Va ser el titular d’un Jutjat de Madrid, Elpidio José Silva, qui va empresonar Blesa, a qui investigava per la concessió d’un crèdit de 26,6 milions a l’expresident de la CEOE Gerardo Díaz Ferrán i per la compra del City National Bank de Florida (EUA).
L’expresident de la caixa madrilenya -hui integrada en Bankia- no va passar molt de temps entre reixes: amb prou faenes una nit al maig, el temps que va tardar a reunir els 2,5 milions de fiança exigits per Silva; i quinze dies al juny, fins que l’Audiència Provincial va anul·lar l’ordre d’empresonament dictada pel jutge.
La decisió del tribunal no solament va posar fi a l’estada de Blesa a Soto del Real, sinó que va desembocar en una querella de la Fiscalia contra el magistrat per delictes de prevaricació i contra la llibertat individual, que previsiblement acabarà duent-lo a la banqueta després que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid hi haja apreciat “indicis raonables suficients” per a jutjar-lo.
Tampoc López Abad va passar molt de temps a la presó. En el seu cas, va anar un cap de setmana, el que va necessitar per a reunir la fiança d’1,5 milions que el jutge de l’Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez li va imposar pel suposat desviament de 247 milions a un paradís fiscal al Carib, una de les vàries peces en les quals es divideix la recerca sobre la CAM.
A més, van recuperar la llibertat quasi immediatament les altres tres persones presumptament implicades en els fets a les quals Gómez Bermúdez va enviar a presó: l’exdirector general d’empreses de la caixa Daniel Gil, després de pagar una fiança de 400.000 euros; i els empresaris Vicente Ferri i José Salvador Baldó, després d’abonar 7 milions cadascun.
Encapçalats per Blesa, aquests imputats van trencar així un període de quasi 19 anys en què cap banquer havia xafat una presó: va ser al desembre de 1994 quan Mario Conde va començar a complir la seua condemna per apropiació indeguda, estafa de 7.000 milions de pessetes, falsedat documental i maquinació per a alterar el preu de les coses per la seua gestió en Banesto.
Potser no siguen els únics: l’Audiència Nacional també investiga l’ocorregut a Bankia, Banc de València, Caixa Castella-la Manxa, NCG, Banca Cívica i Caixa Penedés, per les quals estan imputades més d’un centenar de persones, la majoria banquers.
Sense dubte, el més mediàtic dels casos és el de Bankia, tant pels milers de milions que es van emprar en el seu rescat com pel nombre d’imputats, encapçalats per l’exvicepresident del Govern i exdirector gerent del FMI Rodrigo Rato, que va succeir Blesa al capdavant de Caja Madrid i després va ser el primer president de l’entitat hui nacionalitzada.
Les circumstàncies en les quals es va produir la seua eixida de Bankia són uns dels aspectes que instrueix el jutge Fernando Andreu, amb la recerca del qual també s’intentarà respondre per què uns comptes que al març de 2012 van donar uns beneficis de 309 milions, es van traduir al maig en unes pèrdues de 2.979 milions.
Però les recerques sobre Bankia, a més, s’han ampliat durant 2013 a la comercialització de les participacions preferents, amb les quals milers de persones van veure atrapats els seus estalvis.
Encara que la Fiscalia considera que no va existir delicte, el jutge ha admès diverses querelles presentades després que es fera públic un informe de la CNMV datat al passat mes de febrer, que assegurava que Bankia va beneficiar alguns dels seus clients en perjudici d’altres, a qui van vendre les preferents, de les quals es desfeien els primers a preus “allunyats del seu valor raonable”.
Mentre avança la instrucció de tots aquests casos, que continuarà al llarg de 2014, l’Audiència Nacional celebrarà diversos judicis per altres delictes econòmics, no menys sonats: l’expresident de la CEOE Gerardo Díaz Ferrán tornarà a asseure’s previsiblement a la banqueta pel buidament de Marsans.
La sort de Díaz Ferrán, no obstant açò, ha sigut ben diferent a la d’alguns d’aquests banquers amb els quals va arribar a compartir, durant pocs dies o fins i tot hores, els murs de Soto del Real: fa més d’un any que espera poder reunir la fiança de 5 milions per abandonar el centre penitenciari.
Dotze mesos en els quals, a més, ha hagut de renunciar a uns béns valorats en 88 milions d’euros, castell i tot inclòs, per a passar a demanar diners per a aliments i productes d’higiene i reclamar el seu dret a la Justícia gratuïta.
