“Suposem que tu ofereixes una ocupació i només hi ha un tipus que vulga treballar. Has de pagar-li el que demane. Però posa que hi haja cent homes (…). Suposa que hi ha cent homes interessats en l’ocupació; que tinguen fills i estiguen famolencs. Que per deu miserables centaus puga comprar una caixa de farinetes per als xiquets. Imagina’t que amb cinc centaus, almenys, puga comprar alguna cosa per a les criatures. I tens cent homes. Ofereix-los cinc centaus i es mataran uns a altres pel treball”.
Aquest paràgraf sobre la vida dels jornalers que es van veure obligats a emigrar des d’Oklahoma cap a Califòrnia després del crac del 1929 va ser escrit l’any 1939, pertany a la novel·la “El raïm de la ira” de John Steinbeck, un llibre de plena actualitat.
Fa pocs dies, el Govern va anunciar ple d’orgull un descens rècord en les xifres de l’atur al desembre. Els seus congèneres de la CEOE, de nou per boca d’Arturo Fernández, es van apressar a aplaudir: “És la millor notícia amb la qual podíem iniciar l’any 2014”. La notícia, en realitat, és que sí, ha baixat l’atur, però a costa del descoratjament de les milers de persones que s’esborren de les llistes de l’antic INEM o que decideixen emigrar. També ha baixat l’atur perquè contractar i acomiadar cada vegada és més barat. El 93,5% dels nous contractes signats són temporals. És a dir: sobre ells no es pot planificar una vida a mitjà termini, són contractes que instal·len al treballador en la precarietat. En el seu discurs de Nadal, el rei Juan Carlos va dir que per a ell la crisi no haurà acabat fins que tots els treballadors tinguen ocupació. Ja, però quina ocupació? Aquestes paraules poden entendre’s com un suport a la CEOE i el PP. L’oligarquia també vol que tots tinguem treball, però precari. De fet, podríem arribar a ser un país ple de pobres amb plena ocupació.
“Millor açò que res”, dirà algú. Seguint aquest raonament, on està el límit? Quin panorama ens espera amb la filosofia del millor açò que res? Què evitarà que arribem al millor una fuetada, un tros de pa i una escudella d’aigua… que res? Si no es trenca aquesta inèrcia la realitat cada vegada s’assemblarà més a la novel·la de Steinbeck.
Hi ha qui malgrat la por es planta i es nega a ser un treballador pobre. El País es feia ressò al desembre del cas de 80 dels 210 treballadors interins i eventuals de la bugaderia central hospitalària de Madrid (en procés de privatització pel PP). Aquestos 80 treballadors han rebutjat una rebaixa salarial del 46% i han preferit anar-se a l’atur. Els que sí que han acceptat la retallada van a haver de viure amb uns 640 euros al mes, quan el seu salari fins ara rondava els 1.100 euros.
És el que el ministre Montoro anomena devaluació interna i és la política que està aplicant el Govern. Com no es pot devaluar la moneda per a guanyar competitivitat, el que es devalua és el treball que realitza cada persona. S’obliga al treballador, com en “El raïm de la ira”, al fet que reconega que el seu treball val menys. Per a la dreta el model a seguir quant a condicions laborals és el del sud-est asiàtic. La patronal, per descomptat, està per la labor. Només conéixer-se les positives xifres de l’atur la CEOE s’apressava a demanar en un comunicat més precarietat: “Davant aquesta situació de cert optimisme, la CEOE insisteix en la necessitat de seguir apostant per mesures de flexibilitat que permeten a les empreses recórrer a vies alternatives a la reducció d’ocupació i avançar en el procés de reformes continu, sobretot en matèria de contractació i negociació col·lectiva”.
Des dels anys setanta la societat espanyola (escaldada amb les conseqüències dels comportaments col·lectius del passat) ha sigut sotmesa des de la política, els continguts d’entreteniment i la publicitat a un bombardeig constant en el qual s’enalteixen els valors d’un individualisme mal entés. El miratge de prosperitat viscut durant aquestos anys va fer que molts treballadors perderen de vista la seua consciència de classe. Si a açò se suma l’anquilosament dels sindicats i els partits d’esquerra, els seus errors i el seu desprestigi (que la patronal, la dreta i els seus altaveus mediàtics no deixen interessadament d’amplificar), ja tenim el còctel per a una desconfiança crònica en la lluita col·lectiva contra la precarietat laboral. I, no obstant açò, no hi ha més alternativa a l’explotació laboral que els comportaments col·lectius (com va demostrar, per exemple, la victòria dels treballadors de la neteja de Madrid).
Estan els treballadors (ocupats o aturats) recuperant la seua consciència de classe? S’està fent més evident que la lluita sindical és tan imprescindible com l’és una profunda renovació dels sindicats? En qualsevol cas la resistència col·lectiva a l’explotació laboral no solament es juga en el camp sindical. També es juga en les urnes, en l’associacionisme, en els moviments veïnals.
Per a evitar que un treballador cedisca a la por o al xantatge i prenga la decisió personal de rebentar una vaga o d’acceptar unes condicions laborals pitjors (comportaments tots dos que tant beneficien als explotadors i que, a la llarga, acaben tornant-se contra tots els treballadors, també contra els quals cedeixen) és imprescindible un teixit ciutadà fort i cohesionat. Contràriament al que creuen la patronal i el PP, “qualsevol fórmula” (d’explotació laboral) no és millor que l’atur.
Existeix una estratègia del sindicalisme clàssic anomenada caixa de resistència. És una mesura col·lectiva basada en la solidaritat i el suport mutu: consisteix simplement que els treballadors posen una mica de diners en un fons comú per a ajudar a altres companys en dificultats per haver secundat una vaga o realitzat qualsevol altra acció sindical. Però no es tracta només de diners, sinó de cooperació i suport. De fet, necessitem més que mai una caixa de resistència ètica, de valors: un fons comú de principis en els quals tot treballador puga reconéixer-se. La unitat és, i sempre serà, la clau de les conquestes socials, per açò la unitat hauria de ser la prioritat dels partits i moviments d’esquerra. Per açò la unitat és el primer que ataquen els explotadors, aplicant mitjançant amenaces, premis, suborns o xantatges el famós divideix i venceràs. I contra el tòpic del divideix i venceràs cal anteposar un altre igual de vàlid: la unitat fa la força.
Des que John Steinbeck publicara “El raïm de la ira” han passat 75 anys. Va ser la seua gran contribució a la nostra caixa de resistència ètica. La seua crida a la unitat dels treballadors està més vigent que mai: “Tres-centes mil persones, famolenques i abatudes; si alguna vegada arriben a prendre consciència d’ells mateixos, la terra serà seua”.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
