara ni mai, el resultat electoral ‘per se’, sinó el teixit social que s’aconsegueix articular de cara a un objectiu polític més ambiciós. Em sembla més apropiat que l’objectiu siga la transformació de la frustració social existent –i açò remitent lògicament al sector abstencionista- en un compromís polític ben definit, encara que açò únicament s’hi pot aconseguir a través de dos mecanismes: el primer, que l’organització se situe en el conflicte polític quotidià i no concentre totes les seues forces en l’àmbit institucional. El segon, que permeta en el seu si la total participació democràtica, que és a més el bressol de la legitimitat.
Per açò, l’elecció de la candidatura d’Esquerra Unida per a aquestes eleccions -i la naturalesa del procés corresponent- no pot ser entesa com un mer accident en el terreny. Es tracta d’una oportunitat per a començar un procés d’adaptació organitzativa a un context socioeconòmic com el descrit més amunt. Es tracta de definir, també a través de les formes, si aspirem al 15% o a la majoria social.
En efecte, iniciar un procés de radicalitat democràtica és, en realitat, posar-nos a la feina en la construcció de les majories socials i treballar per la reconquesta de la democràcia. Donar al poble el que li pertany, la seua sobirania i el seu dret a l’existència és, al cap i a la fi, el motor de totes les revolucions modernes.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
