Sergi Tarín / València.
A primera hora del matí, les rodalies del Palau de Justícia són un espai indolent. De la façana penja una bugadade banderoles rentada amb detergent de trànsit i un guàrdia civil patrulla amb els ulls l’erm del pati interior. Fora, a frec de porta, una desena de fotògrafs, molts apegats i amb la càmera sobre el pit, semblen una filera de pardals damunt un post telegràfic. Quan a les 8.50, l’Audi A2 de color clar s’atura, Rafael Blasco rep una llarga picotejada de flashos. “He patit un juí paral·lel i vull aclarir totes les coses”, respira i prossegueix: “Arribe amb la convicció de no haver-me aprofitat de cap càrrec públic i que els meus recursos econòmics són menors que quan comencí la carrera política”. Sense possibilitat de preguntes, Blasco s’obri pas entre la densa cortina fotogràfica i s’enfonsa gola endins del tribunal.
El seu advocat, Javier Boix, és el segon en arribar. Arrossega una maleta de rodes i una demacrada expressió de ‘jet lag’. El segueix el lletrat d’Augusto César Tauroni, cap de la trama del saqueig de la Cooperació valenciana i íntim de Blasco, segons la investigació. El defensor és José Vicente Gómez Tejedor, que botà a l’escena pública per unes converses on desvetllava innovadores idees sobre la tècnica processal. “La violem o qualsevol barbaritat, no?”, proposà al seu client en referència a Mireia Mollà, la diputada de Compromís que posà en coneixement del fiscal l’existència de la xarxa corrupta.
A poc a poc, amb un marge minuciós de cinc minuts, arriben la resta d’acusats. A les 9:05, Marc Llinares, amb una motxilla roja a l’esquena propulsada amb passes curtes i ràpides de batxiller fent tard a classe. I a les 9.10, Alexandre Català, mirada gran i fonda d’animal de peixera. O Tina Sanjuán, la secretària discreta i perenne de Blasco, que aprofita un clivell entre els gràfics per esquivar el retrat. Un fet inevitable per a Marcial López i el seu advocat. Dos gotes d’aigua de pel canós, faccions d’escaiola i gavardina fins als turmells que es fonen a l’escala ruixada de penombra. La mateixa que acull les figures endolades de Josep Maria Felip amb la filla del braç.
Màscares venecianes
A dalt, al ‘hall’ que precedeix la sala de vistes, es desencadena el ball de màscares venecianes. Un carnestoltes funest on ningú es parla malgrat que tots es coneixen i reconeixen des de fa anys, dècades, despatxos, catifes i adjudicacions. Blasco mira la seua tropa des d’un racó amb rostre tràgic de demiürg obligat a baixar a terra i carregar amb un cos mortal. A continuació, Tauroni irromp des del corredor, les mans emmanillades i en posició d’urinari. Els minuts engreixen, s’espesseixen i es fan letargia. Felip assaja misericòrdies i cinematografia. Mentalment canvia el lli i la corbata per la pana i la barba. Sent a les galtes l’escalfor de la darrera comunió en qualsevol capella subterrània de prefectura policial. I fa un glop dolç i amarg imaginant com, paret enllà, el botxí va injectant d’oli les articulacions del garrot. Llavors, la filla diposita el cap sobre el seu muscle i ell li retira els cabells del front i el besa. “És la meua filla…”, li la presenta a tres o quatre periodistes amb veu pidolant.
Felip. Mà dreta de Blasco. Company en el FRAP, PSOE i PP. Dècades de sigles, conversions i baptismes fins fer suc els compromisos i les ideologies. Felip és l’home dels mil rostres. Maçó, revolucionari, clandestí, columnista i quintacolumnista; penell de parròquia obrera i delineant de ponts d’esquerra a dreta. I, sobretot, un cavaller. Per això estira el braç, agarra la mà de Tina Sanjuán i li besa amb finor la protuberància dels artells. És el darrer soliloqui abans que el secretari obri la porta. “Marcial (López), Augusto César (Tauroni), Marco Antonio (Llinares)”. Noms egregis que pronuncia amb una solemnitat terminal. L’única possible enmig de tota la pudor moribunda de jardí emmustigat.
