L’afició és una cosa amb què es naix o, com a mínim, es viu des de xicotet. Durant la vesprada del divendres 27 de gener hem tingut ocasió de comprovar com els xiquets de totes les edats viuen la festa de Sant Antoni des de molt, molt jóvens (però si hi havia un en carret de bebé!).
Després d’haver-se ajornat una setmana, pel temporal, el divendres a la vesprada era el “dia dels més xicotets”, en el qual el xocolate i els carretons són els protagonistes.
Però, clar, va començar a ploure a mitjan vesprada.
Aprofitant que en un baix del carrer La Font els components de la comissió estaven preparant el xocolate, els més menuts es van acostar molt prompte, abans de les 17.30 hores marcades en la programació. Van prendre el xocolate en un vist i no vist.
Va començar a ploure… Un cert desànim va estendre en alguns membres de la comissió. Una altra vegada la pluja. Una altra vegada ajornar.
Ajornar?
Ni un sol xicotet es va moure del carrer. Alguns davall els balcons. Altres amb paraigua. Tots esperant que la comissió es posara les piles.
I vaja si se les va posar.
Els va tocar anar a per estos “bous embolats infantils” i li van col·locar a un les boles. Enceses, naturalment. I a córrer pels carrers.
Només xiquets. Davall la pluja, clar.
En moments així un entén per què hi ha aficions que perduren generació rere generació.
I eixos només són els actes infantils… a mitjanit tocava embolar el bestiar dels majors. Continuava plovent, però…
Podeu imaginar el resultat, veritat?
Informa i fotos: Sabín
