No, no ha sigut la RACV. No, no ha sigut Lo Rat Penat. No, no ha sigut esta humil maestreta. Ha sigut Josep Lacreu, cap de la Unitat de Recursos Tecnicolingüístics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el que en la seua recent publicació ‘El mateix però al revés’ ha advertit de la barbarització catalanitzant que està patint la nostra llengua, en part provocada pels criteris lingüístics dictats per l’Administració de la Generalitat.
Este bon home, que com a pare espiritual i tècnic del traductor valencià-castellà conegut amb l’acrònim de SALT ha publicat en llocs tan poc sospitosos de ‘blaverisme’ com la xarxa Vilaweb, la Universitat Popmpeu Fabra i fins i tot a l’IEEC, és el que està dient que “no deixa de ser un contrasentit que les solucions considerades per l’ens normatiu més apropiades per als usos formals valencians de caràcter general i oficial estiguen proscrites per als funcionaris de la Generalitat.
“No se m’ocorren més que tres raons per les quals alguns deixen d’utilitzar les formes pròpies de la nostra llengua que hem heretat dels nostres avantpassat per a utilitzar els barbarismes catalanizants i fins i tot ens els volen imposar als funcionaris:
1.- No tenen pares, poèticament podríem dir que són fills de la lluna i el sol.
2.- Els seus pares i altres avantpassats van deixar d’utilitzar el valencià fa generacions i per açò ara busquen altres referents.
3.- Reneguen de la cultura dels seus pares i avantpassats per a abraçar una altra estranya en un afany de modernitat no exempt de servilisme.
Molt recomanable la lectura de l’article de Josep Lacreu pels innombrables exemples que inclou, als quals humilment afegiria dos més ‘moure’ i ‘plegats’. No és que en valencià no es puga dir ‘moure’ o ‘plegats’, sinó que tenim paraules autèntiques valencianes com ‘menejar’ i ‘junts’ que no solament són d’ús comú en la nostra terra des de fa segles sinó que fins i tot són acceptades per la normativa catalana.
Ara que vos he de confessar que a mi la paraula que quan l’escolte a València més gràcia em fa és ‘seva’ perquè ací només hi ha una ‘seva’ que valga, la que al costat de l’all i la tomata formen la base dels millors plats mediterranis, el sofregit.
