Un castelloner al Japó i la seua passió!

No recorde quan ni per què vaig començar amb aquesta afició. Potser fa uns 9 anys.

Al principi és molt frustrant, ja que quasi tots els bonsais acaben morint-se, però aquesta és la raó que em va motivar a anar més enllà, informar-me i formar-me com cal.

Quan ja havia reunit alguns exemplars i anava un poc confús per culpa de la diversitat d’informació que podem trobar en internet, vaig decidir apuntar-me a uns cursos que impartia un prestigiós mestre de Barcelona, Gabriel Romero. Venia un cop al mes a l’associació de Paterna. A poc a poc vaig anar aprenent més i més, i al cap de 6 anys ja tenia bonsais de moltes espècies diferents amb els seus respectius manteniments específics.

Com potser alguns sabreu, he treballat en l’ajuntament del nostre estimat poble en la secció de Parcs, Jardins i Medi Ambient durant 8 o 9 anys. Fa un any vaig decidir deixar el treball perquè vaig vore una oferta de treball en un jardí de bonsai a Madrid regentat per David Benavente. Envií el currículum per curiositat i vaig tindre la sort que els interessava i m’agafaren. Va ser una decisió molt dura, però quan vaig obrir els ulls allí estava, enmig d’aquell increïble jardí, envoltat del que més m’agrada, els bonsais.

Al cap d’un temps, malgrat que el treball m’agradava molt, em vaig adonar que trobava massa a faltar la família i la Ribera, així que vaig fer les maletes i vaig tornar a Algemesí, el poble on actualment visc.

En eixos moments em venien al cap molts pensament, idees, projectes de futur, il·lusions… Tot açò em va portar fins on estic ara, Japó, un país increïble que amb paraules no us sabria descriure. Concretament estic a Shizuoka, una ciutat que es troba per la part central de l’illa i cap al sud. Doncs bé, ací hi ha una escola internacional de bonsai anomenada Taisho-en on ve gent de tot arreu del món a perfeccionar aquest art. Ara estem com a alumnes un company de Tasmània i jo. És un viver/jardí en el qual podem trobar bonsais de moltes espècies i mides diferents, i també de preus molt variables, des de 18 euros fins a xifres astronòmiques al voltant del milió.

El propietari de Taisho-en és l’ honorable senyor Nobuichi Urushibata san, que amb 70 anys no para ni un minut. És el meu mestre i la gent que treballem o estudiem a Taisho-en l’anomenem Oyakata, que significa patró.

La jornada comença a les 8 del matí i acaba a les 5 de la vesprada, parant una hora a dinar a les 12. A l’acabar podem anar-se’n o bé quedar-se treballant fins a l’hora que vulguem. En Japó es normal treballar de dilluns a diumenge i només tens vacances quan ho diu el patró.

Oyakata em proporciona els bonsais que ell considera i em marca els passos que he de seguir per a treballar-lo i m’explica com ho he de fer i el perquè. És un aprenentatge molt interactiu.

Treballem moltes espècies diferents i nombroses varietats diverses: pins, junípers, teixos, pomeres, acers, carpinus, gardènies, ginkos, podocarpus, codonyers, etc. Cadascuna presenta les seues particularitats i maneres diferents de cultivar, formar i treballar. Una de les meues preferides és el pi negre japonès, de creixement molt vigorós i resistent a diversitat de malalties i plagues.

Alguns dies Oyakata ens demana que l’acompanyem, per exemple, a portar o recollir bonsais de subhastes, a casa d’ algun client o a alguna exposició. Eixos dies ens alcem de bon matí i comencem la jornada de matinada. L’última eixida que recorde va ser a Fukushima i eixírem a les 3 de la nit. És una forma de conèixer Japó, ja que recorrem molts quilòmetres i veiem diferents llocs cada volta. Aquestes eixides també em serveixen per conèixer la gastronomia, ja que Oyakata sempre ens convida a esmorzar i dinar en llocs locals. Allà on anem sempre ens ofereixen te verd o café, la qual cosa és un problema perquè no està ben vist dir que no, i si coincideix que visitem quatre o cinc llocs, pot ser que en les pròximes dos nits no pugues dormir!

Aquesta setmana he estat treballant un arbre important, es tracta d’un auró, “kaede” en japonés. Estic fil ferrant-lo branca per branca i preparant-lo per a la pròxima edició de l’exhibició de bonsai més important del món, anomenada Kokufu ten, que es celebra tots els anys a la ciutat de Kyoto. Si no fóra prou la pressió de tindre l’honor de treballar un arbre d’aquesta magnitud, Oyakata m’ha dit que és d’un client especial, un cap de l’organització Yakuza. Així que estic agafant-ho amb paciència…

La idea que tinc per al futur és difondre aquest art per tota la Ribera i més enllà. Començar la meua escola i viver, impartir classes tant per a xiquets com per a adults, donar conferències, exhibicions i organitzar exposicions. Espere que tots aquests esforços em siguen de profit en un futur no molt llunyà. Mentrestant guadiré aprenent més i més cada dia.

Per acabar, voldria donar-vos uns consells bàsics per a totes aquelles persones que vulguen tindre un bonsai o més d’un. El primer i principal és regar-lo amb aigua de qualitat, bé siga d’osmosi o recollida de pluja (però mai de l’aixeta!) i proporcionar-li aigua cada volta que comence a assecar-se. Per exemple, en estiu a la meua terrassa puc arribar a regar fins a 5 voltes en un dia. El segon consell és buscar-li una bona ubicació, preferiblement una terrassa amb bon solet, com més hores de sol millor. El tercer i no menys important és tindre un bon control del fertilitzant, si pot ser orgànic i que no vinga fermentat. Si fermenta al test, allibera les seues propietats a poc a poc i no ens arrisquem a cremar-lo per un excés de nutrients. El quart és que si algun dia teniu problemes consulteu un professional i no acudiu a internet perquè possiblement acabareu perdent-se.

Dit açò, espere que hàgeu gaudit d’aquestes paraules que escric des d’aquesta illa tan fascinant. Per als que teniu facebook, us convide que em seguiu el dia a dia i, si teniu cap dubte, per favor no dubteu en contactar amb mi.

Moltes gràcies i fins aviat.

Franco Franco Pedrós